Què faran l’any que ve les Chachipiruli?

Quan s’apropa l’estiu moltes persones comencen a pensar en platges, piscines, gelats, barbacoes i dies de relaxació. Els campistes del càmping Riembau de Platja d’Aro no són una excepció, però ells també es plantegen una pregunta: què faran les Chachipiruli? Elles són un grup de campistes d’entre 46 i 76 anys que, des de fa més de deu anys, es converteixen en les protagonistes del concurs de talent que se celebra cada any en aquest càmping. No sempre han sigut les mateixes, però han mantingut el «bon rotllo» i les ganes de passar-s’ho bé.

Tot va començar l’any 2012 amb Ingrid López quan, parlant amb la seva sogra, Maria Antonia Góngora, es va preguntar per què no feien alguna cosa per participar en el concurs de talent. Van reunir les veïnes i, en una tarda, es van disfressar de zombis i van fer una coreografia amb la cançó Thriller de Michael Jackson i van acabar ballant la Macarena. Sònia Marín, Gemma Casado, Àfrica Morito i Góngora són de les poques que continuen des del 2012. Marín explica que al principi «no coneixia quasi ningú, no sé com vaig anar a parar allà». Recordant aquell primer ball afegeix que per fer de zombis «vam haver d’improvisar, vaig agafar un pijama, el vaig tallar i li vaig cosir un ninot del meu fill. Va ser dit i fet». En aquesta línia, Góngora afirma que «al principi era d’aquella manera, però hem anat posat més cura amb les coses». Després d’aquesta primera experiència, moltes d’elles van repetir i «a partir d’aquí ho vam continuar fent, la gent es va anar apuntant i cada cop érem més».

Des de llavors han fet deu balls (en el 2020 i el 2021 no en van fer cap per la pandèmia) i sempre s’han caracteritzat pel seu humor i canvis de vestuari. En un dels primers balls van simular un striptease al ritme d’una cançó de la pel·lícula The Full Monty, per acabar vestides amb un banyador «de tres euros del Decathlon» ballant Single Ladies de Beyoncé. En una altra coreografia van començar amb música clàssica, vestides de ballarines de ballet, i van acabar fent un ball de cabaret. Com a últim exemple, un any es van disfressar de monges, utilitzant bosses d’escombraries, i van acabar amb vestits llargs i vermells, ballant al ritme d’Enrique Iglesias. En l’actuació d’enguany es van posar perruques rosses i una granota platejada per disfressar-se de Raffaella Carrà. «Moltes vegades hem fet les disfresses nosaltres amb màquines de cosir, menys aquest últim any que ja hem evolucionat i hem utilitzat Shein», explica Casado, també afegeix que «com que portàvem les perruques ningú ens reconeixia, ni els nostres marits». Fins fa dos anys, López era la coreògrafa del grup i la idea de fer canvis de vestuari va ser d’ella, «al principi, sempre és una mica de broma, després també, però la idea ja és més seriosa».

Per a elles, el millor són les estones que passen juntes assajant, fent les disfresses i els decorats. «Jo crec que això ha durat tants anys perquè ens agrada reunir-nos», explica Morito. Una afirmació compartida per les altres, «mantens un vincle amb gent del càmping que no són del teu municipi; som de Sabadell, de Quart, de Barcelona i Sant Boi, entre d’altres». «És que si no tinguéssim això, el càmping no seria el mateix», afirma Morito. Nati Ramos és una altra integrant del grup, però ella va començar més tard. «Suposo que en un primer moment em vaig afegir per fer alguna cosa diferent» i diu que s’ho passen molt bé. «Som un grup bastant homogeni malgrat la diversitat d’edats i cadascuna té el seu rol».

Tanta feina s’acaba recompensant perquè la gent les espera, any rere any, i es pregunten què tenen preparat. Esperanza Partal, una altra de les ballarines, assegura que «hi ha gent que ve expressament» perquè surten aquella nit i Casado afegeix que «un dels monitors, que és nou, va dir que ja li havien explicat el que passava aquestes nits, però, així i tot, es va sorprendre». «Quan comencem la temporada, la gent ja pregunta què farem aquest any, però mai diem res, és top secret», assegura Eva Sánchez, una altra de les campistes. Ramos afegeix que al final s’ha marcat com una tradició i ja no entren dins del concurs. «La gent sap que és el número final i l’espera». Malgrat els dotze anys i deu balls que acumulen, els nervis estan presents. Cada vegada que han d’actuar es posen nervioses, però elles tenen un truc. Abans de sortir a ballar sempre van preparades amb un xarrup perquè no els faci tanta vergonya. Ara només cal fer-se una nova pregunta: què faran l’any que ve les Chachipiruli? 

Subscriu-te per seguir llegint