"Quan entren en residències, moltes persones grans LGTBI tornen a amagar qui són, després d’anys de llibertat"

El Servei d’Atenció Integral (SAI) de Figueres, actiu des de fa més de cinc anys, continua sent una figura poc coneguda però clau en la defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. El seu responsable Manel Nuez explica la feina de sensibilització i acompanyament que realitza davant situacions de discriminació encara presents en àmbits com la sanitat, l’administració o els espais públics, i reflexiona també sobre els reptes de la vellesa i la necessitat de garantir envellir amb dignitat i sense renunciar a la pròpia identitat.

El Servei d’Atenció Integral (SAI) fa més de cinc anys que està obert a Figueres. Considera que es coneix prou?

Encara és una figura poc coneguda. Jo estic aquí, al servei, a jornada completa des del 2023. Com que hi ha molta gent a qui el tema no l’afecta directament, no els motiva. Bona part de la meva feina consisteix, precisament, a fer pedagogia dins i fora de l’administració: formacions, assessorament i sensibilització perquè les lleis de protecció dels drets del col·lectiu LGTBI no quedin només sobre el paper.

Quina és la seva principal funció i en què intervé?

Les agressions o delictes d’odi segueixen un recorregut judicial propi amb fiscalia i Mossos d’Esquadra. El que arriba sovint al SAI són situacions de discriminació. Recordo, per exemple, el cas de dos nois joves recriminats per fer-se un petó en un espai públic, al Parc Bosc. O el d’una persona trans que va trobar resistències en l’atenció sanitària. El que fem és activar el circuit corresponent. En aquest cas es va traslladar al Departament de Salut. Com que no hi havia testimonis, es va considerar que era l’opinió d’una persona contra una altra i es va proposar un canvi de metge. Però sí que es va recordar quins són els protocols i que l’opinió personal no pot justificar negar l’atenció sanitària a ningú pel fet de ser trans. També hi ha episodis administratius aparentment menors, però reveladors, com el d’una parella d’homes a qui, anys després de l’aprovació del matrimoni igualitari, encara se’ls donava documentació pensada només per a "marit" i "dona". Són actes discriminatoris, comentaris ofensius i traves que transmeten el missatge que dificulten els drets que tenim. La nostra intervenció passa sovint per dialogar, explicar contextos generacionals i recordar protocols. Moltes vegades és qüestió de sensibilització. De fer entendre que la societat ha canviat.

Com cal actuar davant aquesta situació? Amb motiu del programa dels Drets de les Persones Grans, que arrenca el maig, com s’aborden aquests temes?

És essencial que iniciatives com el programa pels drets de les persones grans incorporin la diversitat sexual i de gènere dins el debat públic. El repte és entendre que la gent gran no és un grup uniforme. Hi ha moltes maneres d’envellir. I envellir amb dignitat també vol dir poder continuar sent qui ets, sense tornar a amagar-te. En un moment en què la societat redefineix què significa fer-se gran, crec que és important poder ser un mateix sense por. Les coses han canviat molt respecte d’abans i s’han aconseguit avanços importants, però encara queda camí per recórrer. Per això és necessari continuar lluitant pel respecte i la igualtat, i perquè les persones lesbianes o gais no s’hagin de justificar. Quan jo era jove, tot era molt més difícil i hi havia molta invisibilitat. La gent tenia por de mostrar-se tal com era. Amb el pas del temps s’han aconseguit avanços rellevants i avui hi ha més drets i més acceptació social, però encara continuen existint prejudicis.

Se sent vinculat al col·lectiu de la gent gran?

Encara no em sento dins d’aquest col·lectiu: estic en el camí dels seixanta i encara treballo. Però la meva trajectòria professional hi està profundament vinculada. Durant anys vaig treballar als serveis socials municipals, especialment en el departament de la gent gran i l’atenció a la dependència. Aquella etapa va coincidir amb una experiència personal determinant: cuidar la meva mare dependent. D’aquesta experiència neix també el meu interès acadèmic. En un postgrau sobre gestió pública de la llei LGTBI vaig desenvolupar un treball dedicat al cohabitatge per a persones grans del col·lectiu.

I com plantejaria aquesta opció, cada cop més demanada també entre la gent gran?

El concepte de vellesa està canviant profundament. Parlo de diferenciar entre tercera i quarta edat. La tercera edat ja no és aquella etapa passiva que imaginàvem abans. Són persones jubilades però amb autonomia, amb projectes, amb ganes de viatjar, ballar o implicar-se socialment. La quarta edat seria quan apareix la dependència i es necessita més suport. Aquest canvi social explica l’interès creixent per models alternatius d’habitatge. Formo part d’aquest col·lectiu de persones que plantegem una cooperativa o cohabitatge de persones afins, un cooperativisme sènior, que centrarà una de les xerrades incloses dins el programa d’actes dedicat a la gent gran. La idea és proposar habitatges petits privats combinats amb espais comuns compartits: menjador, activitats, servei. És construir un bon veïnatge. Però jo insistiria en un matís important: no hauria de ser un model exclusiu per a persones LGTBI. Si lluitem contra la discriminació, no podem acabar creant guetos. El que volem és viure amb persones aliades, gent que ens respecti, ens estimi i ens vulgui, i amb qui vulguem compartir la vida.

Parlem d’una generació que arrossega silencis.

Moltes persones grans del col·lectiu LGTBI venen d’una història marcada per la repressió franquista, la criminalització i la invisibilitat social. Moltes van patir expulsions familiars, trajectòries laborals irregulars o no van poder construir projectes de vida reconeguts legalment, i això té conseqüències avui. Hi ha persones que arriben a la vellesa amb menys xarxa familiar o amb menys estabilitat econòmica. El problema es fa especialment visible quan entren en residències o recursos assistencials, que sovint continuen sent espais molt heteronormatius. Davant d’aquesta realitat, moltes prefereixen no explicar qui són per evitar conflictes o situacions incòmodes, després d’anys de llibertat. Recordo casos de parelles que havien compartit tota una vida i que, en morir un dels membres o en entrar en un centre residencial, van perdre el reconeixement de la seva relació perquè durant molts anys no existien drets legals que les protegissin. Aquestes històries van marcar un abans i un després i expliquen per què avui és tan important reivindicar els drets LGTBI també en l’envelliment. De tot això se’n parlarà en una xerrada el 10 de juny a càrrec de Paulina Blanco, de la Fundació Enllaç de Barcelona.

Subscriu-te per seguir llegint