Notable en recollida separada d'envasos, suspens en el de residus sòlids. La nota global d'Espanya en reciclatge és dispar en funció de quina fracció es tracti. Set de cada deu recipients sí que es reciclen a Espanya i entre els vint-i-vuit països de la UE ocupa el sisè lloc, per davant de Noruega, Suècia, Itàlia, França, Àustria i Finlàndia. Les xifres col·loquen els espanyols per sobre de la mitjana europea, situada en el 68%. Almenys aquestes són les dades que recull Eurostat, l'oficina estadística de la Comissió Europea.
Bèlgica, amb un sistema similar a l'espanyol a través de contenidors al carrer, és el país que millor recicla els envasos. Espanya, amb un 81,9% de reciclatge, supera ja en aquest capítol a Dinamarca (79%), i Holanda (77, 6%).
Alemanya, mentrestant, lidera la recollida separada de residus sòlids municipals (66,1%). Per darrere es troba Àustria amb un 56,9% dels residus municipals reciclats i com a tercer Eslovènia, un país declarat destinació verda per Green Destinations. Espanya, no obstant això, punxa en aquest capítol, perquè només recicla el 33,9% del total. És setzè segons les estadístiques d'Eurostat de 2016. En aquest sentit, cal trepitjar l'accelerador, perquè la Unió Europea ha exigit que el 2025 el percentatge sigui del 55%.
Rànquing europeu de 2016 de recollida separada de residus municipals (verd fosc) i de recollida separada d'envasos (verd clar)
Els alemanys, amb un 98% de reciclatge dels seus envasos plàstics, no sols treballen bé aquest capítol. També és notable el seu avanç en el compostatge i la digestió anaeròbica de la fracció orgànica. El país germànic, a més, obliga les seves empreses a repensar el cicle dels productes, tant pel que fa a l'envasament, els processos de fabricació i l'eliminació. A més, ha posat en marxa en molts dels seus lands el sistema de devolució i retorn (SDDR), és a dir, les empreses que venguin envasos estan obligades a recuperar-los, incentivant al ciutadà perquè els retorni, una vegada consumits (retornar els «cascos» de les ampolles, com es feia dècades enrere).
El SDDR és un model cap al qual moltes comunitats autònomes pretenen avançar malgrat l'oposició empresarial, perquè les patronals temen un sobrecost per als productors. La llei de prevenció de residus i economia circular que a punt va estar de tirar endavant a la Comunitat Valenciana i que va decaure per la convocatòria de les eleccions d'abril, ho contemplava en un dels seus articles. A Alemanya, on funciona a la perfecció, el sistema se sosté econòmicament i produeix beneficis per a tots els subjectes del sistema circular. Les plantes, els camions, la recollida i el reciclatge el financen les empreses que gestionen el sistema de dipòsit i devolució, i no els fons públics, segons recorden col·lectius com Greenpeace Espanya.
Volum de reciclatge per fraccions
El camí cap al residu zero passa per la reutilització i un canvi en els hàbits de consum. Deixant al marge els recipients, l'assignatura pendent encara avui a Espanya i molts països és la recollida separada de materials com la fusta, el tèxtil, fàrmacs, matèria orgànica, aparells elèctrics o piles. Fomentar l'ús dels ecoparcs se sap fonamental, per aquest motiu les administracions busquen fórmules per incentivar el reciclatge. Així, la Comunitat Valenciana acaba d'introduir les bonificacions i exempcions en les taxes de les escombraries per a qui s'acosti a aquestes instal·lacions a dipositar residus. No sols això, també contempla el pagament per generació a través de sistemes identificatius en els contenidors, o sistemes de recollida com el porta a porta perquè pagui més qui més escombraries generi.
Dins d'Espanya, i segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, només Navarra, Catalunya i La Rioja han superat els objectius de reciclatge. Madrid, en canvi, és la que menys proporció recicla. Molts plans autonòmics ja recullen la fi de la incineració i els grans macroabocadors, a més d'impulsar la recollida selectiva tant en l'àmbit municipal com centres públics i privats de tota índole. A la Comunitat Valenciana s'ha implantat l'establiment d'objectius d'obligat compliment per als municipis de més de 10.000 habitants, una cosa fonamental i que reclama reiteradament la Unió Europea a Espanya.
ENTREVISTA A DAVID SANDOVAL
President de Greenpeace Espanya
«Amb aquest model de producció es protegeix la salut i el planeta»
Com estem a Espanya en matèria de reciclatge?
En la nostra opinió molt per darrere del que faria falta.
A quins països europeus hauríem de semblar-nos?
Alemanya, per exemple, recicla el 66% dels seus residus sòlids urbans i el 98% dels seus envasos plàstics amb sistemes de dipòsit i retorn.
A més de reciclar cal començar a reutilitzar, no?
Sí, sens dubte. El millor residu és el que no es produeix. Un dels fonaments de l'estratègia d'economia circular de la Unió Europea és la reutilització i el reaprofitament. Dissenyar, construir i posar en el mercat objectes que puguin ser reutilitzats genera ocupació qualificada i sostenible. La UE també recomana la introducció de mesures no vinculants i incentius econòmics per impulsar la prevenció de residus. Aquests inclouen els impostos sobre els abocadors i la incineració, així com els plans per a impulsar la reutilització dels envasos i garantir que els consumidors rebin el reemborsament d'un petit dipòsit una vegada que retornin un envàs per al seu reciclatge.
El Sistema de Devolució i Retorn d'Envasos, per què aixeca butllofes a Espanya?
És molt més barat recollir i recuperar els envasos en la seva integritat que veure com més del 70% d'envasos plàstics acaben en abocadors, que paguem entre tots, o escampats per qualsevol lloc, inclòs el mar. És a dir, tots paguem allò que les empreses no volen invertir, per això aixeca tantes butllofes. Als països on funciona, després del canvi de sistema inicial i la seva inversió, el sistema se sosté econòmicament i produeix beneficis per a tots els subjectes del sistema circular. De fet, a Alemanya les plantes, els camions, la recollida i el reciclatge el financen les empreses que gestionen el sistema de dipòsit i devolució, i no els fons públics.
El Pla Integral de Residus de la Comunitat Valenciana introdueix la figura de l'educador ambiental en totes les entitats locals en funció del volum de població. La idea és que estiguin a peu de carrer informant els veïns, explicant què es fa bé o malament, que facin xerrades als col·legis.... És la solució?
És una mesura tímida, però raonable. És fonamental ajudar a la ciutadania en aquesta «transició» que s'estén a tots els àmbits. No poden sobrecarregar-se totes les obligacions al ciutadà del carrer. Ajuda, però és fonamental incidir en els processos de disseny i en els materials que s'utilitzen, així com l'obligació de les empreses de fer-se càrrec dels residus que produeixen.
Ens obliguen a pagar les bosses de plàstic als supermercats, però els productes que hi comprem porten fins a un triple envàs...?
Efectivament, el canvi de sistema ha de ser integral, fins ara hi ha molta política de «rentada verda» d'imatge. El millor és no crear el residu, però si n'hi ha, almenys que sigui de materials que es recuperin i reciclin en un 100%. Enllaçant amb l'anterior, recollir i reciclar genera molta més ocupació sostenible que usar i tirar.
Al ciutadà li diuen que no compri aigua embotellada, que la de l'aixeta té qualitat.
Sí, perquè resulta que l'aigua de l'aixeta passa més exàmens que l'embotellada, que és tractada per a tenir un bon «sabor». L'aigua de l'aixeta no es tracta així, però quant a qualitat, la de l'aixeta, almenys a Espanya, surt molt ben parada.
