La fòrmula ecològica per a la construcció

La construcció és considerada com una de les principals fonts de contaminació al nostre planeta, ja que el seu impacte ambiental té importants repercussions negatives directes o indirectes que es poden dividir en tres categories; l’impacte ecològic, l’impacte sobre els recursos naturals i l’impacte social.

Els materials per la construcció des de la seva extracció, el llarg de tot el procés i fins al final de la seva vida i eliminació, afecten tant el medi ambient com a la salut de les persones en major o menor intensitat depenent de les seves característiques i de quina manera es transformen, són utilitzats i de com es descarten.

La bioconstrucció és una manera de construir ètica i ecològica realitzada amb materials de baix impacte, reciclats, reciclables, d’origen vegetal i biocompatibles, que no suposin cap tipus de toxicitat per les persones ni pel medi ambient, i que en els darrers anys ha suscitat un gran interès.

L’origen, a Alemanya

És una ciència que té origen a Alemanya l’any 1976, quan s’inaugura l’Institut für Baubiologie + Nachhaltigkeit IBN (Institut Alemany de Bioconstrucció). Des d’aquest institut intenten donar solució a les malalties, que sense saber exactament d’on, comencen a sorgir entre la població en aquella època, i que principalment són causades per contaminació química dels materials sintètics fets servir en la construcció.

En realitat podríem dir que la bioconstrucció és molt anterior al fet que l’institut alemany de la bioconstrucció fos inaugurat el 1976, força més abans de fet, ens podem remuntar a l’edat de pedra, on es feien les cases amb pals, pedres i vegetació que hi havia en el mateix entorn d’on es fabricava la casa.

A la Pera ens trobem amb l’Oriol Balliu. Ell és un referent en la bioconstrucció, fundador de Rocamare l’any 1997, inicialment una entitat d’educació ambiental i que actualment és la marca sota la qual fa formació i assessorament en bioconstrucció.

Balliu té 54 anys i d’ençà que era estudiant ja estava involucrat en moviments socials i ecologistes. Quan va arribar el moment que, juntament amb la seva dona Marta Muñoz, es van voler construir el seu habitatge tenien molt clares dues idees, l’autoconstrucció i utilitzar materials ecològics per fer-ho.

Autoconstrucció

L’autoconstrucció és edificar un mateix l’habitatge que després utilitzarà. Sense cap mena de dubte, l’autoconstrucció suposa una reducció important en el preu final de l’habitatge. No és una pràctica massa coneguda al nostre país, però aquells que la duen a terme i amb els quals hi hem pogut parlar, coincideixen en el fet que hi ha un gran estalvi en el cost final de l’obra, a més de ser molt satisfactori construir amb les teves mans la teva pròpia llar.

El procés que van seguir Balliu i Muñoz va ser el d’estudiar les possibilitats dels materials que podien fer servir per construir: palla, fusta, ceràmica, fang, etc.

Els principals factors que van tenir en compte per usar finalment el fang com a material per edificar va ser, ecològic, econòmic, i la facilitat i capacitat d’execució. El fang el van treure de la mateixa finca on durant sis anys van estar construint l’habitatge.

Oriol Balliu explica que «el fang complia tots els requisits, era el material més local i el que ens resultaria més fàcil de treballar i perquè a més, ja havíem vist el resultat, i aquest ens agradava».

Va ser el primer cop que construïen una casa, tot i que ell sí que havia «remenat», com explica, amb fusta, marbre i d’altres materials, però mai fins al punt de construir ell mateix i de manera artesanal un lloc on viure.

Finalment, van decidir fer servir el cob com a tècnica per a la construcció. Dins la modalitat de construir amb terra crua hi ha diferents possibilitats i una d’elles és el modelatge directe. El cob és una d’aquestes tècniques: amb la massa de fang es formen directament els murs de l’edifici, sense fer-ne prèviament rajols i sense necessitat de cap estructura de fusta ni d’encofrat. Construir en cob és fer escultures gegants en forma de casa. Per això podem dir que les cases de cob són escultures habitables.

D’autoconstrucció a empresa

Actualment, Oriol Balliu, i després d’uns anys treballant en obres de bioconstrucció, especialment aquelles que és fan amb terra, ha creat la seva pròpia empresa de material per a bioconstrucció, es diu Puraterra, i la seva especialitat és el fang per fer revestiments i aïllaments. Fa preparats de diferents tipus de terra, argila i fibres vegetals com palla, cànem i corfa d’arròs, llestos per fer-ne morter i començar a treballar.

«El fang no es podia comprar enlloc, l’havia de fer jo, comprar terra en brut, assecar-la, tamisar-la... Tot el procés per poder anar a l’obra i fer la feina, llavors vaig decidir dedicar-me a produir aquest material, vendre’l, i facilitar-lo a la gent que el vol fer servir», assegura.

No és un procés que pugui fer qualsevol, com anar a un bassal i ficar-s’hi a treure’n fang per començar a construir. El procés és força més difícil del que pot semblar en un primer moment; s’ha de saber el que es fa, la terra ha de ser seca, després triturar-la, tamisar-la, barrejar-la amb altres àrids com ara la sorra o el pols de marbre.

Arquitectura ecològica

Bioconstrucció, bioclimàtica, construcció sostenible, arquitectura ecològica... Tots ells són conceptes que habitualment es confonen i no se sap ben bé que és cada cosa.

Oriol Balliu afirma que «la paraula sostenible per mi no té prou contingut, és una paraula que s’ha pervertit completament, ara tot és sostenible, fins i tot en l’alimentació, producció sostenible, envàs sostenible... i tot això no vol dir absolutament res, la paraula sostenible no està regulada enlloc, per mi és millor parlar d’arquitectura ecològica».

En aquest aspecte, el propietari de Puraterra, assegura que «l’arquitectura ho comprèn tot, comprèn el projecte, la construcció, comprèn l’ús de la casa...» i afegeix que «per tant, si parlem d’arquitectura ecològica, parlem d’una manera de fer edificis que sigui ecològica en la construcció global, des del moment del disseny fins al final de la vida útil de l’edifici en si».

Consum mínim d’energia

Una de les eines que necessita l’arquitectura ecològica és la bioclimàtica; dissenyar edificis adaptats al seu clima i amb un consum mínim d’energia. Als països nòrdics, per exemple, han de dissenyar edificis molt ben aïllats que mantinguin la calor que necessàriament han de generar artificialment a dins dels habitatges, i als països equatorials, com a segon exemple, la bioclimàtica el que fa és generar edificis ventilats, lleugers, on siguin suportables les altes temperatures que hi ha al llarg de l’any.

La comarca on ells viuen és un bon exemple i un repte per a la bioclimàtica. «Aquí al Baix Empordà, s’han de dissenyar edificis bioclimàticament que aguantin temperatures amb 50° de diferència, de -8° o -7° fins a 42°», diu Oriol Balliu.

L’altra eina que existeix en l’arquitectura ecològica és la bioconstrucció; construir amb els materials més ecològics, que consumeixin poca energia en produir-los, que no generin residus durant l’obra ni al final de la vida útil. Per això és millor que els materials siguin locals. Com a exemple Balliu ens parla de la terra: «Tot ens porta a la terra, la terra és crua, per tant, no necessita consum d’energia per la cocció; és local, per això no necessita transport, no genera residus; té inèrcia tèrmica i en el cas de bioclimàtica és un material que aguanta molt bé el fred i la calor».

Subscriu-te per seguir llegint