La fauna ibèrica ja no és la que Félix va explicar

El cinquè informe d'avaluació del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) ja constatava el 2014 que «l'àrea de distribució de moltes espècies terrestres ha canviat recentment: s'han confirmat desplaçaments, de mitjana global i per dècada, de 17 quilòmetres cap als pols, i ascensos en 11 metres d'altitud». També apreciava una successió d'espècies a l'oceà.

Un estudi realitzat per investigadors del Regne Unit comparant la distribució de les aus entre els períodes 1968-1972 i 1988-1991 va revelar que les espècies del sud amb tendències demogràfiques positives es van moure cap al nord una mitjana de 18,9 quilòmetres dintre d'aquest interval; és a dir, gairebé un quilòmetre anual. Un treball posterior centrat en Finlàndia va oferir un resultat similar, encara que l'avanç es va produir a més velocitat (1,56 quilòmetres anuals), el que ve a indicar una major sensibilitat al canvi climàtic de les espècies nòrdiques. La versió nord-americana d'aquestes avaluacions concorda amb els seus resultats, tot i que l'avanç és encara més notori (2,35 quilòmetres anuals), d'acord amb un escalfament més intens del continent. En tots els casos es conclou que els desplaçaments es produeixen en resposta al canvi del clima.

Recentment, es va presentar a Espanya un estudi elaborat per científics del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) que avalua l'impacte del canvi climàtic a la fauna espanyola i conclou que unes 300 espècies de vertebrats patiran «contraccions significatives» en les seves àrees de distribució potencial, segons diversos escenaris climàtics. Amfibis, aus i rèptils seran els grups més afectats.

Paola Laiolo, investigadora científica del CSIC i directora de la Unitat Mixta d'Investigació en Biodiversitat de la Universitat d'Oviedo, explica que «en els últims 50 anys s'ha registrat un augment de més d'1° C en les temperatures mitjanes a Europa i això està sent un problema per a la fauna. Les espècies associades a climes freds poden veure molt reduïda la seva distribució actual. En aquelles que habiten a l'alta muntanya, com més pugen, més s'aïllen entre si les seves poblacions», el que implica una pèrdua de flux genètic i un major risc d'extinció. Tampoc cal perdre de vista que, al mateix temps que passa això, moltes espècies que habiten en zones baixes també pugen, afavorides pel canvi tèrmic, el que potencia la competència i el risc de transmissió de paràsits i de malalties, i estableix noves interaccions: un canvi de les regles del joc.

Aquesta alteració en el funcionament dels ecosistemes la pateix, per exemple, el gall fer, els pollastres del qual registren una elevada mortalitat per les pluges torrencials i les nevades fora d'època, quan encara no són capaços de regular la seva temperatura. «És una típica espècie boreal, que aquí està en el límit sud de la seva distribució, és a dir, que es troba també en el límit del seu rang de tolerància», explica Laiolo. L'ós bru està igualment a la corda fluixa, encara que no ho sembli pel bon estat actual de la seva població. No obstant això, un estudi realitzat per l'equip de l'investigador Vincenzo Penteriani, del CSIC i vinculat a la unitat que dirigeix ??Laiolo, revela que en els propers 50 anys acusarà una «dràstica reducció», pel desplaçament cap al nord de moltes plantes de què s'alimenta, «i es traslladarà des de les muntanyes cap a les zones més humanitzades, per la qual cosa cal esperar que augmentin els conflictes amb les persones i, amb ells, la seva taxa de mortalitat».

La fauna dels ambients d'alta muntanya, com el pardal d'ala blanca, el cercavores i la gralla de bec groc, pot tocar «sostre», és a dir, es pot veure obligada a desplaçar-se tan amunt a les muntanyes que arribi un moment en què aquesta contracció de la seva distribució la faci desaparèixer simplement perquè ja no tingui on anar. Es preveu una forta reducció de les poblacions d'aquestes espècies a la fi de segle.

Simultàniament, nombroses espècies migratòries de latituds fredes estan reduint la seva abundància i la seva freqüència de presentació a Espanya. «Aquest any no he vist un sol tord ala-roig», assenyala Paola Laiolo en referència a un ocell que tradicionalment produïa hivernades molt nombroses (encara que amb fluctuacions d'uns anys a altres). «A escala europea, es veuen canvis de distribució. Abans, les zones fredes eren abandonades a l'hivern; Escandinàvia es quedava sense ocells. Ara no se'n van. Alhora, al sud d'Europa, a hivernada, arriben menys aus», afegeix.

Paral·lelament, «les aus mediterrànies s'estan expandint», continua Laiolo. Així, l'oreneta cua-rogenca i el tallarol capnegre han colonitzat les regions atlàntiques en les últimes dècades (encara que, en el cas de la primera, al costat del clima ha intervingut en aquest procés la proliferació d'autovies i, amb elles, de viaductes i ponts , que són el suport preferit per construir els seus nius), i així mateix diverses espècies nord-africanes s'han instal·lat a l'Espanya mediterrània, com els falciots culblanc comú i cuablanc africà, el pinsà trompeter i, més recentment, el bulbul barbat, l'aligot rogenc i el sit de vila, tots ells afavorits per paisatges cada vegada més àrids.

ALGUNS PERQUÈS D'ÈXITS I FRACASSOS

Les mudes de la perdiu blanca, d'avantatge a trampa

La perdiu blanca habita en un mitjà, l'alta muntanya (pirinenca, en el cas espanyol), que pateix profunds canvis entre estacions. Per adaptar-se a ells, ha desenvolupat una complexa muda que el torna blanc en època de neu i marró, a l'estiu. Ara, el règim de nevades ha canviat i pot vestir el plomatge blanc quan no hi ha neu i el marró quan sí que n'hi ha, cosa que el converteix en una diana per als depredadors.

Els amfibis, desarmats davant el canvi climàtic

Els amfibis estan indefensos davant el canvi climàtic i disminueixen de manera global i indiscriminada. La seva pell permeable, els seus ous sense coberta i la seva manera de vida bifàsica els fan molt vulnerables a la menor variació de temperatura i d'humitat. Al seu torn, els hiverns més suaus els impedeixen aconseguir l'estat de latència necessari per sobreviure al dejuni i en redueixen la pròpia letàrgia, empitjorant el seu estat físic.

El pinsà trompeter avança amb l'aridesa

La ràpida expansió per la península ibèrica del pinsà trompeter, un ocell d'origen nord-africà que habita en deserts i semideserts, s'interpreta com un índex de la progressiva aridesa dels sòls a la regió mediterrània. Aquest procés va començar en la dècada de 1970 i l'espècie ja té poblacions estables a Granada, Múrcia, Alacant i Almeria. Ara està començant a colonitzar Aragó.

Les papallones perden terreny i guanyen altitud

El canvi climàtic passa factura a les papallones: segons els models elaborats pels científics, el 80 per cent de les espècies europees veuran reduïda la seva àrea de distribució. Les espècies de muntanya, com l'apolo, ja estan patint aquesta contracció, en el seu cas en altitud. La menor durada de la capa de neu empitjora l'aïllament tèrmic dels immadurs i afecta de forma negativa a la seva supervivència.

El mastegatatxes pon ous més petits

El mastegatatxes, un ocell forestal migratori, ha reduït la mida dels seus ous en resposta a l'augment de les temperatures o, més exactament, com a resultat de la disfunció que aquest escalfament crea en els ecosistemes; si és el cas, aquesta au no troba aliment de la qualitat o en la quantitat necessàries per formar ous grans. El problema és que els ous petits es malmeten amb més facilitat.

LES AUS I EL CANVI GLOBAL

Ana Bermejo | Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO/BirdLife)

L'ésser humà està canviant el món, i les plantes i els animals es veuen obligats a adaptar-se a les noves condicions o desapareixeran. Encara que es parla de canvi climàtic, és millor referir-se al canvi global, ja que no només està canviant el clima, sinó també els hàbitats i el medi en què vivim.

Les aus estan mostrant com en molt pocs anys poden adaptar-se al canvi, i fins i tot poden arribar a aprofitar-se d'alguns recursos nous. En les últimes dècades, moltes espècies estan canviant la seva distribució, la seva migració o la seva fenologia. Gràcies als programes de seguiment de SEO/BirdLife estem essent testimonis d'aquests canvis, dels quals mostrem alguns exemples.

Els censos d'ocells aquàtics realitzats a l'hivern a Espanya des dels anys 50 del segle passat, combinats amb els censos realitzats en més de 20.000 aiguamolls per tot Europa, mostren que les aquàtiques europees estan canviant les seves zones d'hivernada. Així, algunes anàtides es queden a hivernar més al nord, com el morell de plomall o l'ànec xiulador cada vegada més escassos a l'hivern a Espanya, mentre que altres com els cignes i algunes oques estan desplaçant la seva distribució cap al sud-est i cada vegada és més fàcil veure-les en les nostres latituds.

L'Atles de les aus a l'hivern a Espanya recull la hivernada del voltant de 50 espècies transaharianes, com l'àguila calçada, l'oreneta comuna, el xot, el martinet menut o el corriol petit, totes elles espècies que habitualment hivernaven a l'Àfrica i, fa tan sols unes dècades, no era possible observar-les a l'hivern a Espanya.

El marcatge de cigonyes blanques amb emissors GPS dins del programa Migra, que estudia la migració i moviments de les aus, revela que la majoria dels adults reproductors a Espanya ja no migra al Sahel africà a passar l'hivern, sinó que es queda a la península ibèrica, on s'alimenta principalment en els abocadors i arrossars que tenen cranc roig americà. En trobar aliment durant l'hivern més a prop dels seus territoris de cria, eviten un llarg viatge de més de 2.500 quilòmetres, amb els perills que comporta (creuament de barreres geogràfiques, viatges per llocs desconeguts, accidents, depredació, tempestes i vents). La majoria dels joves, però, continuen migrant a Sahel, probablement guiats de forma innata. Igualment, el marcatge d'aus amb GPS revela que algunes àguiles calçades hivernen a Espanya en comptes de migrar a l'Àfrica, i que alguns milans reials centreeuropeus ja passen tot l'any en les seves zones de cria en comptes de hivernar a Espanya.

Els canvis de distribució arriben també a espècies típicament africanes, algunes de les quals han travessat l'estret de Gibraltar i comencen a criar al sud d'Espanya, com el bulbul barbat i l'aligot moro.

El clima i el medi canvien; i les aus s'adapten.