La Gavina m’invita al còctel-sopar de celebració del seu norantè aniversari. Un còctel-sopar no és ni un còctel ni un sopar, és una competició que consisteix a aixecar-te a buscar el que vulguis menjar a la vegada que deixes algú de penyora a la taula perquè, quan tornis, no la trobis ocupada per altra gent. És el joc de la cadira de la festa de la Immaculada quan anava als Maristes, però amb gambes i ostres de premi en lloc d’un val per a una coca-cola. És, si ho prefereix el lector, la llei de la selva, si bé traslladada dels boscos de Borneo als exquisits jardins de L’Hostal La Gavina, on si un tanca els ulls encara hi veu Ava Gardner tirant-se vestida a la piscina amb unes copes de més.
La nit anterior, a la piscina, en lloc d’Ava Gardner hi han tirat un vaixell. Com ho senten. En una festa celebrada per uns empresaris xinesos, una grua va elevar un petit vaixell des de la carretera fins a col·locar-lo a la piscina de l’hotel, una d’aquestes coses que es poden fer només en hotels gairebé centenaris, hotels tan venerables que es miren qualsevol excentricitat dels clients amb el mateix gest que tindria un lord anglès si veiés entrar un vaixell per la porta del seu club a l’hora del te: aixecant lleugerament la cella.
Permetin que els abandoni un moment, vaig a buscar un plat de pernil ibèric, ara que veig des d’aquí que no hi ha cua. Guardin la taula.
Ja torno a ser aquí, gràcies. El gran valor de La Gavina és que, malgrat tota la seva història, malgrat el seu estatus de Gran Luxe, i malgrat totes les personalitats que han passat per aquí, encara és un hotel familiar. Familiar en el sentit estricte, perquè continua en mans de la família Ensesa, no de cap gran cadena ni fons d’inversió. I familiar en el sentit col·loquial, perquè tracten els clients i convidats com si fossin això, una gran família, és habitual veure els germans Ensesa compartint taula i riures amb els estadants. No vagin a buscar això al Hilton ni al Ritz. Només a La Gavina, tot just arribar, un alemany de qui no puc retenir el nom... Un moment, que vaig a buscar un platet de sardina fumada amb poma verda. No es moguin d’aquí, de seguida torno.
Gràcies, és que si et descuides, perds a taula, aquí no hi ha pietat. Un alemany, deia, em presenta la seva nòvia malàisia de qui tampoc recordo el nom, em pregunta a què em dedico, s’hi mostra estranyament interessat -potser no esperava trobar algú amb nòmina en aquest lloc- em demana de fer-se una foto amb mi, i en acabar em fa un petó. Com que a la meva vida no he conegut gaires alemanys, dedueixo que és així com es segellen amistats germàniques i intento posar cara de persona de món, acostumada a amistats internacionals. Això sí, no li torno el petó. Saludo als històrics periodistes gironins Jordi Bosch i Josep Puigbó, arriben també Jaume Roures i Tatxo Benet, els Jerry Lewis i Dean Martin del món audiovisual, els quals...
Perdonin, veig des d’aquí que han obert una ampolla de Ribera del Duero. Ara torno, no es moguin.
Gràcies de nou, porto dues copes per no haver-me de tornar a aixecar. Jaume Roures i Tatxo Benet, els deia, van vestits com hi van els autèntics milionaris: com si els acabessin de recollir d’un local de Càritas, on els han donat la roba que porten. És a dir, van vestits igual que jo, ells perquè volen i jo perquè no tinc res més. El cas és que semblem els tres únics milionaris reals de la vetllada, cosa que em confereix cert estatus i potser explica la germànica efusivitat de moments abans. No gaire lluny tinc Joan Laporta assegurant que en Dembélé ja ha renovat, però del seu aspecte algú podria deduir que el que ha fet amb el pobre Dembélé és menjar-se’l, així de refet llueix el mandatari blaugrana, home simpàtic que...
Disculpin, vaig a buscar un parell de copes de cava, tanta conversa m’ha assecat la boca, i una mica de crema de garota amb caviar. Vostès, quiets aquí.
Gràcies altra vegada. Com els estava dient, en Laporta és home simpàtic, no té un no per a ningú que li demani fer-se una foto amb ell. Al revés, es diria que gaudeix fent-se fotos amb la gent, que ho necessita. Com que el tinc lluny, no distingeixo si està parlant d’en Lewandowski o està demanant un gintònic d’una ginebra de marca. Ja ho llegiré als diaris. El còctel-sopar està amenitzat per música-disco, com correspon a la franja d’edat predominant, amb comptades excepcions, comptades, però admiradíssimes pels veterans que girem la vista al seu pas, amb més o menys dissimul depenent de l’habilitat de cadascú. Segurament a música té com a objectiu...
M’han de perdonar, quedin-se a taula mentre vaig a fer-me amb un mojito i un plat de salmó fumat.
Aquí estic. Segurament la música és per instar la gent a ballar i deixar així seients lliures. Amb mi no podran. Sonen Bee Gees, Village People, James Brown, Umberto Tozzi... Com canvien els temps, la música que jo ballava a la pista dels autos de xoc, la ballen avui a La Gavina -ho veig des de lluny, jo de la taula no em moc- mitja dotzena de dones de la jet, de la jet de veritat, de la que sap moure sense perdre el ritme i a la vegada, la cabellera i la faldilla, això són coses que s’aprenen als internats a l’estranger, formen part del pla d’estudis.
«Em penso que no ballava des que anava a Palladium», assegura algú, al meu costat.
Són prop de les tres del matí i continuo a taula, on m’he assegut a les nou del vespre. Al meu voltant, els cambrers estan desmuntant totes les altres taules i apilonant les cadires. Quedem ben pocs. Un senyor amb ulleres de sol arrapat a una ampolla de conyac reserva 18 anys -me n’ofereix amablement una copa-, l’amfitrió, en Laporta fent-se fotos amb algú que encara no ho havia pogut fer, l’amable i cultíssim advocat de la família Ensesa, amb qui planegem un premi literari a La Gavina, i el meu fill Ernest, que a dotze anys comença a saber què és la bona vida. Si el norantè aniversari era així, no em penso perdre el centenari. Vaig a servir-me una última copa. No cal que em guardin la taula, ja no queda ningú.
