Quatre anys buscant un diagnòstic en salut mental: el calvari d’una jove de l’Empordà per ser escoltada

La Clara Gutiérrez (nom fictici), de 24 anys i veïna de Figueres, fa més de quatre anys que busca un diagnòstic clar en salut mental. Tot i haver consultat diversos especialistes, tant a la sanitat pública com a la privada, encara no ha obtingut una resposta definitiva. “Sé que moltes altres persones es troben en una situació molt similar”, explica. Durant aquest temps, ha passat per diagnòstics que no acabaven d’encaixar, medicacions que li han generat més problemes que solucions, i sospites clíniques –com la possibilitat d’un TDAH– que han quedat en no res.

A aquesta incertesa s’hi suma, diu, “el desgast emocional d’afrontar llargues esperes per ser atesa a la pública o haver d’assumir el cost d’un tractament privat que no sempre garanteix sentir-te escoltada”.

Va començar a patir atacs d’ansietat quan tenia 19 anys i, més tard, després d’un primer diagnòstic, li van receptar medicació per ansietat i depressió. Tanmateix, la seva primera experiència amb una psicòloga privada va ser totalment frustrant: “Va estar tota l’estona mirant l’ordinador, gairebé no em mirava. Em va donar un full per apuntar les crisis i va dir que ja ens veuríem. No hi vaig tornar”, recorda.

“Trobar una teràpia que t'ajudi de veritat és difícil i car”

Amb el temps, va provar altres professionals: “Trobar una teràpia que t’ajudi de veritat és molt difícil i car”, lamenta. La Clara també denuncia la falta d’informació i acompanyament que va rebre quan li van receptar psicofàrmacs per tractar l’ansietat. “En el meu cas, el que diguessin els altres no em condicionava gaire, però sé que hi ha molta gent que pateix en silenci. No s’explica prou bé què implica prendre aquesta medicació, ni es parla amb el tacte necessari sobre els efectes secundaris, com l’augment de pes, que pot ser molt dur per a moltes persones”, lamenta.

El més difícil va ser refer-se després d’una experiència traumàtica amb una medicació que li van receptar i que li va causar conseqüències greus a causa d’una manca d’informació mèdica adequada. “Va ser una negligència, però no vaig trobar la força per denunciar”.

A partir d’aquell moment, la Clara va decidir deixar de prendre qualsevol pastilla. “Vaig perdre tota la confiança en el sistema”, assegura. “Va ser un error greu, perquè realment necessitava una medicació. Em va costar moltíssim tornar a acceptar-la i entendre que era essencial per al meu benestar mental”.

Quan finalment va fer l’esforç de visitar un altre psiquiatre, la resposta que va rebre la va deixar desconcertada: “Després d’explicar-li com em sentia i demanar-li un tractament millor que el que havia deixat, em va dir literalment: ‘Bé, no t’estàs tallant les venes, així que tan malament no estàs’”.

“Vaig començar a adonar-me que alguna cosa no quadrava, que jo no millorava”, diu la Clara, de 24 anys

Després de tant temps de lluita, d’anades i vingudes, de pujades i baixades cada cop més difícils de sostenir, “vaig començar a adonar-me que alguna cosa no quadrava, que jo no millorava”. I amb raó: m’estaven medicant per una depressió que, en realitat, no em definia.

De l'ansietat a la depressió al TDAH

Després de molts mesos, la Clara va decidir fer un nou intent: “Vaig visitar una altra doctora. Des del primer moment em va dir que veia clarament trets de TDAH i em va derivar a una psicòloga per valorar-ho. Per mi va ser un xoc: mai m’havia plantejat tenir TDAH, però tot el que em va explicar encaixava perfectament amb mi”. Tot i aquesta nova esperança, el procés va tornar a frustrar-la. Quan finalment va aconseguir que li passessin els qüestionaris per determinar si tenia o no aquest trastorn, la psicòloga va dictar el veredicte: no tenia TDAH. “I amb això, una vegada més, em vaig quedar sense resposta”.

De l'esperança a la frustració

Després d’haver recuperat una mica d’esperança, la Clara la va tornar a perdre. “Continuo sense un diagnòstic clar i sense un tractament adequat. Convisc amb un malestar mental profund i amb la frustració de no saber, encara avui, què és el que realment em passa”, diu.

Ara està en mans de la salut mental pública, esperant resultats i intentant tenir paciència, però les visites s’espaien tant en el temps que, assegura, “fer un seguiment adequat és molt complicat i encara més, avançar realment en el procés terapèutic”.

Pares i mares, darrere d'un diagnòstic

Com la Clara, també hi ha famílies que es troben soles davant el mur del sistema. És el cas de la Gemma Hernández, mare d’un adolescent de quinze anys diagnosticat de TDAH fa tot just dos anys. “Com a educadora, he sabut actuar i treballar amb ell a casa, però... i les famílies que no tenen eines?”, es pregunta. Una reflexió que neix de l’experiència de lluitar durant anys per obtenir un diagnòstic i un suport adequat pel seu fill.

“Sempre som els pares qui hem d’anar darrere i collar tant als metges com a servei socials com a l’escola, demanar derivacions”, explica la Gemma, mare d'un fill amb TDAH

Explica que ha estat un procés llarg: “Sempre som els pares qui hem d’anar darrere i collar tant als metges com a servei socials com a l’escola, demanar derivacions”. La Gemma recorda que ja quan estava embarassada: “El nen no parava de moure’s. Sempre ha estat inquiet, no es concentra. Al principi pensava que potser no m’escoltava, fins i tot li vam fer proves auditives. Però l’oïda la té fina; el que passa és que no se centra i perquè ho faci li has de parlar a la cara, mirar-lo als ulls, repetir-li el què li has dit perquè si no, no li queda retingut al cervell. Tenen molts pensaments al cap i els va molt bé l’exercici físic perquè treguin adrenalina”.

“A primària era un nen de passadís”

Durant anys la Gemma ha viscut com el seu fill ha estat penalitzat per moure’s massa o per parlar més del compte. “A primària, era un nen castigat al passadís per moure’s. A l’institut, em tocava constantment ‘barallar-me’ amb el professorat i la direcció perquè no li posessin incidències per parlar o moure’s”.

Gràcies a la insistència de la mare, el nen rep medicació des de fa dos anys. “La psicòloga de salut mental no ho veia clar, però la psiquiatra només d’entrar ja ho va detectar. Són nens que necessiten ajuda per posar fre al cap i concentrar-se”. El seu fill, diu, “és un amor de nen. El problema no són ells, sinó les expectatives de la societat. Vivim en un món que vol nens quiets i callats”.