La supressió de barreres arquitectòniques és un dels reptes que tenen plantejats totes les administracions públiques amb competències en la gestió del territori. És cert que s'han fet avenços, però també ho és que molts ajuntaments han anat a remolc de les lògiques reivindicacions que plantejaven entitats i associacions que han estat lluitant, i lluiten, per conscienciar de les mancances evidents que solen presentar la major part dels municipis del nostre país, ja sigui adaptant semàfors per a invidents o rebaixant voreres. En aquesta línia d'apropar la problemàtica de les persones amb mobilitat reduïda dedica temps i esforços l'associació MIFAS, amb el seu president, Albert Carbonell, al capdavant.
Certament, cal reconèixer que s'han fet avenços, especialment en els programes per rebaixar voreres i fer itineraris adaptats, però també ho és que queda encara molta feina per fer. Aquesta qüestió de les necessitats de les persones discapacitades i el seu encaix en aquesta Girona del segle XXI no va aparèixer amb la força que hauria calgut en la passada campanya de les eleccions municipals, però és evident que el nou Ajuntament hauria de ser capaç d'entomar aquest repte.
Queda molt per fer, particularment en el sector del Barri Vell, on l'estructura urbana dels carrers ho complica, però també grinyola per l'actitud d'alguns privats que van a la seva posant pals a les rodes amb descarades invasions de l'espai públic que, almenys fins ara, han comptat amb la complaença municipal.
És evident, també, que la controvertida decisió d'obligar els autobusos a deixar i recollir la gent a la zona de Fontajau tinguin l'edat que tinguin, amb mobilitat reduïda o sense, no ajuda gens a la necessària solidaritat entre poder i gent humil i/o amb problemes. És allò que Joan Mínguez, un argentí que va estudiar al seminari de Girona fins als 17 anys, deia en un dels seus poemes on palesava el seu malestar: «Ciutat adusta, sense clarianes, / massa d'ahir i massa poc d'avui». La notícia positiva amb contingut solidari l'ha portat darrerament una empresa privada, que ha sabut copsar una necessitat i ha ajudat a fer-la realitat.
Es tracta del projecte innovador d'una sella de doma adaptada per a persones amb mobilitat reduïda que s'ha fet realitat gràcies a la col·laboració de Hyundai Fornells Motor i que fou presentada dijous passat al Club Hípic Raúl Pinteño d'Aiguaviva amb la presència de representants de la Federació Catalana d'Hípica, de la Fundació Cruyff, de MIFAS, Viu Autisme, Lluito Per Tu i l'alcalde, Joaquim Mateu. Investigacions científiques avalen la bondat de les teràpies eqüestres i demostren com cavall i genet s'unifiquen en un mateix ritme cardíac en una plena connexió.
Segons aquests estudis, el cavall és un rehabilitador de l'aparell locomotor, ja que els estímuls que emet el llom de l'animal passen pel sistema muscular a la medul·la espinal i al cervell, afegint un nou patró de marxa. Tot i l'evidència de la utilitat d'aquestes teràpies per la sensació de llibertat que transmet l'exercici eqüestre, era molt difícil trobar al mercat selles adaptades perquè persones amb mobilitat reduïda també poguessin gaudir de passejades a cavall.
Ara, gràcies a la conjunció d'esforços privats entre una empresa del món del motor i el club d'Aiguaviva, que facilita la pràctica de l'esport hípic adaptat, es podran potenciar les qualitats del genet amb discapacitat, una iniciativa que contribueix a fer un pas més, petit si es vol, però tanmateix decidit, en aquest camí llarg, costós i, a voltes difícil, de donar visibilitat i normalitat a unes realitats que tenim al nostre costat.
Han passat gairebé cent anys d'ençà del poema de Mínguez, però queden encara espais sense clarianes que caldrà anar omplint de solidaritat efectiva.
