Ens ha deixat l'empordanès Pepitu Gifre, a l'edat de 105 anys, un dels darrers soldats de la Lleva del Biberó

Quan estava a punt de fer 106 anys, ens ha deixat Pepitu Gifre, un empordanès emprenedor, arrossaire, botiguer, restaurador i un dels darrers integrants de l’anomenada Lleva del Biberó del bàndol republicà de la Guerra Civil espanyola. Va morir dijous passat, 8 de gener, un dia que per a ell sempre era important: "A Figueres fan mercat", deia lluint el seu esperit comercial.

Josep Gifre Colomé, conegut familiarment i entre els amics com a Pepitu, va néixer un 7 de març de 1920 a Bellcaire d’Empordà, localitat on ha estat acomiadat i enterrat després de la vella al tanatori de la Funerària Vicens. Encara que nascut als límits dels dos Empordà, la major part de la seva vida ha transcorregut a Figueres.

Fill de l'alcalde republicà

"El meu pare era el fuster de Bellcaire. Vam ser tres germans, en Ramon, la Quimeta i jo", ens explicava el 2020, coincidint amb el seu centenari. De ben jove va fer de pagès, "remenant en els camps d’arròs de Riumors i Bellcaire, "era una feina dura, però m’agradava". A les acaballes de la guerra civil el van cridar per anar al front. "Primer em van enviar a Girona, després vaig formar part d’un batalló basc a la Ribera de Cardós. Quan hi havia trets, els companys em feien ajupir perquè era el més jove: 'Ja els pelarem nosaltres', em deien".

Les coses van anar com van anar, i Pepitu Gifre va tenir l’opció d’exiliar-se a Mèxic o anar cap a França, seguint els camins de la retirada. Va escollir aquesta segona opció. Fou confinat als camps de concentració d’Argelers i Sant Cebrià on, recorda, "feia molta fred, els soldats es portaven molt malament amb nosaltres i la gana ens feia córrer. La meva mare, Francisqueta, va saber que era allà tancat i va venir amb un cabàs ple de menjar pensant-se que em trobaria a la primera. Érem milers i, pobreta, va haver de deixar-ho allà sense veure’m".

En aquell camp va protagonitzar la seva primera escapada de la postguerra "travessant l’estany que hi ha entre Sant Cebrià i Canet. Vaig tornar a casa passant per un lloc de l’Albera que ara no recordo".

Pepitu Gifre tenia el cap molt clar, però arrossegava dificultats de parla derivades d’un ictus que el va afectar quan en tenia noranta-vuit. "Un cop a Figueres em van tancar a la Carbonera, el camp de concentració del carrer Progrés, a tocar l’estació. Ens vigilaven els soldats moros d’en Franco. Hi havia dues portes i, un dia, només n’estava vigilada una i em vaig tornar a escapar i cap a Bellcaire falta gent".

Sis anys entre guerra i mili

No es va escapar d’una mili obligatòria que "entre guerra i servei va durar sis anys". El van enviar a un batalló disciplinari a Cadis i, també, a Oviedo. El seu pare, Pere Gifre, va ser alcalde republicà a Bellcaire i va morir de gangrena a Girona per un llamp que li va caure a la cama i que no li van curar. "Nosaltres érem d’esquerres i jo em vaig casar amb Pepita Barceló Perich. La seva família era de dretes. Ens vam creuar dos germans i dues germanes en dos casaments!", comentava divertit.

Un client anomenat Salvador Dalí

Un cop casats van venir a viure a Figueres. "El sogre ens va donar de dot cent sacs d’arròs. Que no era poca cosa aleshores". Pepitu i Pepita van obrir la botiga Gifre Barceló que hi va haver durant molts anys a la cantonada del carrer Vilafant amb Lasauca. Tenien comestibles, souvenirs, joguets. "Vam aprofitar l’esclat del turisme. Teníem un client especial que era en Dalí. Quan sortia de l’Hotel Duran, s’aturava a casa i s’emportava alguna postal. Encara ens deu cèntims, perquè no les pagava", explica somrient i assegurant que "pel fet de veure’l i parlar-hi, ja estàvem contents. Quan venia treia un espanta-sogres i ens ho passàvem bé". De clients francesos no en faltaven, "ja que teníem una molt bona amistat amb la família dels Cars Vers del Rosselló".

A principi dels anys seixanta, els Gifre Barceló van obrir un restaurant a peu de carretera allà on fins fa poc hi havia hagut la Cabaña d’Hostalets i el 1963 van iniciar la gran aventura de la restauració seriosa. "A Figueres, hi havia el Quijote de l’Erato i amb la dona vam decidir que el nou restaurant es diria Sancho Panza. I fins avui". Al costat del restaurant, van obrir una botiga de ceràmica que va gestionar durant uns anys el seu germà Ramon.

Pepitu i Pepita van tenir dos fills, Josefina i Pere. "Estic orgullós de la família, dels fills, gendre i nora, i del que ha vingut tot darrere", ens explicava el 2020, pocs dies abans de la declaració de la pandèmia, que va evitar. Tenia quatre nets i diversos besnets. "La meva dona va ser una gran persona, era una santa, la trobo molt a faltar", i nosaltres a ell.

Subscriu-te per seguir llegint