Les joies de Dalí entre mans delicades

Són les set del matí i el Teatre-Museu Dalí de Figueres es manté submergit dins el plàcid oblit que regala la nit, a l’espera del tràfec que, en poques hores, li aportaran nous visitants. En aquesta atmosfera de quietud, nou dones serpentegen entre passadissos allargassats, un punt laberíntics, sales àmplies i racons ombrívols. Tot ho coneixen, res se’ls escapa. Són les responsables de mantenir, diàriament i discretament, la pulcritud d’aquest temple alçat pel pintor, les mans expertes en eliminar les empremtes dels centenars, milers d’admiradors de Dalí que s’apropen, amb expectació, a la seva obra.

Si hi ha algú, però, que coneix tots els secrets d’aquesta tasca, per a molts invisible però gens desapercebuda si falta, és Margarita Rodríguez, o Marga, com li agrada que l’anomenin. Té seixanta-quatre anys «i mig», puntualitza, i aquest 10 de juliol farà tres dècades que va integrar-se a l’equip de neteja de la Fundació Dalí, sent actualment l’ànima més veterana. Marga Rodríguez va néixer en un poblet de Granada, Polícar. Els anys que va viure-hi, quasi dues dècades, aquell paisatge agrícola d’alta muntanya, a la part nord de Serra Nevada, se li va adherir a la retina. «Vaig venir a Catalunya amb els pares, que no volien quedar-se sols, i el meu germà petit; els altres ja estaven aquí amb l’àvia materna», explica sense amagar que, per a ella, va significar «un canvi molt gran, passar de viure en un poble on tothom es coneixia a una gran ciutat», tot i que no li va costar adaptar-se.

El primer cop que va entrar al Teatre-Museu Dalí tenia setze anys. Havia vingut per passar una temporada amb la seva germana i va aprofitar per anar-hi. D’aquella visita no en conserva gaires records. Sí que té ben present anys més tard quan va sumar-se a l’equip de professionals de la neteja, just al quedar una vacant i coincidint que ella buscava feina. Rememora, divertida, com, d’entrada, li va sorprendre la tasca, ja que «no imaginava que algú netegés el museu». Rodríguez tenia experiència prèvia. Havia treballat uns vuit anys per l’hotel Coral Platja de Roses. D’aquells inicis recorda a les cinc companyes –Carmen Naves, Carmen Salguero, Assumpció Tàpias, Fina Murillo i Juana Marín– que la van ajudar, que la van tutelar, una funció que ara fa ella amb les noves incorporacions.

El servei de neteja, explica, «treballa sempre en funció de les necessitats del museu», és a dir, tots els dies que aquest obre al públic. Assegura que la neteja en un espai museístic, «on hi ha coses molt delicades i que no es poden tocar», dista molt de la d’altres llocs. Les pautes a seguir, comenta, «s’han anat incrementant amb el temps» i, a la vegada que ho feien, ella també ha anat visualitzant millor l’espai on es trobava. «En els inicis jo era més jove i tenia altres preocupacions, mentre que ara visc una època més serena i tranquil·la i m’adono de tot el que he après». Envoltada d’art, la seva curiositat natural s’ha incrementat i l’ha dut a fer cerques per esbrinar detalls de l’obra de Dalí com ara els enigmes que amaga el quadre Poesia d’Amèrica. L’art, diu, l’ha viscut com un antídot, «una forma de distreure els problemes». Em parla de respecte i com l’ha anat interioritzant. També que, en ser una feina molt manual, li permet «deixar la ment molt lliure». Ella, com les companyes, sovint s’acompanya de música, escoltant-la amb auriculars. En el seu cas guitarra espanyola i, sobretot, el compositor Tàrrega que l’emociona vivament.

En el dia a dia, cada integrant de l’equip té assignades zones dins el museu tot i que «estem acostumades a totes». Ella, reconeix, potser té «la més bonica» que inclou l’espai de la Cúpula; la Sala del Tresor, on hi ha algunes de les joies de la col·lecció; la carismàtica Sala Mae West, la rampa i el passadís. Al mateix temps és una zona «complicada», sobretot la del Tresor perquè hi ha moqueta, fàcilment s’acumula pols i atrau molta gent. Tot i això, la té fascinada i, sobretot, quan va conèixer la seva història. «Sovint observo els quadres i em dic, tinc les joies del museu». També s’abstreu sota la Cúpula «on no et sents tancada» i des d’on, en un punt concret, pot contemplar la torre del campanar de l’església de Sant Pere alçant-se per sobre la barca de Gala. «És el meu racó preferit». Explica també que hi ha elements d’aquests espais, com les escultures efímeres, que no toquen mai, i altres, com els maniquís surrealistes, que acumulen molta pols.

Rodríguez, com totes les seves companyes, disposa d’unes eines pròpies per treballar i cadascuna té cura d’elles: un plomall i algun pinzell per als marcs, una baieta especial per netejar les ditades que sovint es troben en els vidres dels quadres -«la gent, a vegades, és poc conscient»– i una mopa que recull millor la pols del terra. També els productes s’han adaptat i ara n’utilitzen de més ecològics. Treballen, diu, coordinadament amb el servei de restauració i, fins i tot, els alerten si veuen quelcom estrany. Per a Rodríguez no és pitjor netejar després d’un dia de molts visitants, ja que «poca gent amb poca cura...». Sí que ho és quan es fan obres o el muntatge o desmuntatge d’una exposició.

Abans de la pandèmia, l’equip coincidia poc amb els visitants. Era una feina que restava més amagada. Ara, se les pot trobar sovint en els lavabos mentre el museu resta obert. És on ha rebut els millors elogis professionals. «Quan et donen les gràcies és molt satisfactori», confirma Rodríguez qui, si tot va bé, abans de finals d’any, s’haurà jubilat. Diu que trobarà a faltar el tràfec del dia a dia, a les companyes amb les quals treballa molt a gust, però podrà dedicar-se plenament a la família, sobretot als seus quatre nets –tres nenes i un nen– dels quals, diu, estar «molt orgullosa».

Subscriu-te per seguir llegint