Espanya no només exporta pernils ibèrics o torrons d'Alacant als altres països del món. El nostre país és també un gran exportador d'escombraries. Un voluminós cabal de residus plàstics flueix des dels ports espanyols cap a diversos estats asiàtics, embarcats en contenidors que són directament descarregats en abocadors de la Xina, Malàisia, el Vietnam o Hong Kong, augmentant així els problemes mediambientals d'aquests indrets.

L'any 2017, Espanya va enviar a la Xina ni més ni menys que 116.000 tones de residus plàstics i 47.000 a Hong Kong. Un total de 223.000 tones van ser enviades al conjunt d'Àsia en aquest any, amb el teòric propòsit que aquests països reciclin aquest material. No obstant això, la realitat acaba sent molt diferent i una gran part d'aquest plàstic no acaba reciclat, sinó abandonat en qualsevol lloc, tant en abocadors que no compleixen cap normativa com al mateix medi natural. Espanya contribueix així de manera decisiva a agreujar el problema de la proliferació del plàstic en tot el planeta.

Els gots que hem usat en l'última festa d'aniversari o l'envàs de crema solar que hem utilitzat a la platja pot trobar-se ara mateix surant a les ribes d'Indonèsia o ennuegant l'esòfag d'algun cetaci a l'Índic.

Es tracta d'un problema que no afecta només a Espanya, perquè el trànsit de residus d'aquest tipus, generalment cap als països del Sud, és una pràctica comuna des de les nacions desenvolupades. Segons l'ONU, tots els anys 11,2 milions de tones d'escombraries plàstiques recorren el planeta embarcades en contenidors a bord de vaixells de càrrega sense estar subjectes pràcticament a cap normativa.

Això ha provocat l'aparició de veritables «províncies-abocador» a la Xina i en altres països asiàtics, on viuen sovint milions de persones, dedicades a separar, classificar i recuperar els diferents materials. Es tracta de grans àrees envaïdes literalment per escombraries amb elevat contingut tòxic, que causa gravíssims danys mediambientals sobre els boscos, els rius i els camps. Això és així perquè, segons denuncien tant governs com entitats privades, són processos de reciclatge en els quals no es respecta cap norma. El mal que es provoca supera amb molt al benefici que representa la recuperació.

LA XINA DIU PROU

Però a principis de 2018 les coses van començar a canviar. La Xina va dir «prou» i va prohibir l'arribada de més escombraries plàstiques al seu territori. A més, el govern del país ha començat a clausurar indústries il·legals, abocadors clandestins i negocis sense cap control. «En realitat, la Xina no és quehagi prohibit l'entrada de residus al seu país, sinó que ha tancat la porta als residus no valoritzats, és a dir, aquells que arriben barrejats, sense classificar, i que són de molt mala qualitat per reciclar», aclareix el responsable de campanyes de Greenpeace, Julio Barea.

La decisió de les autoritats xineses ha fet caure en picat l'exportació de residus plàstics des d'Espanya, ja el 2018. Altres països han seguit el mateix camí. Malàisia, que des del «cop de porta» de la Xina s'ha convertit en el principal destí de les escombraries de plàstic a nivell mundial, va decidir desemmascarar les males pràctiques dels països occidentals que estan inundant el seu territori amb escombraries i contaminació. El passat 29 d'abril, Malàisia va tornar cinc contenidors plens de plàstic a Espanya. Va ser el primer enviament a un país d'origen d'aquest tipus de residus il·legals. Posteriorment, més contenidors han estat enviats als Estats Units, la Xina, Austràlia, Canadà, Japó o Aràbia Saudita.

«Continuarem desfent-nos de les importacions de residus plàstics contaminats. Aquests contenidors van entrar al país amb declaracions falses de contingut i altres irregularitats que vulneren les nostres lleis mediambientals», va declarar a la premsa la ministra de Medi Ambient malàisia Yeo Bee Yin. La ministra va afegir que «es trafica amb escombraries amb el pretext que és reciclatge. Els malaisis han de patir l'aire de mala qualitat a causa de la crema de plàstics».

El president filipí, el controvertit Rodrigo Duterte, també ha anunciat que enviarà 69 contenidors amb escombraries al Canadà (d'on van sortir entre 2013 i 2014), per ser una transacció no autoritzada per les Filipines. Si Canadà no accepta la devolució d'aquests contenidors, el seu contingut serà alliberat en aigües marines canadenques, segons ha advertit Duterte.

Tota aquesta situació posa de manifest que el plàstic es converteix en quelcom incòmode de gestionar per a tothom. Ningú sap què fer-ne. «Hem fet servir el medi ambient com una catifa sota la qual amagar les escombraries, el que passa és que se n'ha posat tanta sota la catifa que ja vessa i surt per tot arreu», afegeix Julio Barea, per a qui l'única opció és que els residus es reciclin als mateixos països que els produeixen.

Un article de la revista Science Advances reflecteix que únicament el 9% de tot el plàstic fabricat des del 1950 ha estat reciclat. La resta ha acabat o bé incinerat (amb la consegüent emissió de tòxics a l'atmosfera) o senzillament abandonat.

Els 187 països que formen part del Conveni de Basilea, signat el 1989 per regular el trànsit internacional de residus perillosos, han decidit posar-se en marxa. L'objectiu és introduir canvis en l'articulat del conveni per evitar que els països en vies de desenvolupament segueixin rebent deixalles plàstiques sense control. Es vol garantir, almenys, que els residus que hi arribin estiguin adequadament classificats i es puguin reciclar.

L'altra cara de la moneda

No tot són notícies negatives. L'Associació Nacional de Recicladors de Plàstic (Anarpla) agrupa les empreses espanyoles que recuperen aquest material seguint la normativa, dins del mateix país. A Catalunya funciona el Gremi de Recuperació, amb 320 associats. Ambddues entitats són el revers de la moneda: «És una activitat empresarial que val la pena, ja que quan es parla de l'economia circular, nosaltres som els que la fem realitat», explica la directora general del Gremi de Recicladors, Victòria Ferrer. «Transformem un residu en un producte», afegeix. El que es llança al contenidor groc «és la nostra matèria primera» i per a això es necessita que «sempre estigui el més neta possible», ja des del moment en què es llença al seu interior. És així com un residu s'acaba convertint en un valor.