Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

OPINIÓ

Una pizza a la platja d’Es Monestri

Dino a Barcelona amb un bisbalenc que treballa a una important multinacional, una de les més grans del món. Ha treballat a l’estranger, però porta ja uns anys instal·lat a Catalunya. Segueix viatjant per feina. Feia temps que no ens veiem i, com passa en aquestes ocasions, acabem parlant de la nostra terra. A banda de visitar la seva família a la capital, estiueja a Platja d’Aro on, li recordo, quan teníem uns quants anys menys, anàvem a fer el papibou a les tardes d’hivern de Caroll’s o als vespres d’estiu a Palladium, Tiffany’s o Maddox. 

En aquells estius de 1984, 1985 i 1986 érem uns quants els bisbalencs que treballàvem llogant pedalos a la platja de l’empresa de Palafrugell, Vidal Espinosa, des de Palamós fins Platja d’Aro. De 10.00 a 19.00, set dies a la setmana. Ara, la vicepresidenta de Treball i de vigilar que no ens fem mal perquè patirem tota la vida, la membre del Partit Comunista d’Espanya, Yolanda Díaz, diria que ens explotaven. Jo en guardo, en canvi, un gran record. Sempre esmeno que la meva primera feina pagada, i on vaig cotitzar per primer cop a la seguretat social, va ser a la platja. Ai, les holandeses.

Pels baix-empordanesos és a les platges on es creen els primers grans records. En el meu cas, Pals, Calella, Castell, Palamós, Torre Valentina, Roques Planes, S’Alguer i Es Monestri. Aquí, a Sant Antoni de Calonge, al marge esquerre de la riera Aubi, és on vaig menjar la meva primera pizza. Era la primera quinzena de setembre. Devia ser finals de la dècada dels setanta i estàvem a pocs dies de començar el curs escolar. Recordo que acabaven d’obrir una pizzeria a Palamós i les mares -llavors les mares es quedaven a l’apartament de la platja amb els nens- van decidir dinar pizzes a la platja. Només recordo el flaire d’orenga.

A es Monestri recordo haver entrat amb altres nens a fer el saltamartí a la casa abandonada de Robert Ruark. Hi havia un gran cotxe d’importació americà mig destrossat. Llavors no sabia que aquell cognom responia a un famós escriptor i periodista nord americà que havia tingut una residència en aquell indret i avui està enterrat a Palamós. Era l’època, anys cinquanta, on el més reconegut Truman Capote i personatges il·lustres de Hollywood anaven a parar per aquella Costa Brava encara desconeguda pel turisme de masses. Amb el pas del temps, la finca abandonada on estava la gran casa de Ruark es va convertir en zona de xalets. De fet, tots els llocs on anàvem a fer barraques i córrer està avui ple de xalets i cases d’apartaments. Ja no hi vaig. Ploraria de pena. Alguns ara plorem de pena al veure que tanca el cinema Arinco, on vaig anar a veure amb el meu pare «La Guerra de les Galàxies» i on fa un mes vaig anar-hi amb els meus fills a veure una de dibuixos animats.

Ara estem inundats de pizzeries, fins i tot en els pobles més petits, de projectes urbanístics que sembla que mai acabaran de créixer com bolets, i de parcs d’aventura de tota mena perquè els nens tinguin una estona d’esbarjo. Només reso perquè no ens facin més autovies imitant les rondes de Barcelona, com passa a Mont-ras. En aquesta evolució (o hauria de definir-ho com involució?) que vivim s’han fet grans encerts. I d’això també parlo en el dinar amb el bisbalenc. Quins? Un d’ells són els camins de ronda que, a l’estiu, s’han de començar a fer molt d’hora abans que es converteixin en unes Rambles. També la millora i la cura de la gran majoria de pobles, on la majoria dels batlles des dels anys vuitanta, tant li fa el color polític, han fet bones polítiques d’endreça que han obert la porta a millorar els habitatges i aconseguir ser punt d’atracció de segones residències i un fotimer de restaurants gastronòmics i estrafolaris de tots colors. Encara sort que encara queden llocs de tota la vida.

Compartir l'article

stats