Hi ha un bosc que captura més diòxid de carboni per quilòmetre quadrat que l'Amazones i no està a terra ferma, sinó al fons del mar. Es tracta de les praderies de posidònia oceànica, una planta fanerògama que en tot el món només creix a la Mediterrània i que té com a principal virtut «segrestar» grans quantitats de CO2, a més de servir de viver de peixos i de moltes altres espècies marines. És també la responsable de mantenir les platges de sorra d'aquest mar en bon estat. Sense la posidònia, la Mediterrània seria totalment diferent i l'atmosfera de la Terra, també.

Una de les fonts d'oxigen més importants de tot el planeta són precisament els cinc milions d'hectàrees de posidònia que hi ha a la Mediterrània. Una sola hectàrea d'aquesta planta submarina genera cinc vegades més oxigen que una hectàrea de la selva amazònica. És una desconeguda, malgrat ser un dels pulmons verds del planeta.

La planta que fabrica platges

Es tracta d'un autèntic tresor ambiental, que també fabrica i conserva les famoses platges de les Balears, el llevant espanyol o les illes gregues. «Les platges de les Balears tenen un color molt blanc. Entre el 90% i el 99% de la sorra té el seu origen en els petits animals que viuen a sobre de la posidònia o dins d'ella. Sense posidònia no tindríem la majoria d'aquests grans ni serien tan blancs», explica el biòleg i ecologista d'Eivissa Joan Carles Palerm. Balears té el 54% de tota la posidònia d'Espanya.

I, no obstant això, aquest bosc marí està amenaçat de mort. El canvi climàtic provoca la desaparició d'un 6% de la superfície mundial de posidònia cada any. «Tots els models evidencien un ràpid escalfament de l'aigua superficial de la mar al llarg d'aquest segle», segons Gabriel Jordà, investigador del CSIC. «De mitjana, la temperatura a la superfície de l'aigua durant l'estiu podria augmentar a finals de segle tres o quatre graus», la qual cosa suposarà la mort accelerada d'aquesta planta.

Hi ha casos especialment sagnants, com el de la gran praderia existent entre Eivissa i Formentera (declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco), que en els últims deu anys ha perdut entre el 30% i el 40% de la seva extensió. En aquest cas, però, el principal motiu és l'ancoratge massiu de iots d'esbarjo sobre aquestes praderies. Amb les seves àncores (que sovint són de considerable grandària, ja que arriben a fondejar vaixells de fins a 100 metres d'eslora), arrasen el fons marí i destrossen les praderies. Amb el moviment de la mar, les àncores i les seves cadenes escombren la posidònia i actuen com a autèntiques arades que arrenquen d'arrel la planta. El Govern autonòmic ha pres mesures (més vigilància i multes més elevades) per intentar frenar aquesta catàstrofe ambiental.

Depuradores que no depuren

L'altre gran enemic de la posidònia, juntament amb l'escalfament de l'aigua i les àncores dels vaixells, és la contaminació que provoquen els emissaris de les depuradores. Per increïble que sembli, aquestes instal·lacions, dedicades a netejar aigües residuals, no ho fan adequadament i embruten el mar. Almenys, aquest és el cas de les Balears, on cada vegada més estudis independents revelen una progressiva pèrdua de la qualitat de les aigües de bany. A Mallorca, fa 50 anys gairebé el 100% de les platges tenien la qualificació «Excel·lent»; avui aquest percentatge es redueix a un 80%. Els abocaments que es fan des dels vaixells contribueixen també a la destrucció de la posidònia.

Però hi ha altres factors que van «desforestant» aquest bosc submarí i, per això, invisible per a la majoria: la construcció d'infraestructures costaneres. Ports esportius, esculleres o passejos marítims fan retrocedir aquestes praderies, cada vegada més reduïdes.

El problema és que la posidònia no es pot replantar amb facilitat. Per començar, el seu creixement natural és molt lent. Palerm explica que aquesta planta va expandint-se a raó d'un sol centímetre a l'any. De manera que si en un prat hi ha un buit d'un metre quadrat, aquest espai trigarà mig segle a ser ocupat per la posidònia.

No obstant això, una iniciativa de la companyia Red Eléctrica en col·laboració amb diverses institucions científiques espanyoles va aconseguir l'any passat culminar la primera replantació d'aquesta espècie a la badia de Pollença (Mallorca). S'han replantat 10.500 metres quadrats. El cost econòmic ha estat de mig milió d'euros. «Després de dos anys de treball, la taxa de supervivència de la plantació és d'un 60-80%», assenyala un portaveu d'aquesta companyia.

En tot cas, els experts alerten que es tracta d'experiències pilot que encara no serveixen per garantir el reemplaçament de tota la posidònia que mor. De fet, l'estudi del CSIC elaborat sobre l'estat d'aquesta espècie revela que l'escalfament de l'aigua superficial de la mar Mediterrània acabarà amb el 90% de la posidònia en menys de 40 anys. El treball ha estat elaborat per científics espanyols i d'altres països europeus i s'ha confeccionat tenint en compte «un escenari moderadament optimista», que així i tot adverteix de l'«extinció funcional» d'aquesta espècie a mitjans d'aquest segle.

Per això, l'opinió dels experts és unànime: no pot confirmar-se el futur de la posidònia a hipotètiques replantacions de viabilitat encara incerta. La protecció del mar i la limitació dels processos de contaminació és l'única fórmula vàlida per salvar la posidònia.

ENTREVISTA · MANU SAN FÉLIX (Biòleg marí)

«La mediterrània s'ha convertit en una olla de residus»

La Mediterrània està perdent el seu gran pulmó verd, però s'enfronta a moltes altres amenaces, com la contaminació i la sobrepesca.

Manu San Félix és un dels biòlegs marins més coneguts de tots els qui treballen en el camp de la posidònia a Espanya. La seva tasca i les seves denúncies han revelat la magnitud del problema.

Quin és l'estat de salut de la Mediterrània?

Doncs és com si un va al metge, es fa una analítica i li diuen que té el colesterol pels núvols. O fa alguna cosa o en qualsevol moment tindrà un episodi cardíac. La Mediterrània està així, en un moment crucial. Si ens deixem portar, no vull ni pensar com estarà en deu anys.

Quines són les principals amenaces?

La pèrdua de qualitat de l'aigua: estem tirant aigua al mar sense depurar o insuficientment depurada des de l'1 de gener fins al 31 de desembre. La segona amenaça és la sobrepesca. No cal ser biòleg per adonar-se'n, n'hi ha prou amb parlar amb els pescadors d'ara i amb els seus avis. Estan desapareixent els peixos grans, hem matat el 99,9% dels taurons de la Mediterrània. Quant fa que no veiem un mero de 35 o 40 quilos?

Però vostè és bastant crític amb les zones marines protegides...

Les reserves que tenim no són reserves marines i internacionalment no estan reconegudes com a tals. Això ho diu molt clarament Enric Sala, actual referència mundial en conservació marina: «Les reserves marines a Espanya són de paper i per omplir els formularis europeus». Una reserva és on no deixes pescar, ara només està prohibida la pesca submarina. Cada dia faig immersions i hi ha ­menys peixos, diguin el que diguin.

I el canvi climàtic té a veure amb tots aquests processos?

Evidentment. Quan jo vaig arribar a Formentera, el 1992, recordo perfectament que l'aigua a ple estiu estava a 25 graus. Durant els dos últims anys ha estat a 29 graus, i fins als 15 metres de profunditat. Estem escalfant el mar. S'ha convertit en una olla en la qual tirem residus, que és l'ambient somiat per bacteris i virus. Després ens preguntem per què moren la nacres, les morenes o les aus marines...

I la presència dels plàstics que inunden platges i mars?

És un problema monumental, s'ha presentat de forma sobtada. Hi ha microplàstics en tota l'aigua mineral. És un problema enorme, però crec que se solucionarà de forma més ràpida, perquè la societat està reaccionant d'una manera molt important. A més, apareixen normatives per anar eliminant l'ús de plàstics i s'investiguen alternatives; en un any o dos apareixeran substituts.