La roba és la segona causa de contaminació al planeta, fins al punt que el 2015 la producció tèxtil va emetre a l'atmosfera 1,2 milions de tones de CO2, és a dir, més del que van emetre tots els vaixells i avions del planeta aquell any, segons dades de l'Agència Internacional de l'Energia. No obstant això, l'emissió de carboni i el seu impacte directe sobre el clima no és l'únic mal que causa la indústria tèxtil a la Terra. El consum d'aigua que exigeix la fabricació de roba és tan brutal com desconegut. N'hi ha prou amb un exemple especialment escandalós: per fabricar un únic parell de pantalons texans es necessita la mateixa quantitat d'aigua que carrega un hidroavió dels que combaten els incendis forestals: gairebé 11.000 litres.

Una senzilla samarreta de cotó requereix entre 1.200 i 4.000 litres d'aigua en funció de la zona de producció i del gramatge de la peça. En tot cas, es tracta de quantitats insostenibles a causa de dos factors: el cotó és un cultiu que exigeix grans quantitats d'aigua i, d'altra banda, la fabricació i la producció de la peça torna a necessitar molta aigua.

Durant el procés, a més, es generen grans volums de substàncies químiques tòxiques, com passa amb la viscosa, que s'obté de la cel·lulosa dels arbres. Segons va denunciar l'informe Moda Bruta de l'organització europea Changing Markets Foundation, els processos per convertir aquesta matèria primera en fibra impliquen l'abocament de grans quantitats de productes tòxics que amenacen la salut i els ecosistemes. A més, a tot el món la indústria tèxtil genera 500.000 tones de fibres micro-plàstiques que acaben irremeiablement al mar, segons dades de la Fundació Ellen MacArthur i Greenpeace. De tot el plàstic que hi ha l'oceà, es calcula que una tercera part són micro-plàstics, tal com recorda WWF.

No obstant això, hi ha altres vessants especialment preocupants en la indústria de la moda, com és el cas de l'escàs reciclatge de les peces usades. Segons l'estudi de Circular Fibres Initiative, menys de l'1% del material utilitzat en la fabricació de roba al món es recicla i s'usa per confeccionar noves peces, la qual cosa significa malgastar cada any 100.000 milions de dòlars en aquests materials. A Espanya, cada any van a parar a les escombraries 800.000 tones de deixalles tèxtils, segons la pròpia Associació Ibèrica de Reciclatge Tèxtil. És a dir, el 90% de les peces que compren els espanyols van directament a les escombraries.

Les grans companyies han impulsat una espiral de consumisme fora de control, de manera que contínuament llancen campanyes i ofertes pressionant al ciutadà perquè compri roba nova cada any i arraconi la de la temporada anterior, com si ja fos una cosa inútil. És l'anomenada fast fashion. Usar i llençar sense parar. Segons les dades del Banc Mundial, els consumidors dels països occidentals només es posen una peça entre set i deu vegades abans de llençar-la o abandonar-la. El temps d'ús que es dóna a cada article ha baixat ni més ni menys que un 36% en els últims quinze anys, mentre que en aquest mateix període la producció de roba s'ha duplicat. Les perspectives si tot segueix igual no poden ser més negatives.

I, no obstant això, s'entrelluquen alguns canvis. Les principals companyies fabricadores de roba al món (32 empreses en total, que sumen un terç de les vendes mundials) han signat aquest mateix any el Fashion Pact. Entre els signants hi ha Inditex, La Redoute, Carrefour, Prada, GAP, Giorgio Armani, Kering, Burberry o Adidas. En un solemne acte presidit a França pel president Emmanuel Macron, les grans marques van reconèixer que el sector és responsable d'almenys un 20% de l'abocament d'aigües residuals i del 10% de les emissions de carboni a l'aire. Per això, es comprometen a tres objectius concrets. Primer, aconseguir les zero emissions netes de gasos d'efecte d'hivernacle el 2050, la qual cosa comportarà canviar de matèries primeres i usar energies renovables. En segon lloc, protegir i restaurar els ecosistemes danyats mitjançant accions que siguin mesurables científicament. I, finalment, protegir els oceans mitjançant l'eliminació dels plàstics d'un sol ús l'any 2030, entre altres mesures.

Entitats ecologistes temen que aquestes accions responguin més a una rentada d'imatge que a una voluntat real de canviar les coses. Greenpeace assenyala que «s'oblida el gran problema, que és el reciclatge dels residus. El final de la cadena també és responsabilitat d'aquestes empreses. Elles haurien de fer-se'n càrrec», afirma aquesta organització.

Però hi ha empreses que no necessiten signar tractats per començar a donar exemple. És el cas de la valenciana Jenealogía, dirigida per Enrique Silla, que treballa per a Levi Strauss, Pepe Jeans, H&M, Jack&Jones... Jenealogía és ja una referència mundial gràcies a les seves màquines làser per als texans, que redueixen un 70% el consum d'aigua, un 33% el d'energia i un 67% el de productes químics, segons les dades de l'empresa. Més del 35% dels jeans que es produeixen anualment en el món incorporen ja la tecnologia d'aquesta empresa espanyola.