A les glaceres ibèriques els queden trenta anys

«Totes les glaceres europees estan retrocedint, amb l’excepció d’algunes del nord de Noruega. Als Alps, que és la zona amb més glaceres d’Europa, el retrocés és fort, tot i que encara queden masses de gel importants. Als Pirineus, en estar més al sud i ser més baixos, la situació és extrema: les glaceres estan ­gairebé desaparegudes, es pot dir que són glaceres en fase terminal». El diagnòstic el fa Juan Ignacio López-Moreno, investigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE), dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’equip del qual segueix des del 2011 l’evolució de la glacera del Mont Perdut, la més gran de les pirinenques, i analitza la conversió de les glaceres en geleres, tot això posat en relació amb el canvi climàtic.

«Aquest retrocés es va iniciar al final de la Petita Edat del Gel (PEH), a mitjans del segle XIX, i des del 1970 fins als anys dos mil hi ha hagut un retrocés molt important», detalla López-Moreno. Després, el retrocés ha continuat, però a un altre ritme «i, en alguns casos, com que són glaceres tan petites, a les més altes, o a les situades en zones amb molta alimentació de neu, aquest procés s’ha desaccelerat, encara que aquesta reacció era esperable. Les glaceres responen al clima, però arriba un moment en què responen més a la topografia, a la protecció de la radiació solar», conclou l’investigador, que afegeix que, en els últims set o vuit anys, «s’ha perdut entre una quarta i una cinquena part del volum de gel» a les glaceres dels Pirineus. La del Mont Perdut, en concret, «ha reduït una mitjana de sis metres el seu ­gruix de gel des del 2011. Això, en glaceres que tenen un gruix màxim de 30 o 40 metres i en vuit anys d’estudi, és molt», assegura.

Tendència al retrocés

La pèrdua no és constant, sinó que registra oscil·lacions, però la tendència és de retrocés. «Alguns anys són molt negatius i, d’altres, bastant positius, com el 2018, en què va nevar molt a l’hivern i a la primavera, i no va ser un any particularment càlid, de manera que fins i tot va créixer el volum de gel», explica López-Moreno. Ofereix algunes dades molt il·lustratives: de les 39 glaceres que hi havia als Pirineus el 1984 es va passar a 22 el 2008 i a només 19 el 2016, la qual cosa va suposar una reducció de la superfície glaciada de 810 a 306 hectàrees entre 1984 i 2008, i a 242 el 2016. «Han desaparegut moltes glaceres en els últims anys, o han passat a ser geleres, i la majoria de les que queden són molt petites», resumeix l’investigador de l’IPE.

A més llarg termini, situant com a referència el final de la Petita Edat del Gel, «dins de la tendència al retrocés, hi ha hagut avenços ocasionals, deguts a petits refredaments i dècades més humides, però, sobretot, períodes d’equilibri, com els anys setanta i vuitanta del segle XX», refereix Enrique Serrano, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Valladolid, que ha estudiat les glaceres pirinenques i les geleres dels Pics d’Europa. «Després ha començat un retrocés marcat i al final dels anys noranta es va produir un col·lapse, amb una pèrdua posterior molt accelerada». S’explica perquè «les glaceres pirinenques són petites i la seva resposta a la pujada de temperatures és molt ràpida, passant de les pèrdues al col·lapse. La del Mont Perdut ja té una part de gel morta, una placa que ni es trenca, ni es deforma, ni avança. La de La Maladeta ha perdut algun any fins a 40 metres de la seva llengua glacial i probablement es perdi en una dècada».

Les geleres que persisteixen en els Pics d’Europa i a Sierra Nevada, formats per gel glacial, afronten un destí similar, tot i que els factors topogràfics esmorteeixen l’efecte de l’escalfament i els atorguen una pròrroga. Així, la principal gelera dels Pics d’Europa, la del Jou Negre, no pateix una fusió molt ràpida, «en estar embotida contra la paret Nord, en una zona on rep molt poca insolació i la neu s’acumula i perdura. Però si als anys vuitanta del segle XX s’hi havia mesurat un gruix de de gel de 30 o 35 metres, els últims mesuraments que hem fet donen gruixos de vuit o nou metres», constata Enrique Serrano. «Si hi ha diversos anys en els quals nevi molt en aquest punt, la gelera estarà protegida i pot durar més», afegeix.

Les acumulacions de pedres despreses per l’erosió també protegeixen les glaceres i les geleres, que arriben a quedar sepultades, ocultes. «En el cas de les glaceres, això passa perquè, en perdre la capacitat de moviment, deixen d’actuar com a cintes transportadores, tant de gel com del material que cau a sobre, no el poden anar evacuant», indica López-Moreno. «Quan els despreniments encara formen una capa fina, acceleren la fusió, perquè les pedres s’escalfen, com passa amb els esperons rocosos que afloren en algunes glaceres, però quan adquireixen un gruix suficient esdevenen aïllant i poden fer que el gel aguanti més», puntualitza.

Pèrdua paisatgística

La desaparició de glaceres i geleres és, sobretot, una pèrdua paisatgística, coincideixen tots dos experts, ja que la seva aportació a la xarxa hidrogràfica és anecdòtica, «de menys de l’1% als Pirineus», segons López-Moreno, qui sosté que la seva absència «pot notar-se en petits canvis en torrents i en llacunes associades a les glaceres, que poden afectar els macroinvertebrats molt dependents de les característiques de l’aigua». Serrano afegeix que «localment hi haurà rierols que a l’estiu portin menys aigua, però els rius pirinencs depenen del règim nival, no de la fusió dels gels glacials». En el cas dels Pics d’Europa, «les geleres no influeixen en absolut en els rius», diu.

Per a López-Moreno, «el retrocés de les glaceres representa una pèrdua de patrimoni paisatgístic. A molts visitants els agrada que hi hagi glaceres, és un paisatge interessant. També constitueix un indicador de processos de canvi global; el seu retrocés és un clar índex que el clima s’està escalfant i les nevades estan disminuint», manifesta.`

La geòloga Rosana Menéndez Duarte, professora de la Universitat d’Oviedo i participant en el projecte Cronoantar que estudia la reculada dels gels a l’Antàrtida, aporta el context global: «En les últimes dècades el major retrocés dels gels es dona en el gel àrtic, és on es veu més clar i més ràpid. El gel marí és menys estable i davant un canvi brusc pot reaccionar de forma més immediata. Els casquets continentals també l’acusen, però el procés no és tan lineal i la disminució no és tan gran. L’Antàrtida és una gran massa de gel i té més capacitat d’assimilar els canvis».

Demanen que el Mar Mediterrani sigui declarat Àrea de Control d'Emissions

Conceptes bàsics sobre glacialisme

Criosfera: comprèn l’aigua en estat sòlid del planeta, tant en superfície com en el subsol i els mars. Apareix en ambients freds, principalment a les regions àrtiques i a les àrees d’alta muntanya.

Glaceres: grans masses mòbils de gel compactat, que als Pirineus s’alimenten, sobretot, de neu recristalitzada. El pes de la neu caiguda sobre capes anteriors de neu «vella» provoca una pressió que fa desaparèixer les bombolles d’aire i incrementa la densitat del mantell nival. El seu moviment, per gravetat, modela grans formes de la Terra i genera paisatges característics (paisatges glacials). Ocupen un 10 per cent de la superfície terrestre (15 milions de quilòmetres quadrats) i emmagatzemen el 75 per cent de l’aigua dolça del planeta.

Geleres: glaceres residuals, masses en estat terminal i sense deformació ni moviment (excepte a causa de lliscaments i reajustaments). A Espanya es localitzen als Pirineus, als Pics de Europa i a Sierra Nevada.

Nevers: acumulació de neu compactada que persisteix en una congesta o sobre una glacera després d’una estació de fusió (és a dir, almenys durant un any). Tenen certa importància biològica.

Petita Edat del Gel (PEH): gran expansió glacial ocorreguda entre el segle XIV i mitjans del segle XIX. Als Pirineus va culminar a mitjan segle XVIII i va patir després un retrocés fins a principis del XIX, en el qual van succeir un avanç secundari i, finalment, una recessió glacial. Les glaceres i geleres actuals són hereves d’aquesta última expansió dels gels. Els avenços glacials immediatament anteriors van succeir en el Tardiglacial, fa 12.000 anys, i a la glaciació Würm (l’última de les glaciacions quaternàries), fa 20.000 anys. L.M.A.

L’Himàlaia i els Andes, zones crítiques

Les conseqüències del retrocés de les glaceres adquireixen dimensions ben diferents en altres zones glacials de muntanya, com l’Himàlaia i els Andes, «localitzats en zones de clima molt estacional, on, en la temporada seca, la fusió de les glaceres és la principal aportació d’aigua. Si comença a disminuir, això afectarà la possibilitat de viure de moltes comunitats», comenta Juan Ignacio López-Moreno. A més, als Andes, la fusió de les glaceres incrementa el risc de desastres naturals, ja que «es formen llacunes en zones inestables, que es poden trencar, i, en estar en zones de molta pendent, provoquen grans al·luvions. Al Perú, això ha produït desenes de milers de morts al segle XX». L.M.A.

Eduardo Martínez de Pisón. Catedràtic emèrit de Geografia de la Universitat Autònoma de Madrid

Som els hereus del fred

Deien els astrònoms que som fills de les estrelles. Més a prop en l’espai i en el temps, podem nosaltres afegir que també som els hereus del fred.

La humanitat antiga va veure repetides vegades caure sobre el seu paisatge la neu i créixer les masses de gel procedents del nord i de les muntanyes, sense símptomes de replegar-se. Venim d’aquesta regió blanca i del refugi a la caverna. Quan resplendeix el dors ­d’una glacera potser ressorgeix en nosaltres una memòria aparentment perduda i ens unim en un ambient de l’esperit, en un paisatge més de l’ànima que de la Terra, amb els nostres llunyans orígens en les tundres i els morts regnes dels gels.

Però tot canvia en la naturalesa i una vegada i una altra aquells gels van avançar i retrocedir. Van aconseguir en el seu últim avanç gairebé 40 quilòmetres de longitud al Pirineu espanyol i uns 400 al Karakorum del Pakistan, van cobrir amb un dom únic les illes de l’arxipèlag antàrtic de les Shetland del Sud i els braços de mar que ara les separen, van arribar a Nova York des de les terres congelades àrtiques d’Amèrica. I se’n van anar, es van replegar cap a les seves fonts. Fa 20.000 o 15.000 o 10.000 anys, segons les regions. I van quedar acantonats a l’altitud, en l’estatge dels déus o als pous boreal i austral del fred. En els últims 10.000 anys van avançar i retrocedir almenys 10 vegades als Alps en moviments menors, com un lent pols del clima, les causes del qual semblen astronòmiques.

Després d’un període bonancible, a partir de l’inici del segle XVII va tenir lloc a les nostres muntanyes més grans un últim pols glaciar positiu, per ara, i s’hi van estendre els gels sense desbordar els seus relleus, i a aquesta etapa l’hem anomenat La Petita Edat del Gel. Des de l’any 1860 aquestes glaceres van iniciar un nou retrocés en el qual ja va poder intervenir l’acció humana com a desencadenant o en el seu desenvolupament. A partir de 1990 aquesta retirada es va accelerar i va assolir a Europa nivells de desglaç similars als datats per la ciència fa 5.000 anys. Ara estem en un punt creixent de fragilitat del tresor dels gels naturals del Planeta. No només queden afectades les glaceres tropicals andines ni les marginals pirinenques, és el gran Himàlaia, és la remota àrea periantàrtica, són els mars gelats polars, són els dipòsits d’aquest fred del qual som hereus el que actualment es ressent. Davant els nostres ulls, un signe essencial de la Terra s’està dissipant.