Not in my back yard (No a darrere del meu pati) és una expresió que vaig aprendre als Estats Units els anys noranta i que fa referència als moviments de ciutadans que no volen que els hi destrossin amb infraestructures o projectes industrials el seu entorn. Com més forta i poderosa fos la protesta dels habitants d’una zona, més posibilitats hi ha de que els projectes no s’acabin realitzant. Si aquesta protesta es realitza de forma transversal, sense cap lligam a un moviment polític en concret, moltes més possibilitats d’èxit. Si, a més, entre els potencials afectats hi ha persones relacionades amb el poder polític, social o econòmic molt millor. Un exemple radical, a ningú a Estats Units se li ocorre destrossar paisatges en llocs simbòlics com Cape Cod o les illes de Martha Vineyard i Nantucket a l’Estat de Massachusetts (bressol de la saga de la familia Kennedy) o a Jackson Hole (Estat de Wyoming) o Aspen (Colorado), alguns dels llocs més privilegiats de les Muntanyes Rocalloses.

El Baix Empordà ha estat considerat per moltes raons històriques i paisatgístiques un d’aquests llocs simbòlics del nostre país. Vam evitar -algun ministre franquista que estiuejava prop va tenir quelcom a veure- que es construís una central nuclear al Ter als anys seixanta, i moviments com Salvem Castell i Salvem Cala S’Alguer van tenir -el primer més que el segon- èxit. Sempre he defensat que hem d’estar agraïts a Radio Liberty. Gràcies a les torres americanes, destruides el 22 de març de 2006, potser es va evitar que la platja de Pals s’hagués convertit en un nou Platja d’Aro.

Malgrat tot, més d’una i dos destrosses s’han fet. Les esquerdes al territori mossegant zones privilegiades com el cap de Begur encara es mantenen, per no parlar de promocions urbanístiques planejades en llocs on no fan falta. La poligonitis que es va desenvolupar els anys noranta i a començaments de segle sense cap ni peus, incapaços de fer una planificació comarcal adequada, ha convertit algunes sortides de les nostres poblacions en un cant a la lletjor. Hi ha moments on el recorregut per autovia de Llofriu a Calonge és millor fer-lo amb els ulls tancats.

Fa uns dies em van venir a presentar el projecte de parc industrial dels gegantins -alçada com la torre de Collserola de Barcelona- molins de vent flotants que es volen posar davant la nostra costa. El famós pla Tramuntana. Depèn des d’on, poden trobar-se a 16 o a 24 quilòmetres de la costa. En qualsevol cas, em van ensenyar com quedarien vistos des de diferents punts. Per exemple, des de la platja de Pals o des de Sa Riera, els gegants de vent farien companyia a les pobres Illes Medes en l’horitzó. Vaig obrir els ulls sense creure’m en aquell mal somni. Quina seria la sorpresa de l’alt directiu de l’empresa que em presentava el projecte quan li vaig dir, sortint-me del cor: «això és horrorós». I, he de reafirmar: és pitjor que horrorós. És indecent.

De poc em serveixen els arguments de què aquest parc permetrà, gràcies al miler de megawatts que pot produir gràcies al vent que fa quasi tot l’any, oferir la meitat de les necessitats energètiques de la província de Girona. Tampoc em serveixen els raonaments que parcs similars s’han fet a la costa danesa o del nord de les illes britàniques. El debat energètic és molt més complicat del que ens pretén fer veure els interessos industrials i econòmics que volen fer-ne un gran negoci.

S’espera que el Govern espanyol doni el vist i plau al pla Tramuntana dels gegantins molins aquest desembre. Després s’iniciarà tot un procés de subhastes per donar-lo al projecte més rentable. Pel 2030 alguns esperen que el parc industrial marítim comenci a funcionar. Encara es pot evitar.