L’agricultura és actualment la responsable del 10% de les emissions totals de gasos d’efecte d’hivernacle de la UE i d’Espanya després d’haver crescut fins a un 14% en els últims anys, segons les dades que maneja l’Agència Europea del Medi Ambient, encara que la disminució de la ramaderia i una aplicació més eficient dels fertilitzants, al costat de la millora de la tècniques de cultiu, la fan cada dia una mica més sostenible. Es tracta d’un sector clau per a l’economia, perquè que faríem sense els productes hortofructícoles?

L’agricultura allibera importants quantitats de metà i òxid nitrós, dos potents gasos d’efecte d’hivernacle. El metà és produït pel bestiar durant la digestió, a causa de la fermentació entèrica. També pot ser alliberat pel fem i els residus orgànics emmagatzemats en els abocadors. Les emissions d’òxid nitrós, per la seva part, són un producte indirecte dels fertilitzants nitrogenats orgànics i minerals que s’empren al camp.

Encara que pot semblar bastant difícil continuar reduint les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en l’agricultura, la veritat és que encara hi ha marge per retallar les emissions vinculades a la producció alimentària a la UE.

La més que probable reducció de les pluges al Mediterrani pel canvi climàtic i la incertesa que marca el futur dels transvasaments d’aigua a Espanya han portat, per exemple, la Generalitat Valenciana a redoblar els esforços per trobar tècniques per a disminuir el consum d’aigua en l’agricultura i el sector hortofructícola, manteniment de milers de famílies.

L’Institut Valencià de Recerques Agràries (IVIA) s’ha convertit en els últims anys en una mena de «Silicon Valley agrícola» en el qual un equip de científics treballa, com a l’estació agrícola d’Elx, per a aconseguir el miracle que els agricultors puguin mantenir les seves collites en quantitat i qualitat, reduint el consum d’aigua. Es treballa de manera experimental amb la vinya, la magrana, les carxofes, el caqui i els cítrics.

La crisi climàtica estreny. Es calcula que en els pròxims 50 anys les pluges reduiran en un 30% la disponibilitat de l’aigua dels transvasaments i l’aigua dessalada té preus prohibitius. Els principals efectes que s’esperen són la reducció de la disponibilitat d’aigua (augment dels períodes de sequera) i l’augment de la temperatura. Com a conseqüència d’això, s’espera un increment de la salinització dels sòls que afectarà notablement els cultius.Per a prevenir les conseqüències, des de la Generalitat valenciana treballen en dues línies: el denominat «reg deficitari», d’una banda, i per una altra, la millora de les tècniques per a lluitar contra la salinitat.

Salinització i sequera

Enrique Moltó, director de l’IVIA, explica que les línies de treball de l’institut se centren en quatre àrees. La reducció del consum d’aigua amb assajos de cultius i l’optimització del reg enfront de la salinització dels sòls, la producció de patrons i varietats resistents a la sequera, com és el cas de la mandarina, i a la salinitat (pebrot i caqui). Així mateix, es potencia la recerca sobre els gens que determinen la resistència a la sequera i a la salinitat i, finalment, la producció de varietats de fruita (préssecs i nectarines), que requereixen menys hores de fred, perquè una altra dels efectes del canvi climàtic és l’augment de les temperatures. «Els arbres de fulla caduca necessiten, per exemple, acumular durant l’hivern un nombre mínim d’hores de fred per a la ruptura del repòs i començar la sortida de la letargia. Cada espècie necessita acumular aquesta quantitat mínima», explica Moltó.

Quant al reg deficitari, consisteix a acostumar a la planta a rebre aigua quan realment la necessita, ja que «hi ha períodes de l’any en què no fa falta o l’aigua necessària és mínima», subratlla Moltó. Tasca similar es desenvolupa per aconseguir cultius resistents a la salinització del sòl, un fenomen directament relacionat amb l’augment de les temperatures i la disminució de les pluges.

Hidroponia: conrear sense terra

Una altra de la tècniques que cobra valor és el cultiu gairebé sense terra. El sistema hidropònic consisteix a conrear sobre substrats (sorra, grava o fins i tot elements artificials) en comptes de terra. Les plantes absorbeixen els minerals per mitjà de ions dissolts en l’aigua i minerals que es troben dins d’elles. En condicions naturals, el sòl actua com a reserva de nutrients minerals, però en si no és essencial perquè la planta creixi.

Quan els nutrients minerals de la terra es dissolen en aigua, les arrels de la planta són capaces d’absorbir-los. Quan s’introdueixen dins del subministrament d’aigua de la planta ja no es requereix el sòl perquè la planta prosperi. Aquesta pràctica està aconseguint un gran auge als països on les condicions per a la agricultura resulten adverses. Combinant la hidroponia amb un bon ús de el hivernacle s’arriben a obtenir rendiments superiors als que s’obtenen en cultius a cel obert.

L’agricultura hidropònica, per tant, és un mètode utilitzat per a conrear plantes usant dissolucions minerals en comptes de sòl agrícola. Les arrels reben una solució nutritiva i equilibrada dissolta en aigua amb tots els elements químics essencials per al desenvolupament de la planta, que poden créixer en una solució mineral únicament, o bé en un mitjà inert, com a sorra rentada, grava o perlita. Aquesta tècnica de cultiu sense sòl supera les limitacions que representa el sòl en l’agricultura convencional. Mitjançant l’ús de substrats, tot material sòlid diferent a la terra s’usa per a la sembra en hidroponia com a suport per a la planta.

El dèficit hídric que pateix gran part del territori a Espanya i la competència creixent per l’aigua obliguen així mateix a la racionalització del cabal per al reg, modernitzant les estructures i incorporant sistemes de reg més eficients. A la Comunitat Valenciana s’està portant a terme, en aquest sentit, una experiència pilot de tele-monitoratge de la humitat del sòl. A València s’ha posat en marxa un projecte per a la millora de la gestió d’una superfície d’aproximadament 2.000 hectàrees amb un preexistent reg localitzat.

Una altra de les grans apostes de futur és l’agricultura ecològica. Els quatre països de la UE amb major superfície total dedicada a agricultura ecològica són Espanya (16,9%), Itàlia (15,1%) França (12,9%) i Alemanya (9,5%). De manera global, aquests quatre països sumen 54,4% del total de la superfície europea. L’agricultura ecològica es basa en una sèrie d’objectius i principis, així com en unes pràctiques comunes dissenyades per a minimitzar l’impacte humà en el medi ambient, mentre s’assegura que el sistema agrícola funcioni de la forma més natural possible. Entre les seves línies mestres destaquen el no utilitzar organismes genèticament modificats, evitar els pesticides i fertilitzants, químics o sintètics. A més, s’imposa la rotació de cultius per a l’ús eficient dels recursos.

Tot combinat mira d’assegurar una agricultura apta enfront del canvi climàtic.

Maduixes al gener, raïm de taula al juliol i albercocs al maig

Maduixes al gener, raïm de taula al juliol o albercocs al maig. D’uns anys cap aquí, el consumidor de fruites i verdures en qualsevol municipi d’Espanya pot trobar, en qualsevol mes de l’any, productes impossibles a la cistella de la compra de la seva mare i, molt menys, a la de la seva àvia. Els tomàquets es menjaven a l’estiu, el raïm a partir del setembre i la fruita de pinyol també en els mesos de calor. La globalització dels mercats, la crisi climàtica i la necessitat de respondre als mercats abaratint costos (no és el mateix pagar el raïm de Xile que el de Novelda) han fet que els agricultors canviïn d’hàbits i, gràcies a la denominada agricultura de cicle combinat, es pugui menjar de tot i en qualsevol dia de l’any. La prova: a Albacete, en altre temps terra de freds i gelades intenses a l’hivern, s’estan plantant i aconseguint bones collites de carxofa. Amb tot, els experts recomanen menjar la fruita quan sigui la seva temporada.