Els quatre amics, submarinistes experimentats, van salpar el matí del dissabte 19 de juliol del 2014 des del port de l’Estartit i van fondejar l’embarcació davant el cap de la Barra, el penya-segat que va sorgir quan les Illes Medes es van desenganxar del continent fa milers d’anys. El mateix moviment tectònic va generar sota l’aigua desenes de cavitats submarines i tres d’ells, mentre el quart es quedava a la superfície de guàrdia, es van col·locar els equips d’immersió i es van capbussar per bussejar-les. Van entrar i van sortir de diverses grutes com fan els peixos en un aquari adornat amb pedres foradades: sense cordes, sense cap instal·lació que assenyalés el camí. Així es van situar també davant de la cova dels Arquets, coneguda com a cova de les Llagostes, l’entrada de la qual es troba a uns deu metres de profunditat. Als pocs metres, un dels tres submarinistes va tenir por. Per gestos, va comunicar als seus dos companys que tornava a la superfície. Ricard i Dionisio es van endinsar a la cova.
Amb la llum artificial de llanternes van recórrer 45 metres sota terra i sota mar. Aquest tram de roca dels Arquets és ideal per al reclutament de llagostes -d’aquí el seu segon nom- i alguns biòlegs marins l’han transitat buscant larves. Però quan acaba la roca, la gruta canvia de textura, la roca deixa pas a l’argila, i comença un territori estret i inexplorat. En Ricard i en Dionisio, no obstant, van seguir endavant. Un error fatal. Amb el pas dels seus cossos per aquest fons marí, els submarinistes van remoure el terra i l’aigua que deixaven enrere es va omplir de fang. Van aixecar a la seva esquena i sense adonar-se’n un mur negre que va enfosquir la tornada. Quan ho van descobrir, ja era tard.
Atrapats sense aire
Sense instal·lació de fil que indiqués la direcció, no hi havia manera de trobar la sortida. Atrapats en aquella anguniosa recerca que no podia durar eternament perquè depenien de l’aire que quedava a les seves ampolles, van veure una fissura al sostre. Van decidir jugar-se-la, ficar-se per aquesta esquerda que no sabien on conduïa. Era una gatera tan estreta que notaven roca al pit i roca a l’esquena mentre avançaven. Pujava en diagonal en direcció a la superfície i estava a 80 metres de l’entrada de la cova. Podria haver-los conduït a un cul de sac que els hauria condemnat a una mort per asfíxia. Però va desembocar en un llac subterrani. Una bombolla d’aire respirable, una bossa d’oxigen que semblava portar segles esperant-los. Es van treure els equips i amb el cap fora de l’aigua i els cossos parcialment submergits, en Ricard i en Dionisio van sentir que acabaven d’eludir una mort segura. Es van fer un parell de fotografies. En una hi apareixia en Ricard. A l’altra, en Dionisio. Van tenir forces per fer broma sobre la sorpresa que s’emportarien els GEAS (Grups Especials d’Activitats Subaquàtiques) de la Guàrdia Civil quan acudissin a recuperar els seus cossos i els descobrissin amb vida.
El GEAS de l’Estartit es trobava aquell matí donant seguretat a nedadors d’aigües obertes que participaven en una travessia popular al cap de Creus. Cap a les onze del migdia, van rebre la trucada de socors feta pels dos amics d’en Ricard i en Dionisio, que, superat un temps prudencial, van comprendre que els dos submarinistes havien tingut un accident. El cap del grup, el caporal Fernando Aguirre, va coordinar durant la tornada el necessari per fer una primera immersió abans que fosquegés. Malgrat que imaginaven que, ja que l’aire de les ampolles s’hauria acabat, ja s’haurien ofegat. Aguirre i un company van entrar a la cova a les cinc de la tarda, van recórrer els 45 metres del tram de roques i van topar amb el fang que havien aixecat les víctimes. Amb aquesta visibilitat no podien avançar ni divisar la fissura per la qual havien fugit. Els dos bussejadors van tornar a la superfície. Durant la nit, el caporal va activar el Grup Nacional d’Espeleobusseig de la Guardia Civil. Aguirre, per preparar el rescat, havia trucat en les últimes hores a biòlegs, centres d’immersió, fotògrafs subaquàtics i pescadors. Cap sabia gairebé res de la cova. L’únic que en va aportar una topografia bàsica va ser un biòleg, un mapa precari que acabava al terreny fangós fins al qual acabava d’entrar Aguirre.
Procedents de Valladolid, Osca, Valdemoro, Cartagena i Barcelona, els especialistes activats pel cap van anar arribant a l’Estartit de matinada. Diumenge a primera hora la recerca es va reactivar. El dispositiu era públic i aquella segona jornada ja va ser seguida per desenes de periodistes des del port. Agafats a la instal·lació de fil que Aguirre i el seu company havien muntat el dia anterior, els dos primers bussejadors del matí van arribar fins a la zona argilenca. La visibilitat tornava a ser bona. Durant la nit, el fang havia sedimentat i la fissura per la qual havien fugit Ricard i Dionisio quedava a la vista. Semblava plausible que Ricard i Dionisio s’haguessin ficat per allà. Calia entrar. El bussejador que es va introduir a la fissura en primer lloc declararia a l’informe posterior que, al cap de pocs minuts, i ja que l’estretor era tan acusada, va intentar girar-se per tornar, però es va adonar que era impossible, que només podia continuar endavant. Així ho va fer i, finalment, va arribar a la bombolla que havien trobat en Ricard i en Dionisio. El guàrdia civil va emergir en aquell llac subterrani, va escombrar amb la seva llanterna la cavitat i va descobrir el cos sense vida d’en Ricard, flotant dins del seu neoprè, i en Dionisio contra la paret, agafat a la roca amb les dues mans, amb mig cos fora de l’aigua, emetent un gemec d’agonia pel qual exhalava l’últim alè que li quedava. S’estava morint però encara era viu.
En Dionisio estava desorientat, deshidratat, hipotèrmic i respirava amb dificultat. Ni tan sols es deixava col·locar un equip d’aire. Els policies van haver de donar-li oxigen buidant davant del seu rostre diverses ampolles que van anar portant en diversos viatges. Després, li van donar begudes isotòniques. Quedava el més difícil: convèncer-lo que els havia de seguir, tornar a ficar el cap sota l’aigua i deixar-se guiar. Però en Dionisio, que no entenia res, que no sabia on era, que no coneixia els seus rescatadors, es negava a col·laborar. Aguirre va prendre la delicada decisió de convèncer un dels amics submarinistes d’en Dionisio perquè, seguint la instal·lació de fil, accedís a ficar-se a la cova i arribar fins a la bombolla. Un pla consistent a seduir en Dionisio amb una cara coneguda i que va aconseguir desactivar l’única alternativa que els quedava: sedar la víctima. Diumenge a la tarda, en Dionisio, animat pel seu amic, i escortat pels GEAS, va sortir a la superfície davant el cap de la Barra i es va convertir en el primer submarinista que sobreviu a Espanya a un accident d’aquestes característiques. El cos d’en Ricard va ser recuperat més tard.
La investigació
El caporal Aguirre va instruir la investigació d’aquests fets durant tres anys i va concloure que en Ricard havia mort a causa d’hipercàpnia. La bombolla en la qual van ser trobats feia uns 30 metres quadrats per 1,5 d’alt. Hi havia 35.000 litres d’aire. En 24 hores no havien pogut consumir-ne tanta quantitat. No obstant això, la respiració de tots dos havia omplert l’espai de CO2 i aquest gas havia acabat intoxicant-los. L’informe especifica així mateix que els dos bussejadors no comptaven amb la formació necessària i van assumir massa riscos, sobretot, per bussejar sense instal·lació de fil. Quan es va publicar que hi havia una investigació en marxa que contemplava totes les hipòtesis, com es fa sempre que algú mor, van córrer els rumors sobre la responsabilitat d’en Dionisio en el que va passar, o sobre una hipotètica falta d’auxili a en Ricard. L’informe, no obstant això, va acabar reflectint que en Dionisio va intentar en dues ocasions salvar el seu amic arrossegant-lo de nou cap a la fissura quan va veure que s’esvaïa. Dos intents infructuosos que van quedar registrats als seus ordinadors de busseig.
En Dionisio no ha volgut fer declaracions. El caporal Aguirre continua dirigint el grup GEAS de l’Estartit, la unitat que ha socorregut més bussejadors atrapats en coves marines d’Espanya. El dispositiu de la cova dels Arquets s’ha convertit en un referent dels rescats sota el mar i en un recordatori permanent per als bussejadors de grutes de la importància d’utilitzar una corda per poder tornar.
