Entrevista | Alfons Garrido Responsable de documentació del Museu de la Pesca de Palamós

"Cada vegada hi ha menys flota, menys pescadors i menys peix"

Alfons Garrido.

Alfons Garrido. / Marc Martí

Clara Julià

Clara Julià

Tenen les confraries de pescadors els dies comptats? Alfons Garrido (1978), doctor en història i documentalista, ha intentat donar una resposta a aquesta pregunta en el llibre que ha coescrit juntament amb Joan Lluís Alegret: «Passat, present i futur de les confraries de pescadors. Una mirada des de l’Economia Social i Solidària».

Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?

Aquest llibre va sorgir d’una iniciativa prèvia de l’Ateneu Cooperatiu de les Terres Gironines que va encarregar al GALP Costa Brava sobre economia solidària. El GALP es va aposar en contacte amb nosaltres i amb la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona (UdG). Això va ser el 2021. Entre juliol i octubre vam parlar del passat, del present i de com veiem el futur de l’associacionisme pesquer i les entitats del món de la pesca, de les actuals confraries i de com veiem el futur de les organitzacions en diferents xerrades. Al final, vam veure que el contingut mereixia quedar recollit en un llibre.

Quin paper tenen les confraries de pescadors?

Una confraria no és res més que la unió de tots els pescadors per la consecució d’uns objectius comuns. És una organització amb una relació paritària entre armadors i els treballadors. Històricament han existit des de l’edat mitjana. El mar és un espai perillós i incert perquè mai saps si pescaràs, la vida del pescador té una alta sinistralitat i la confraria era una assegurança pels pescadors quan els hi passava quelcom. Se’n feien cura dels rescats dels captius segrestats per pirates,donaven diners a les vídues o organitzaven festes... Sota diferents formes legals, aquestes associacions de pescadors han evolucionat fins avui.

Com han evolucionat?

Fins ara solucionaven temes que els pescadors no podien resoldre, però un cop l’estat del benestar va penetrar en tots els àmbits, moltes funcions que feien les confraries ja no tenien sentit. Avui en dia continuen impulsant projectes, però més vinculats al medi ambient. Moltes potencien mesures de sostenibilitat. A Palamós, per exemple, intenten que la gamba es pesqui de manera sostenible o també divulguen el coneixement. A Catalunya hi ha 31 confraries. La Ràpita, Tarragona, Vilanova, Palamós i Blanes són les més potents. Palamós va un pas per endavant impulsant projectes innovadors. 

Quins reptes de futur afronten les confraries?

El problema és que cada cop hi ha menys flota, menys pescadors i menys peix. Potser hem arribat una mica tard en gestionar un sector que durant anys ha estat sobredimensionat. Això ha arribat a un punt d’una indústria no sostenible. Al mar hi ha molts actors que intenten ocupar l’espai dels pescadors: pesca esportiva, sector nàutic... Tota aquesta economia blava que genera molts ingressos que han tret pes a la pesca i els hi resta capacitat.

Quina és la situació en concret a Palamós? 

Aquí hi ha principalment tres tipus de pesca: d’arrossegament, d’encerclament i artesanal. En el primer cas, es pesquen els peixos que viuen al fons del mar i la flota és de 23 embarcacions; en el segon cas es pesca peix blau i es treballa principalment de nit (4 embarcacions); i en el darrer cas són bots petits que pesquen prop de la costa peix de més qualitat (18 barques). A Palamós, de la flota d’arrossegament, molts patrons es jubilen en 4 o 5 anys, si no hi ha relleu que agafi la barca, aquestes barques probablement desapareixeran. 

Es consumeix menys peix que abans? 

Sí. Crec que és un mix de qüestió cultural i econòmica. El peix requereix coneixement de les espècies i de la preparació, d’altra banda, la indústria et posa peix sense espina que no saps d’on ve... Però a la gent li és igual perquè sembla més fàcil de preparar. Tot això fa que cada cop consumim menys peix. D’altra banda, els joves no van a les peixateries, no coneixen el peix i no saben que hi ha una oferta variada de peix econòmic. De fet, a vegades fa mal el cor veure que hi ha peixos menys coneguts que es venen a 50 cèntims el quilo... Hòstia, això és un crim. Tot fa que el peix de proximitat cada cop ens queda més lluny. Hem perdut la cultura del peix.