Ni un, ni dos, ni tres. A Espanya funcionen tots els anys quinze transvasaments d'aigua, alguns des de finals dels anys 60, quan l'Ebre va començar a abastir de cabal Bilbao i Santander (l'Espanya humida), per a consum de la població i de la seva indústria. El Govern actual i l'anterior de Mariano Rajoy han mantingut un sistema que mou cada any uns 600 hm3 entre diferents rius i conques, als quals se sumen els 6.000 hm3 que el Tajo lliura a la veïna Portugal. Cap d'aquests transvasaments s'ha qüestionat mai. Només apareix ara amenaçat el Tajo-Segura, el de més entitat, pres de les pressions polítiques de Castella-la Manxa i de Madrid, que històricament han volgut patrimonialitzar els recursos del Tajo per garantir el seu desenvolupament urbanístic i agrícola.

Es tracta d'una polèmica que s'ha agreujat en els últims anys, a causa que tots els experts, començant per la mateixa Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) i el Ministeri per a la Transició Ecològica, pronostiquen que la crisi climàtica provocarà un descens de fins el 30% en les precipitacions a Espanya en els pròxims 50 anys. Això comprometrà el futur dels transvasaments d'aigua i en moltes zones deixa el proveïment en mans de la dessalació d'aigua del mar.

Transvasaments: repartir l'aigua

El 80% dels 600 hm3 que es distribueixen viatgen interconques, és a dir, d'una conca fluvial a una altra. Els defensors d'aquest sistema al·leguen que Espanya no seria el que és avui sense els transvasaments, especialment el del qüestionat Tajo, que manté 130.000 llocs de treball a la Comunitat Valenciana, Múrcia i Almeria. A més, l'Espanya humida, Santander i Bilbao, patirien restriccions si no rebessin aigua de l'Ebre. Altres transvasaments clàssics són els que proveeixen Tarragona o Andalusia.

No obstant això, aquesta fórmula compta també amb nombrosos detractors, a causa del impacte de les conduccions per on ha de discórrer l'aigua. L'impacte que aquestes altres produeixen depèn, fonamentalment, del valor ambiental de les àrees afectades i més concretament en aquest cas del traçat. Són obres que generen un gran impacte mediambiental sobre el territori, equiparable en ocasions al que produeix la construcció d'una autovia. A part dels embassaments que comporten els transvasaments, els ecologistes de WWF/Adena adverteixen de l'alteració del règim dels rius i assenyalen que, sovint, amb l'excusa d'abastir a la població, es destina el preuat líquid a camps de golf i grans urbanitzacions turístiques.

L'alternativa que ofereix el Govern és la dessalació, però l'aigua així produïda surt a 0,62 euros el metre cúbic, i, així i tot, es necessita barrejar-la amb l'aigua superficial per dotar-la de minerals, perquè el cabal que surt d'aquestes plantes és destil·lat. D'altra banda, els costos energètics són brutals, perquè el consum d'electricitat de les potabilitzadores d'aigua de mar és elevadíssim. Un estudi de la Universitat de Califòrnia publicat fa uns anys revela que les emissions de gasos d'efecte hivernacle des de les dessaladores multipliquen per onze les generades pels transvasaments. I, a part, la salmorra que aboquen al mar (la sal sobrant del procés de desalació) és un gran enemic de la fauna i flora submarines. Malgrat això, cada vegada més administracions recorren a aquest sistema perquè la crisi climàtica avança i vreduirà un 30% l'aportació de pluges a les conques.

Segons les dades que maneja l'Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d'Alacant amb informació de les empreses que gestionen les plantes dessaladores a la conca mediterrània, la producció metre cúbic d'aigua dessalada a peu planta consumeix 4 kw/hora, a la qual cal sumar un altre mig kilowatt/hora per a la seva distribució posterior (elevació). En canvi, el cost energètic de l'aigua dels transvasaments és d'1,1 kilowatt/hora.

«La dessalació contradiu l'essència principal de la lluita contra el canvi climàtic, com és la necessitat de reduir el consum energètic», adverteix el catedràtic d'Anàlisi Geogràfica Antonio Rico, coincidint amb l'opinió de gairebé tots els experts en la matèria. És un consum que incideix, d'altra banda, en el propi preu de l'aigua. El metre cúbic de cabal dessalat es paga a 0,62 euros/m³, sis vegades més que l'aigua transvasada.

Dessaladores: el fort impacte de la salmorra

Per primera vegada, un estudi científic internacional ha aconseguit quantificar el nombre de dessaladores existents al planeta, al voltant de 16.000, i ha alertat del perill que constitueix l'abocament de salmorra que generen aquestes plantes. La salmorra és el líquid hipersalí que provoca el procés de dessalació i que, generalment, s'acaba abocant al mar.

El treball, amb suport de l'ONU i que s'ha publicat a Science of the Total Environment, revela que cada dia les dessaladores generen en el món 141.500.000 de metres cúbics de salmorra, un 50% més del que es creia. Amb la quantitat anual n'hi hauria prou per cobrir la superfície d'Espanya amb una fina capa d'aigües hipersalines. Per produir un litre d'aigua potable, cal generar 1,5 litres de salmorra.

Aquest líquid suposa un fort impacte sobre la vida vegetal i animal submarina allà on es produeix. Espanya té més de la meitat de la plantes dessalinitzadores d'aigua de mar que hi ha a Europa i un 5,7% de totes les que existeixen al planeta. Però la major concentració d'aquest tipus d'instal·lacions estan al Golf Pèrsic: Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Kwait i Qatar acaparen un terç de totes les plantes que hi ha al món. Aquests quatre països generen una tercera part de l'aigua dessalada de tot el món, però un 55% de la salmorra.

«La dessalació d'aigua té un cost que els agricultors no poden assumir»

Entrevista amb Antonio Gil Olcina, geògraf i rector emèrit de la Universitat d'Alacant

Antonio Gil Olcina (Lorca, 1942) és catedràtic d'Anàlisi Geogràfica i rector emèrit de la Universitat d'Alacant. Les seves 250 publicacions versen sobre climes de la península Ibèrica, canvi climàtic, xàfecs copiosos i intensos, i sobre la regió climàtica del sud-est ibèric.

Per què hi ha tanta por a Espanya a parlar de transvasaments?

El rebuig recent dels transvasaments, per oposició de les comunitats autònomes cedents, té una fita important durant l'estiu de 1994, en el marc del dur període de sequera de 1993 a 1996. Històricament, el plantejament de transvasaments va precedir el dels pantans.

A què es refereix?

Només cal recordar que l'any que ve se'n compliran 600 de la sol·licitud, el 1420, del transvasament Xúquer-Vinalopó. Històricament, es pot recordar així mateix el de les aigües del Castril i Guardal a la conca del Segura projectat des de començaments del segle XVI. I, en el primer terç del segle XX, durant la II República, els projectes de millora i ampliació dels regs de Llevant amb cabals del Tajo o de l'Ebre.

Considera que el Tajo-Segura té futur en un escenari de reducció de pluges?

La hipòtesi de reducció de precipitacions, pel seu interès i transcendència, precisa encara de molt estudi i investigació. No està tan clar que s'hagin de produir els decensos de pluges dels quals s'està parlant.

El Tajo té alternatives per poder dotar de més aigua el transvasament?

El protocol addicional del Conveni d'Albufeira estableix que Espanya, a fi de complir tots els requisits ambientals i d'ús, ha de lliurar a l'embassament fronterer de Cedillo un volum anual de 2.700 hm3, tot i que el flux mitjà en frontera ronda els 9.000 hm3 anuals. Sens dubte, aquesta diferència podria constituir una dada de reflexió per determinar realment de quina quantitat d'aigua estem parlant.

Està Espanya preparada per assumir la factura elèctrica de la producció de l'aigua dessalada?

La dessalinització d'aigua marina posseeix un cost real del voltant d'1 euro/m3, que els agricultors no poden assumir. Només excepcionalment, en situacions de sequera, és possible, legalment, la subvenció parcial. El que ens ha de quedar clar és que parlem d'un complement.