No tothom pot dir que ha compartit vestidor amb Cruyff.

Ens canviàvem de costat, al vestidor. El feien jugar a ell i no a mi. Però bé, si et quedes a la banqueta i juga un pelacanyes, t’emprenyes, però si és per en Cruyff... què pots dir?

Eren incompatibles?

No ho crec, simplement l’entrenador, en Michels, no confiava en mi. Potser amb en Cruyff ens hauríem entès i hauríem fet un bon tàndem. Al cap i a la fi, futbol és futbol.

Quina mala sort, haver coincidit amb en Johan i no haver jugat mai amb ell.

Potser en alguna festa major que contractaven el Barça. Però en aquests partits ell jugava cinc minuts i prou.

Quin és el millor jugador que ha vist?

Vaig admirar molt en Puskas. Jo encara era juvenil i el vaig veure a Figueres, reforçant l’equip en un partit amistós. Com que ja era gran, va jugar de lliure. La gent deia «aquest gras no els deixa ni tocar la pilota, als rivals!». Va fotre unes passades! El Figueres tenia un extrem jove i ràpid, que gràcies a en Puskas va fer el partit de la seva vida. També tinc bon record de Di Stefano, que va debutar a Palafrugell i tots anàvem a tocar-li la mà.

El futbol ha canviat molt. Un jugador normalet cobra un parell de milions d’euros a l’any.

La vida és així. Que els aprofiti. L’any que vaig cobrar més, sumant sou i fitxa, van ser dos milions... de pessetes. Quan jugava Condal, filial del Barça, dormia al camp, en uns llits que hi havia.

Igual que ara.

Després vaig compartir pensió amb un de Salt, que era tan garrepa que posava només un litre de gasolina al cotxe. Sabia que un litre era just per anar i tornar del camp, així no tenia temptacions de gastar anant al cine o al teatre.

No sé si els cotxes dels futbolistes d’avui accepten un litre.

Jo anava a Barcelona amb un 2 CV. El primer partit amb en Michels d’entrenador era un amistós a Granollers, jo vaig sortir de Palafrugell amb el 2 CV cap al Camp Nou, on pujaríem al bus, però quan vaig arribar ja eren tots a dalt. Vaig baixar corrents però en Michels no em va deixar pujar, va dir al xofer que arranqués.

Li deien míster mármol...

Ja em veu, amb el 2 CV, darrere del bus fins a Granollers. En arribar, vaig anar a parlar amb Michels. Em va mirar de dalt a baix, jo anava amb pantalons curts i espardenyes, i va dir: «¿es usted acampador?». Va dir que no calia ni que em canviés. Sempre més em va tenir una mica el dit l’ull.

Van acceptar bé els seus pares que marxés a Barcelona a fer de futbolista?

Sí, i això que el meu pare em penso no havia vist mai un partit de futbol. Després sí, venien tots dos al Camp Nou. Però patien molt, perquè sentien el que deia el públic de mi.

Tots els aficionats al futbol són així, o els culers més?

Són exigents. «Som de Barcelona i del millor club del món, som molt més que ningú» (ironitza). I llavors, exigeixen

L’haurien xiulat igual si hagués sigut un fitxatge estranger?

Potser haurien trigat més temps a ficar-se amb mi (riu).

Hi havia gaires carnissers, a les defenses dels anys setanta?

No sé si tenien ganes de fer mal, però d’espantar-te, sí. Jo no era tou, si em feien emprenyar, m’hi tornava. Recordo en un entrenament, que l’Eladio em va fer una entrada molt forta. L’Eladio tenia un físic impressionant era molt contundent, fotia unes hòsties que feia por. Després que em fes l’entrada, jo n’hi vaig fer una a ell. Es va aixecar, em va mirar i va dir: «collons, tens mala llet, eh?»

Els entreteniments serien diferents d’avui, llavors no hi havia play ni mòbils.

Els casats s’ajuntaven i anaven a dinar o berenar amb les dones, i els joves a jugar a futbolí.