La gent del poble, de Torroella de Montgrí, que el coneixen, l'adverteixen que posar desconeguts a dins de casa és un risc, que qualsevol dia s'endurà un ensurt, que no sap quines intencions porten, en fi, tot el que es sol advertir. La seva resposta és tan senzilla que desarma qualsevol:

-Oi que ells tampoc no em coneixen a mi i bé entren a casa meva? Doncs estem igual, el mateix risc és per ells que per mi.

I continua acollint. Mai ha sigut tan certa la frase «casa meva és casa vostra» com posada en llavis de Josep Riera, nascut a Torroella de Montgrí fa 77 anys, a la mateixa casa que on viu ara, que ja va ser dels seus pares i dels seus avis.

És molt fàcil posar a les façanes pancartes amb el «Volem acollir», però molt difícil és dur aquest desig a la realitat. En Josep ho fa. La seva història és senzilla: si sap d'algun immigrant que no té on viure, li obre les portes de casa seva. Així de fàcil. Així de complicat. Per la modesta casa d'un vell carrer del nucli de Torroella, han passat ja més de quaranta immigrants que no tenien on caure morts, que no tenien res per menjar, ningú que els donés una paraula d'ànim. A can Josep Riera han trobat tot això. El periodista vol respostes, i per aconseguir-les, ha de fer preguntes.

-Josep, per què ho fa això?

-M'agrada servir. Si no serveixes, de què serveixes?

A pregunta tonta, resposta senzilla.

Mentre seiem a taula, entra ara un immigrant amb una bicicleta, ara un amb un cistell, tenen la seva pròpia clau, en Josep els saluda amb un somriure. M'explica que no tenen hora d'arribada, són totalment lliures, com si entren a les tres del matí.

En Josep ha treballat al camp, a la construcció, en un magatzem de fusta, a la brigada municipal, en un taller d'arts gràfiques... No s'ha casat mai, l'única família que li queda és un nebot.

-Però haurà conegut noies, alguna li haurà agradat alguna vegada.

-Sí, però sempre he tingut clar que em vull dedicar al servei als altres, i una dona... Una cosa et fa distreure de l'altra- reflexiona amb un somriure foteta.

La seva vocació de servei el va dur a ser voluntari de Càritas durant més de trenta anys. Quan Càritas va deixar de ser parroquial i va començar a rebre subvencions, ho va deixar. «Si reps subvencions, ja no estàs fent caritat», afirma. Així que la va començar a exercir pel seu compte.

Tot va començar ajudant un immigrant marroquí que patia esquizofrènia i altres malalties. Tant costat li va fer en Josep, que el noi va morir a les seves mans. Un company del noi, en Mohamed, va quedar tan marcat del que li va veure fer a en Josep, tan impressionat que un desconegut oferís a un estranger malalt tot el que tenia, que anys després, encara li repeteix a en Josep, amb qui conserva l'amistat: «Des que et vaig conèixer, si veig un pobre ja no em quedo indiferent».

Però anem a pams: als anys 80 a Torroella de Montgrí hi havia 4 o 5 famílies necessitades, tothom les coneixia i, més o menys, se n'anaven sortint amb l'ajuda d'uns i altres. Poc després van començar a arribar els primers immigrants -marroquins, en aquesta part de l'Empordà-, als pagesos els calia mà d'obra i no els faltava la feina. Amb el temps, van venir també subsaharians, la majoria il·legals, i ja no hi havia feina per a tots. Molts es van trobar en un país estranger, sense papers i sense maneres de guanyar-se la vida. En Josep els va obrir la porta de casa.

Primer, un parell de marroquins. Després s'hi va afegir un gambià. Primers conflictes: en Josep explica que va haver de posar fre a episodis de racisme.

El que va començar com una ajuda puntual, va derivar en tota una casa d'acollida. Josep Riera va fer obres a la casa per condicionar com habitacions cambres que tenia inutilitzades, va comprar llits, va treballar -una vegada més- per a desconeguts sense esperar res a canvi. El resultat són habitacions petites i poc luxoses, per descomptat, però habitacions dignes per a homes que no tenien res.

Però com sempre passa, l'autoritat i la burocràcia solen ser enemigues de la solidaritat, per més que de portes enfora s'omplin la boca amb aquesta paraula. Aquells homes vivien il·legalment a casa d'en Josep, és a dir, a Torroella, és a dir, a Catalunya.

Amb el mateix somriure de bon jan que poc abans m'ha dit que no em preocupi si se li refreda el dinar -m'he presentat a casa seva a les tres de la tarda-, admet totes les trampes que va fer.

-Perquè aconseguissin els papers de residència, els feia contractes ficticis de treball, papers falsos de servei domèstic...

I amb això, es presentava a l'Ajuntament de Torroella per empadronar-los. Els funcionaris no sempre veien amb bons ulls el que duia en Josep entre mans, i es resistien a fer-ho perquè no tenien domicili fixe.

-És obligatori empadronar-se?- preguntava aleshores en Josep.

-Sí- responia el funcionari.

-I tenir domicili, és obligatori per llei?

-Err... no.

-Doncs per això mateix, ja els pot empadronar encara que on tinguin domicili.

Al final se sortia amb la seva. En Josep té pinta de sortir-se sempre amb la seva gràcies a la seva mirada innocent.

«No els vull avorrits»

I fins avui. Els que poden, li donen poc més de 100 euros al mes, per l'habitació. Els que no poden, ja podran algun dia. O potser no. Dels vuit que viuen a can Josep actualment, cinc no paguen res. Comparteixen el menjar, cadascú aporta el que pot, i la cuina. Abans el mateix Josep cuinava per a tots, però l'artrosi, la maleïda artrosi que no li permet treballar l'hort de la part del darrere - «això sí que ho trobo a faltar»-, l'aconsella prendre's les coses amb més calma. Sempre queden les estones de xerrada al voltant de la taula.

-Una vegada en vaig tenir dos de molt avorrits. Jo vull gent alegre, no m'agrada la gent trista!

Un guineà comença a fer-se el dinar darrere nostre, un altre surt de la seva habitació, s'acomiada d'en Josep i marxa. Tornarà quan vulgui, aquí no hi ha normes.

-Alguna vegada haurà tingut problemes, Josep.

-Només de tant en tant algun abusa de la meva paciència.

Fa un parell de dies, un dels inquilins va venir esverat, a les tres del matí, després d'un incident. No havia menjat res. En Josep es va aixecar del llit i li va fer sopar.

-Josep, per què ho fa, això?

-Mira, d'aquest món només ens endurem les nostres obres. Jo soc creient, i per tant crec que tots som germans. Si no et comportes com un creient, tot això de resar i de missa són tonteries.