El que havia de ser un simple assalt per robar a una desprevinguda família va acabar convertint-se en una espantosa carnisseria. Els quatre membres de la família van ser morts a la seva pròpia llar i el robatori va ser minso. Els fets van indignar a tot el país i va provocar una onada de por i un increment en la venda d’armes. El succés va demostrar que qualsevol persona en qualsevol indret estava indefensa davant els malvats i la pregunta que molts es feien és què va empènyer als criminals a cometre tal inútil assassinat múltiple.
Els dos pistolers, setmanes més tard, van ser detinguts i confessaren els crims. Finalment, la mort dels Clutter, la parella de grangers de Kansas i els seus dos fills, fou venjada quan els botxins penjaren de la forca als condemnats però la pregunta del per què continuava en peu.
L’escriptor novaiorquès Truman Capote va dedicar obsessivament cinc anys de la seva vida a respondre tal qüestió fins que publicà A sang freda que fou un immediat èxit de vendes, una obra mestra del gènere i l’escrit més popular del periodista, però la novel·la té un secret perquè si bé els fets succeïren als EUA, els assassinats amb tinta, la descripció del què, del com i, sobre tot, del per què, en bona part tingué lloc a Palamós. Exactament a can Sanià, un xalet en un recòndit paratge sobre una cinglera a cala Corbs, entre l’Agulla de Castell i el cap de Planes. Truman Capote va passar els estius de 1960 a 1962 a Palamós, en hotels i cases llogades com la de Sanià, cercant tranquil·litat per escriure.
Tot això ho pensava en un dia gris d’aquesta plujosa primavera quan vaig començar a albirar la casa Sanià, allà al fons, com una enorme imitació de masia blanca en mig d’un decorat de boscos verds i penya-segats marronosos. El cel era gris i un mar pàl·lid agitava onades escumoses. Passada la casa Sanià vaig agafar el camí que porta a cala Estreta on vaig haver de fer mans i mànigues per no ser esquitxat per la recargolada mar. Sa i estalvi vaig descansar al mirador del cap de Planes on vaig poder observar les illes Formigues. Avui el mar és de color glauc però el 29 d’agost de 1285 aquestes aigües lluïen vermelles de sang. Aquí mateix, entre el cap i les minúscules illes, tingué lloc la batalla de les Formigues on l’hàbil almirall de la flota aragonesa Roggero di Lauria -pels catalans, Roger de Llúria- derrotà la flota francesa en la guerra que mantenien pel domini de Sicília i la Mediterrània occidental. Les batalles navals eren especialment cruels a l’Edat Mitjana i els enemics que no moriren durant la batalla foren o bé ofegats o bé encegats i conduïts a terres franceses per un al qual només deixaren borni.
Per treure’m la sang dels ulls, segueixo el meu camí fins la cala del Crit. «Caram, avui tinc el dia», vaig pensar mentre escoltava els xiscles cada vegada més forts conforme m’acostava a la cala. Ja pròxim, a través des Trau, un curiós forat entre les pedres que és imprescindible creuar per accedir-hi, vaig veure amb els reals ulls de la meva imaginació un grup persones. La majoria vestien bombatxos, anaven tocats amb turbants i agitaven simitarres mentre una família de pagesos es resistia a ser embarcats en la nau pirata. La que més s’hi oposava era una noia, probablement la filla gran, conscient que si hi pujaven al vaixell als seus pares els esclavitzarien fins que algú pagués el rescat, si això era possible, però el seu destí seria pitjor doncs ella i la seva germana serien objecte de tracte de blanques i d’una vida d’explotació sexual. La determinació de la donzella fou tal que mossegà fortament al capitost dels barbarescs el qual, irat, tallà el coll de la jove. No hem de creure que el destí d’aquesta família del mas Gall Perich fos l’excepció doncs durant els segles XVI, XVII i XVIII més d’un milió d’europeus foren segrestats i esclavitzats en ciutats pirates com Alger o Tunis. Abans foren els catalans i d’altres europeus que robaren i esclavitzaren als barbarescs però aquests fets hem procurat oblidar-los.
Creuant la cala del Crit
Vaig travessar la cala del Crit intentant no trepitjar la sang encara fresca, al cap i a la fi ja havia fet tard per intervenir-hi si és que això hagués servit d’alguna cosa. Al Golfet, ja a Calella de Palafrugell, la lluita entre promotors immobiliaris i ecologistes no ha provocat baixes, però la lluita als jutjats continuava aferrissadament. Vaig seguir el camí de ronda deixant enrere Calella i Llafranc per agafar la carretera que porta al far i la torre de guaita de Sant Sebastià. La torre servia per avisar de vaixells sospitosos i en cas de perill aviat tots els altres vigies de la costa i l’interior tocaven les campanes, feien sonar els corns marins, cremaven fogueres o simplement cridaven «moros a la costa» per tal que tothom es posés a resguard i el sometent sortís a defensar el territori. A la família del mas Gall Perich tot aquest sistema no els serví de res, anava meditant i sense adonar-me ja havia deixat enrere Tamariu i enfilava cap a Aigua Xelida, tan solitària en temps del jove Josep Pla i tan plena d’urbanitzacions avui en dia.
Vaig seguir caminant per Aiguablava i Fornells i després vaig iniciar la pujada del puig de sa Guarda. Ja a dalt, al trencall que porta al far del cap de Begur, recordo una de les Cinc històries del mar de Josep Pla on explica com el Miner, un contrabandista manc de Begur, s’enrolà en un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial per fer de pràctic quan la nau s’aproximava a la costa catalana. En aquest camí, en negra nit, tingué lloc la trobada entre el capità del submarí, els agents alemanys i el contrabandista que poc després s’embarcà en el submergible. El pobre Miner no es va adaptar a la vida claustrofòbica del submergible i aviat l’hagueren d’aterrar, traumatitzat, a més, per l’enfonsament d’un mercant amb un carregament de cavalls que, entre renills, moriren ofegats. A Josep Pla també els perseguiren els seus propis fantasmes i sembla ser que mai es va perdonar la seva etapa a Marsella fent d’espia per l’exèrcit franquista. Entre cigarreta i xerrada amb els clients dels bars del port anava recollint dades que després servien per enfonsar vaixells que portaven ajut als republicans.
Arribo a les afores de Begur esgotat i fins i tot una mica marejat. La caminada ha excedit, sens dubte, les meves capacitats. Al fons, veig fumejar la xemeneia del Mas d’en Pinc, la que fou casa de la bailaora Carmen Amaya i on va voler morir. El fum va anar adquirint diferents formes per acabar dibuixant uns pantalons alts negres i camisa de llunes vestits per la mateixa bailaora que amablement m’indicà el camí al centre. «Gràcies, Carmen», li vaig dir amb senyes. Amb les últimes llums del dia vaig arribar al Pedrís Llarg, a l’exterior de l’església parroquial, i vaig seure exhaust.
De cop em vaig adonar que al meu costat hi havia l’actriu Liz Taylor. Estava magnífica, el temps no passa quan una és de cel·luloide i en color. Encetem una relaxant conversa que em desmentí la imatge de distant que aquí es guanyà. No entenc perquè no va congeniar amb els begurencs quan el 1959 va venir a rodar la pel·lícula De repente, el último verano. Que el tema fos sobre la por a la bogeria i el canibalisme potser no va ser del gust dels vilatans. Estava reflexionant sobre tot això quan em vaig adonar que Liz Taylor estava intentant dir-me alguna cosa però la seva veu cada vegada era més inaudible i la seva figura s’estava esvaint ràpidament però sí que vaig captar el seu esguard de por, com si m’estigués prevenint d’un perill imminent, com si la gent que començava a envoltar-me fossin els mateixos antropòfags de la seva pel·lícula.
