Ja té el seu què, que la inauguració d'un hotel de propietat russa sigui amenitzada per una banda que toca jazz al més pur estil de Nova Orleans. Un esperava, no diré que els cors de l'exèrcit soviètic, però sí almenys algú interpretant Txaikovski al piano. Perdonin, no m'he presentat: soc el cronista que està esperant accedir a la inauguració de l'Elke Spa Hotel, a Sant Feliu de Guíxols. Encantat.

De fet, tothom -convidats i veïns que s'han acostat a la porta de l'hotel- està esperant el mateix: que arribi la baronessa Thyssen. Si un convida tota l'aristocràcia de Sant Feliu -que se sàpiga, no hi ha més títols nobiliaris en tot el poble- a una inauguració, el mínim que ha de fer és no començar l'acte fins que no ha arribat. I aquí estem. Escoltant jazz al carrer, tot esperant. Magnífic jazz, per cert.

La baronessa, m'expliquen quan ja entrem -al final hem decidit no esperar-la-, ha cedit alguns quadres de la seva amiga Mercedes Lasarte per exposar a l'hotel. I abans no me n'oblidi, anoto d'altres celebrities que veig passar, com els expilots Sete Gibernau i Jaime Alguersuari, aquest en la seva nova faceta de DJ; els mediàtics germans Torres, cuiners; fins i tot el president del Girona FC, Delfí Geli, més acalorat aquesta nit que quan es va certificar el descens a segona del club que dirigeix.

De fet, tots estem acalorats. Inaugurar un hotel de luxe el dia més calorós de la història i aplegar, per escoltar els discursos inaugurals, els 300 convidats en una sala sense aire condicionat, deu ser una broma recurrent entre els russos, que acostumats a les temperatures moscovites potser fins i tot ho agraeixen. Però aquest humor, al sud d'Europa no s'acaba d'entendre.

Mentre els propietaris de l'hotel, Viktor Marshev y Yulia Golubchikova, es mantenen impassibles, entre els convidats comencen a caure gotes de suor, i aviat tothom agafa el que té a mà per fer-se vent. No veia tants vanos des del darrer concert de Loco Mia. Marshev pren la paraula per agrair-nos l'assistència, i si el seu aspecte ja feia pensar en un enemic de James Bond, el seu accent ho confirma.

- Estoy contento de verrros aquí.

Tot seguit personalitza el seu agraïment a Carles Motas, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, i Pere Vila, delegat territorial de la Generalitat de Catalunya a Girona, que aquí estan, suant com tots els no russos que ens trobem a la sala. I fa especial referència a l'aristocràcia guixolenca, és a dir, a la baronessa Thyssen. Com? La baronessa? Però si no hi era.

Estiro una mica el coll entre clatells suats i, efectivament, la veig a primera fila, responent amb un lleuger cop de cap a l'agraïment de Marshev. Ignoro com ha entrat la baronessa sense que la veiés ningú, potser els nobles són com la Mary Poppins i entren als llocs per les xemeneies. El fet és que aquí està. En lloc de paraigües, com la Poppins, porta una bossa de mà de color rosa, enxarolada, que en la meva ignorància adjudicaria abans a una anglesa que s'emborratxa en pubs de Lloret que a algú de l'alta societat. No em facin cas, deu ser d'alguna marca d'aquelles de dos cognoms estrangers, segurament aquesta bossa de mà és més cara que el meu cotxe.

La baronessa no parla. No es mou. Es manté a primera fila amb el mateix somriure tota l'estona, i responen amb el mateix lleuger cop de cap a tots els parlaments. Parla Pere Vila: «... gràcies a tots per ser aquí, gràcies Viktor, gràcies Baronessa...».

Cop de cap.

Parla Carles Motas: «...blablabla...Sant Feliu...blablabla...inversions....blablabla...baronessa...».

Cop de cap.

Abans de caure tots deshidratats, ens passen encara un vídeo que mostra les excel·lències de l'hotel. De quatre estrelles superior, té 66 habitacions, de sis categories diferents, a més de piscina i terrassa-solàrium a l'àtic. Disposa també d'una perruqueria i d'un centre d'estètica, d'un modern spa, sauna seca, sauna de vapor, bany hammam, una piscina exterior, un impressionant espai infantil de jocs amb tota mena d'aparells lúdics, un pati interior amb escultures d'artistes contemporanis, un jardí vertical i dos restaurants de cuina d'autor liderats pel cuiner Pedro Aguilera: Metronon i Les Noies.

Sí, molt bé, però el més interessant del vídeo és que totes les dependències se'ns mostren amb el bonic sistema de fer que unes senyoretes russes -quan en un hotel de propietat russa apareix una dona alta rossa amb llavis, ehem, no del tot naturals, només pot ser russa- les vagin recorrent. Ignoro a què treuen els llaaargs plans-seqüència de les encara més llaaargues cames de les protagonistes, però ganes de passar uns dies a l'hotel, te'n fan venir, ni que sigui per la possibilitat de trobar-les a l'ascensor.

Acabats els discursos, arriba l'hora de menjar i beure de gorra. Un espera que, en un ambient de classe social alta, hi haurà certa discreció a l'hora d'endrapar, vostè primer, senyor, de cap manera, vostè hi era abans, i tal. Greu error. Les cues i cues que es formen en un instant a la zona del pernil ibèric impossibiliten acostar-s'hi, es diria que alguns fins i tot hi han muntat barricades. Rics o pobres, russos o americans, gais o heteros, quan hi ha menjar de gorra tots som iguals. Davant d'una safata de croquetes ningú no té amics, ni fills, ni res.

Assumida la impossibilitat d'alimentar-me, em dedico a hidratar-me, que és el que recomanen els metges amb aquesta calor. A partir de la setena copa de cava, ja no li haig de dir a la cambrera el que vull, en faig prou amb un lleuger cop de cap a la manera Thyssen per ser servit.

Em trec la jaqueta, la deixo de qualsevol manera a sobre d'un sofà, no crec que en una reunió de l'alta societat ningú me la robi. Per si de cas, envalentit pel cava, anomeno custòdia de la peça de roba una morena vestida de blanc que té per gràcia Dolors i que molt amablement es compromet a no moure's del lloc i a defensar-la, si cal, fins a la darrera gota de la seva sang. Eps, estic iniciant conversa amb una desconeguda. Mentre intento fer memòria de quants anys feia que això no succeïa, arriba la seva parella. Faig un elegant mutis amb l'excusa d'anar a buscar més cava. Era mentida: ara em passo a la cervesa.

Ensopego amb un vell amic, director d'una revista. No recordo si li dic o nota el només de parlar amb mi, que em dedico només a beure perquè no em deixen arribar al menjar. S'apiada de mi.

-Ets un pipiolo home, vine aquí.

Home acostumat a menjar de gorra en tots els llocs i situacions, em fa anar amb ell fins al lloc pel qual, segons té estudiat, passen tots els cambrers carregats de safates quan surten de la cuina. Efectivament. Els pobres cambrers no tenen escapatòria, i són immisericordament assaltats en cada viatge: croquetes, minihamburgueses, i un no parar de menjars no identificats, però ni aquest status els salvava de l'extermini.

Ens sentim com els indis que esperaven el comboi de diligències en un congost. I els babaus dels vaquers insistien a passar una vegada i una altra per allà mateix. Juraria que, gràcies al cava i les cerveses, acabo assaltant safates mentre xisclo i executo la dansa de la pluja. O potser no, no ho recordo bé. Quedo tip. Sí, finalment quedo tip. Torno a Girona.