El dia que el Sol es va apagar a l'Empordà, fa 184 anys

A primera hora del matí del 8 de juliol de 1842, l'Empordà va viure un fenomen que cap generació posterior ha tornat a contemplar. El Sol va desaparèixer completament darrere la Lluna en un eclipsi total. Els càlculs històrics de Fred Espenak per a la NASA situen l'ombra total travessant el nord-est peninsular amb una amplada d'uns 170 quilòmetres i amb el Sol encara molt baix, a només uns 11 graus sobre l'horitzó al sector de la trajectòria que creuava Catalunya.

No hem localitzat en aquest treball una crònica contemporània escrita a la comarca que expliqui què van fer exactament els empordanesos durant aquells minuts, la valuosa hemeroteca de la Bibliteca Fages de Climent guarda celosament una publicació de 1942, però està incompleta. Afortunadament, a la veïna Perpinyà, també dins la franja de totalitat, hi havia un observador excepcional: François Arago, físic, astrònom i una de les grans figures científiques europees del segle XIX. El seu relat permet reconstruir amb extraordinari detall què devia significar veure com el dia es convertia sobtadament en nit en aquest extrem dels Pirineus.

Vint mil persones esperant que desaparegués el Sol

Arago explica que, des de primera hora, les terrasses, les muralles, els turons i els punts elevats de Perpinyà es van omplir de gent. Calcula que prop de 20.000 persones seguien el Sol amb vidres fumats a les mans, un sistema habitual en aquella època però que avui no es considera una protecció ocular adequada. Quan els primers observadors van distingir la petita mossegada de la Lluna al disc solar, un crit multitudinari va recórrer la ciutat. Arago parla irònicament de "vint mil astrònoms improvisats".

A mesura que el Sol quedava reduït a una falç cada vegada més prima, l'ambient va canviar. La curiositat inicial es va transformar en inquietud i les converses de milers de persones van crear, segons Arago, "un bramul sord, semblant al d'un mar llunyà". I aleshores el darrer fragment de Sol va desaparèixer. La foscor va arribar de cop i el soroll es va extingir: l'astrònom ho resumeix amb dues paraules, "un silenci absolut". També els ocells van deixar de cantar. Al cap d'uns dos minuts, els primers raigs solars van reapareixer i el silenci va esclatar en aplaudiments i crits d'alegria.

L'obscuritat va ser suficient perquè apareguessin estrelles en ple matí. A Perpinyà, els observadors en van comptar quatre o cinc a simple vista, mentre que alguns testimonis situats prop del mar van assegurar haver-ne vist set i fins i tot deu.

"Vam creure que ens havíem quedat cecs"

L'eclipsi havia estat anunciat i la majoria de la població sabia què passaria. Arago remarca precisament com la societat de 1842 reaccionava de manera molt diferent de segles anteriors: als pobles dels Pirineus, la gent havia pujat massivament als punts elevats per observar un fenomen que ja entenia com un esdeveniment natural i calculable. Però no tothom n'havia estat informat. Un fet que es repetirà aquest històric dimecres, 12 d'agost de 2026, encara que l'eclipsi a l'Alt Empordà només arribi al 98,5%.

Alguns pagesos que treballaven al camp van explicar després a Arago que el cel era completament serè i que, malgrat això, tot havia començat a enfosquir-se. Quan la llum va desaparèixer, la seva primera interpretació no va ser necessàriament religiosa ni apocalíptica: "vam creure que ens havíem quedat cecs", li van confessar.

Arago també va recuperar una petita història publicada l'endemà pel Journal des Basses-Alpes. Un nen pastor de Sièyes desconeixia que hi hauria un eclipsi. En veure com el Sol s'apagava sense que hi hagués cap núvol, va començar a plorar i a demanar auxili. Quan va tornar el primer raig de llum, encara amb llàgrimes als ulls, va ajuntar les mans i va exclamar: "Oh, bell Sol!".

El gos que va deixar caure el pa

Algunes de les anècdotes més sorprenents recollides per Arago tenen com a protagonistes els animals. Un veí de Perpinyà havia deixat expressament un gos sense menjar des del vespre anterior. Poc abans de la totalitat li va donar un tros de pa. L'animal va començar a menjar-lo, però en el moment precís que el Sol va desaparèixer el va deixar caure. No el va tornar a tocar fins que, dos minuts després, va recuperar-se la llum. Un altre gos es va refugiar entre les cames del seu amo.

També hi ha relats de cavalls, bous i ases que van aturar-se en arribar la foscor. En canvi, Arago va voler comprovar si passava el mateix amb els cavalls de les diligències i va recollir els testimonis dels conductors: els animals que corrien habitualment per les carreteres gairebé no van reaccionar. És un detall interessant perquè el mateix astrònom advertia que els comportaments no eren uniformes i que no tots els animals responien igual.

En un mas, unes gallines que es trobaven lluny del galliner van buscar aixopluc sota la panxa d'un cavall. I un observador de Perpinyà va dedicar aquells minuts a mirar una filera de formigues: a mesura que disminuïa la llum es movien més lentament i, durant la totalitat, van quedar immòbils, però sense deixar anar les càrregues que transportaven. Quan va tornar la claror, van reprendre la feina.

Fred, rosada i una franja vermella sobre el mar

La transformació no va ser només visual. Les mesures efectuades en aquell moments van detectar que els termòmetres situats a l'ombra van baixar fins a uns 3ºC, encara que Arago assenyalava que la sensació de fred a la cara i a les mans semblava més intensa que el descens real de la temperatura. Al camp, després de la totalitat, es va formar una rosada abundant que arribava a caure en gotes de les fulles.

A l'horitzó marítim, Jaubert de Passa va observar durant la foscor una gran franja de color vermell ataronjat. Aquest efecte és coherent amb el fet que, mentre l'observador és dins l'ombra de la Lluna, més enllà dels límits d'aquesta ombra encara hi ha zones de l'atmosfera il·luminades pel Sol. L'escena devia ser especialment espectacular des de l'Empordà i el Rosselló: el Sol negre sobre un paisatge enfosquit i una claror rogenca persistent a l'horitzó. La descripció de l'efecte a Perpinyà consta directament a les observacions d'Arago.

Una imatge excepcional feta a partir de l'observació de 1842

Per il·lustrar aquest reportatge hi ha una peça especialment interessant: la figura 303 de l'Astronomie populaire de François Arago, identificada explícitament com "Éclipse du 8 juillet 1842". Mostra el disc negre de la Lluna, una corona formada per nombrosos raigs i algunes de les protuberàncies que tant van sorprendre els astrònoms. Arago explica que a Perpinyà els raigs divergents de la corona recordaven les aureoles amb què els pintors representaven els sants.

L'eclipsi que va desconcertar els astrònoms

El 1842 no només va impressionar la població. També va plantejar un dels grans interrogants de l'astronomia del moment. En quedar ocult el disc solar, els científics van veure amb una claredat excepcional la corona i unes estranyes protuberàncies de color rosat que sobresortien del Sol.

L'eclipsi de 1842 va fer que els científics europeus es plantegessin seriosament que aquelles protuberàncies i la corona pertanyien al Sol, en comptes de ser efectes de l'atmosfera terrestre, de la Lluna o simples il·lusions òptiques. La qüestió no quedaria resolta definitivament fins a l'eclipsi de 1860, quan la fotografia va permetre comparar observacions preses des de diferents punts.

Catalunya també va formar part de l'operació científica. El matemàtic Llorenç Presas, enviat per la Universitat de Barcelona, es va desplaçar a Perpinyà per observar l'eclipsi al costat d'Arago. Barcelona quedava just fora de la franja de totalitat, però Ezequiel Calbet i professors de l'Escola de Nàutica van seguir el fenomen des del terrat de la Llotja.

La fotografia encara no permetia documentar adequadament un fenomen tan ràpid. El treball de l'Institut d'Estudis Catalans recorda que l'astrònom G. A. Majocchi va intentar obtenir un daguerreotip de l'eclipsi de 1842, però només va aconseguir captar-ne una fase parcial. Per això, els dibuixos dels astrònoms i els relats escrits són les principals imatges que ens han arribat d'aquell matí.

Subscriu-te per seguir llegint