Què fa un claustre romànic, l'última joia medieval, al costat d'una piscina en una finca de luxe de Palamós?». Sobre aquesta pregunta, que apareix en la sinopsi del llibre, gira l'argument d' El último claustro (Editorial Milenio), el primer treball monogràfic en veure la llum sobre les polèmiques arcades romàniques que van viatjar a principis del segle XX de Salamanca a Madrid, i d'allí a Palamós en els cinquanta. Fa cinc anys, l'expert Gerardo Boto va donar a conèixer l'existència de l'edifici en una finca de luxe a la Costa Brava, un cas que va obrir una infinitat d'interrogants sobre el seu passat i autenticitat que encara avui segueixen sense resposta.
A Zamora, la investigació va cobrar interès des que el diari La Opinión de Zamora va revelar que el personatge central d'aquesta autèntica novel·la, Ignacio Martínez, era zamorà i pertanyia a una de les primeres famílies d'antiquaris del país. Després de la publicació de desenes d'articles, el periodista del rotatiu zamorà José María Sadia ha aprofundit en la recerca dels protagonistes d ' «una història apassionant, en la qual es barreja el món del col·leccionisme d'art a principis de segle, la febre americana pel patrimoni espanyol, les diferents guerres o la recerca de la bellesa d'un milionari alemany que s'instal·la a Palamós».
El último claustro, la publicació del qual està prevista per aquest dimarts, és «un assaig amb estil de novel·la» on l'autor narra en primera persona el recorregut de la investigació des de juny de 2012, quan esclata el debat entre els qui defensen que el «claustre errant» és autèntic i procedeix d'algun monestir de Castella i Lleó i els que s'oposen a aquesta versió, fins a finals de 2014, data en la qual la Generalitat de Catalunya conclou que l'edifici és una reproducció inventada per l'antiquari zamorà Ignacio Martínez en els anys trenta.
El treball arrenca amb un viatge en el temps a principis del segle XX per rescatar els casos més flagrants del patrimoni espanyol espoliat o desplaçat a altres països, principalment als Estats Units. Són exemples com l'absis de San Martín de Fuentidueña, avui al museu dels Claustres de Nova York; algunes de les pintures romàniques del Pirineu català, conservades a Boston; o el cèlebre Lleó de la malmesa església zamorana de San Leonardo, també en l'exposició novaiorquesa.
Però, més enllà del debat sobre la procedència i vàlua de l'anomenat claustre del Mas del Vent, el treball presta especial atenció a la història personal de les tres famílies que vertebren el cas. En un lloc preferent, els Martínez, l'estirp d'antiquaris de Zamora que es trasllada a Madrid, on s'aixeca el polèmic claustre. Allà, en una finca del barri de Ciudad Lineal, cobren protagonisme els Ortiz, que s'encarreguen de custodiar el monument i vetllar per la seva seguretat durant dues dècades.
I en darrer terme, els Engelhorn, la família alemanya propietària de l'antic grup farmacèutic Boehringer Mannhein que adquireix el claustre els anys cinquanta per dur-lo a Palamós. Els hereus dels tres cognoms revelen dades desconegudes sobre els seus avantpassats i narren com han viscut una polèmica difosa en els mitjans de comunicació.
El relat s'acompanya d'imatges, facilitades per les famílies i altres institucions, que ajuden a abocar llum sobre els molts enigmes i tortuositats que acompanyen la trama central. Documents que fins ara no havien vist la llum ajuden a entendre el paper clau en el cas de personatges com el joier de Béjar Eutiquiano García Calles o la relació d'Ignacio Martínez amb el Museu Marès de Barcelona.
