Enmig dels camps de pomeres de l’Armentera, durant la intensa onada de calor dels darrers dies, trobem l’Ibrahim. Són dos quarts de set de la tarda i acaba de completar una jornada d’extrema calor. El sol va ser implacable, també dissabte passat. Gairebé no hi havia ombra, però no poden aturar-se: la collita no espera. «Ha estat un dia dur, però n’hi ha de pitjors», diu amb un somriure cansat. Viu a Sant Pere Pescador i treballa dos mesos l’any collint poma, l’únic període en què té feina assegurada. La resta de l’any viu en una situació d’incertesa. «Amb la temporada de la poma he de viure tot l’any, si no trobo res més», explica. Comparteix un petit habitatge amb altres treballadors, on es donen suport mútuament per poder menjar cada dia. «A vegades només he tingut cèntims a la butxaca. Tirar endavant és qüestió de sort.»

"Una feina molt dura que no compensa"

Fa setze anys que viu a Espanya, on va arribar en pastera superant un viatge molt dur per fugir de la pobresa del seu país, Gàmbia. Abans vivia a Girona, però va traslladar-se a Sant Pere Pescador perquè era més fàcil trobar feina aquí. A Catalunya, entre 30.000 i 35.000 treballadors es desplacen per sostenir la campanya de la collita de la poma. Enguany ha arrencat coincidint amb unes temperatures amb pics de quaranta graus que han dificultat la feina dels temporers arreu del territori, i també a l’Alt Empordà, on aquest passat cap de setmana s’han viscut unes temperatures asfixiants. Treballar al camp és gairebé l’única opció que troben molts immigrants. «És una feina molt dura i ningú d’aquí ja la vol fer. I no és estrany, perquè no compensa.».

"És una feina molt dura i ningú d’aquí ja la vol fer. I no és estrany, perquè no compensa" diu l'Ibrahim, temporer de la poma a l'Armentera

El seu dia a dia i també el seu salari depèn del temps: «Si plou, no cobro; si faig festa, no cobro; si fa molta calor, prefereixo treballar, perquè si no, tampoc cobro». En un mes bo, l’Ibrahim pot arribar als 1.000 euros. Però això només passa si el temps acompanya, si no hi ha dies de pluja, com n'hi ha hagut aquesta setmana, i pot treballar cada dia. En un mes regular, els ingressos es redueixen a 600 euros. El salari per hora es mou entre els 6 i 6,5 euros, i qui vol guanyar més ha d’allargar la jornada més enllà de les vuit hores habituals. Però ell no ho fa. «És massa dur», diu.

El seu testimoni dona veu a la precarietat estructural que viuen molts temporers estrangers, clau per al funcionament d’un sector essencial i simbolitza la realitat invisible de tants treballadors temporers que, tot i estar treballant des del cor del sistema agrícola, continuen a la perifèria de la dignitat laboral.«El dia a dia dels treballadors i treballadores del camp és aquest: sense revisions salarials, i amb incompliments patronals de la llei de prevenció de riscos, i de les normes establertes als convenis laborals d’aplicació» explica Alicia Buil, secretària del sector agroalimentari de la UGT FICA de Catalunya. La jornada de l’Ibrahim comença a les vuit del matí fins a la una del migdia i després arrenca a les dues de la tarda i fins a les sis. Si la calor és asfixiant —com els darrers dies extrems de l’onada de calor del passat 16 i 17 d’agost — es veu obligat a aturar-se una estona. Però sap que si vol cobrar, ha de continuar treballant.

Arran la mort d'un treballador temporer a Alcarràs, Lleida, des de la UGT FICA i la UGT de Catalunya,  reclamem la convocatòria urgent de la Taula d’entitats sindicals, patronals i administració pública, per analitzar la situació de la campanya agrària a causa de l’augment continuat de temperatures, així com per abordar de manera immediata la protecció de les persones treballadores del camp i garantir el compliment estricte de la normativa de prevenció de riscos laborals en episodis de calor extrema.

Una situació insostenible

Des del sindicat d’UGT, Buil recalca que «la situació dels treballadors i treballadores del camp a Catalunya actualment és insostenible. Podríem assegurar que és un dels sectors laborals més precaris i amb menys atenció per part de les administracions competents en la vigilància i el compliment de la normativa laboral i de la llei de prevenció de riscos laborals». Actualment, el conveni col·lectiu agropecuari de Catalunya, que és el que regula les condicions laborals dels treballadors i treballadores que cullen la fruita siguin temporers o no, està bloquejat per part de les patronals del sector que es neguen a reconèixer i assumir que han de pagar el salari mínim interprofessional. «La negativa va comportar que els demandéssim davant del TSJC i que actualment està pendent de recurs del Tribunal Suprem».

Pel que fa a la situació dels treballadors i treballadores de les centrals de manipulació de fruita de Comarques Gironines també és precària «ja que es troben a la mateixa situació de bloqueig amb el conveni de manipulació hortofructícola de Girona, ja que la patronal del sector vol imposar increments salarials per sota de l'acord estatal de negociació col·lectiva». Quan s’acabi la campanya, l’Ibrahim tornarà a buscar feina. Comenta que a l’hivern es dedica també a cuidar jardins. Amb tot, considera que té sort: ara té un lloc on dormir i una feina, encara que sigui temporal.

Però cada dia, de camí al camp, es troba amb altres persones que demanen com poden treballar als camps, que no tenen feina, ni tampoc un lloc per dormir. A Sant Pere Pescador és fàcil veure gent passant la nit al carrer, al costat de l’Ajuntament, prop de l’escola bressol o al costat centre cívic on s’hi han habilitat dutxes i bugaderia per a ells, durant la temporada, tot i que enguany el servei s’ha aturat. El president del Consell Comarcal i alcalde de Sant Pere Pescador Agustí Badosa reconeix que «com a municipi actuem com subcomarca, ja que ens venen temporers dels pobles del voltant i ens interessa consolidar un servei per millorar el benestar dels temporers, de dutxes, bugaderia i manutenció, és a dir menjar, que es podria posar en marxa a principi de setembre».

En aquest sentit, la Generalitat està ultimant amb participació directa dels Consells Comarcals, «un conveni a quatre anys i no any rere any, amb molta voluntat i poca resolució». Mentrestant estiu rere estiu, la situació es repeteix: temporers vivint en condicions extremes, invisibles per a molts, però imprescindibles per al sector agrícola.