Pols i runa. Això és tot el que queda de l'edifici que durant gairebé 80 anys va ser una important fàbrica tèxtil de Sant Feliu de Guíxols: la Casas & Limberg SL, coneguda popularment com «Les Sedes». Després de passar 13 anys tancat i barrat, finalment l'immoble va començar a ser enderrocat la setmana passada, sota l'atenta mirada d'antics treballadors i d'alguns veïns de la localitat que, dia rere dia, veuen com desapareix aquest icònic espai.

Construït l'any 1897, durant més de dues dècades va ser ocupat per la fàbrica de taps de suro Miquel Sorribes Izquierdo. Segons la documentació que atresora l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, aquesta empresa, dedicada també a l'exportació, va cessar l'activitat el 1919.

Entre aquest període, se sap que l'any 1901 es va ampliar la fàbrica fent una nau de dos pisos i que, tres anys després -l'1 de maig de 1904- hi va haver un incendi, que segons el setmanari catalanista de l'Empordà Llevor va destruir una gran part de l'immoble. Per això, el 1904, Sorribes va iniciar els tràmits per reconstruir l'edifici tal com era abans del sinistre i va aprofitar per aixecar un segon pis a l'altre costat de la façana principal de la fàbrica.

Amb la mort del propietari de l'immoble el 13 de gener de 1917, l'edifici va passar a mans dels seus fills, els quals el 1929 el van llogar a un ric hisendat de Sant Feliu, Lluís Casas i Vinyas, i a l'alemany Ernst Limberg per un preu de 5.000 pessetes l'any.

Segons recull l'escriptor Gerard Bussot en la seva obra Indústries, comerços i serveis. Sant Feliu de Guíxols (1800-1930), la fàbrica de «Les Sedes» es va començar a gestar quan Lluís Casas -que es dedicava al sector de la fusta- va decidir muntar una empresa per al seu fill Josep Casas i Quintana. Després d'assabentar-se de la liquidació i venda d'una empresa tèxtil alemanya dedicada exclusivament a la confecció de la passamaneria i abillaments per a vestits, va viatjar al país germànic. Allà es va associar amb el contramestre de teixits, Ernst Limberg, i junts van comprar un centenar de màquines per trenar fil, teles i accessoris per un cost total de 234.055 pessetes, que van traslladar d'Hamburg a Sant Feliu en vaixell. Finalment, el 30 de març de 1929 es va constituir la nova fàbrica Casas & Limberd Cia SL, que amb els anys s'acabaria coneixent com «Les Sedes».

La fàbrica va començar a funcionar l'abril d'aquell mateix any amb 22 treballadors. En la seva obra, Bussot explica que Ernst Limberg va abandonar la societat el 20 d'agost de 1931 per tornar a Alemanya i que les seves accions les va adquirir Josep Casas, de manera que la companyia va passar a ser tota de la família Casas.

Actualment, el fons documental de la fàbrica així com la biblioteca de Josep Casas es troba en mans de l'arxiu municipal després que els propietaris en fessin la donació entre els anys 2006 i 2007. Segons aquests documents, amb la marxa d'Ernst Limberg, l'empresa va canviar la denominació inicial de Casas & Limberg, Cía. Lda. per la de Casas & Limberg, S.L., nom que va mantenir fins al seu tancament definitiu l'any 2007.

Situat entre el carrer Gravina i el Cervantes, en els gairebé 80 anys que va funcionar, a la fàbrica hi van treballar desenes de ganxons i ganxones, alguns dels quals aquests dies s'acosten a veure els treballs d'enderroc. Una d'aquestes persones és Rosa Pujadas, qui va néixer, viure i treballar durant dos mesos a «Les Sedes» fins als 32 anys.

«Els meus pares van anar a viure al pis que hi havia a sobre de la fàbrica i allà és on vaig néixer l'abril del 1941», explica Pujadas, qui detalla que els seus pares van viure i treballar a la fàbrica fins que es van jubilar. Ella va créixer acompanyada del soroll de les màquines i amb l'amistat dels treballadors i les treballadores. «Em deien la nena de 'Les Sedes', perquè era l'única criatura que hi havia i en guardo un record molt bonic d'aquella època», relata Pujadas, qui recorda que el lloc que més li agradava de l'immoble era un hort.

Com a anècdotes, recorda un robatori de corretges que va perpetrar un home que havia vingut de Barcelona en bicicleta, una pedregada que va trencar tots els vidres o com la colla sardanista assajava dins l'edifici. Sobre els amos i els encarregats, Pujadas només té paraules amables. «És per fer-los un monument. Sempre es van portar bé amb tothom», alaba aquesta veïna, qui explica que quan la seva àvia va morir, els amos van tancar la fàbrica i no la van reobrir fins que va ser enterrada. «Reconec que l'enderroc s'havia de fer, però em sap molt greu», afegeix.

Ara, l'Ajuntament està intentant arribar a un acord amb els nous propietaris per utilitzar el terreny com a aparcament mentre no s'hi fa una nova construcció que suposarà l'adeu definitiu a la història de «Les Sedes».