És possible aconseguir la meta d'un sector energètic descarbonitzt el 2050? Aquest és l'objectiu que s'ha marcat la Unió Europea, amb un esglaó intermedi el 2030, fixat pel Pla Nacional Integral d'Energia i Clima (2021-2030), pendent de revisió a Brussel·les. Aquest document preveu reduir la quota del carbó en la generació d'energia a un 30 per cent, partint del 60 per cent actual. Són objectius necessaris per frenar l'escalfament global, però la seva efectivitat serà molt limitada si els grans emissors de diòxid de carboni d'Àsia no fan el mateix -i no van encaminats cap a fer-ho-, i si la mesura no s'estén a altres sectors tant o més contaminants: el transport i la indústria.
De fet, en aquest entramat és el transport, amb una quota del 26 per cent, el que origina la majoria de les emissions de gasos amb efecte hivernacle a Espanya, mentre que la producció d'energia aporta un 22 per cent i els processos industrials ocupen el tercer lloc, amb un 16 per cent. El sector energètic és el més fàcil d'abordar, atès que ni som capaços de fer que els avions volin i els vaixells naveguin sense combustibles fòssils -i tots dos són essencials, per a la indústria turística i per al comerç-, ni hem aconseguit produir acer primari, ciment, ni vidre primari sense carbó (els tres requereixen temperatures molt elevades), i són productes dels quals la societat no pot prescindir. Per contra, s'ha avançat molt, tecnològicament, en els processos de generació d'energies renovables (eòlica, solar, biomassa, hidrogen), encara que la transició a aquestes fonts exigeix el protagonisme de l'electricitat. Una electricitat neta, sense tèrmiques. La descarbonització del sector energètic passa, per força, per la seva electrificació.
«A nivell tecnològic hi ha hagut un gran desenvolupament de les renovables: en les que ja produeixen, com l'eòlica i la biomassa, i en unes altres, com l'hidrogen, que poden contribuir a l'electrificació», assenyala María Covadonga Pevida García, investigadora del Grup de Processos Energètics i Reducció d'Emissions (PrEM) de l'Institut Nacional del Carbó (Incar-CSIC), que treballa principalment en biomassa, per obtenir gas de síntesi i hidrogen, i per generar energia.
«Des del punt de vista tècnic, la tecnologia es desenvolupa fins a un nivell en el qual ja hi ha d'haver alguna cosa més: polítiques incentivadores, una part econòmica. La tecnologia és aquí; després, el desenvolupament de cada tipus d'energia ha depès de moltes coses». A títol d'exemple, cita una empresa del Regne Unit que es reconvertirà des d'un 100 per cent de carbó a un 100 per cent de biomassa.
«És necessària una adaptació tecnològica, però aquest canvi és una realitat», manifesta. «La qüestió -matisa- no és la tecnologia, sinó com s'alineen els compromisos polítics amb el grau d'implementació. Cal veure si podem arribar als compromisos que ens estem fixant. La Unió Europea vol la descarbonització del sector energètic, però després hi ha l'automoció».
La realitat és que Espanya continua sent molt dependent dels combustibles fòssils. «Si veiem les gràfiques del 2018, l'energia elèctrica i les renovables representen el 40 per cent, i estan en clara expansió, però la resta encara és no renovable» descriu Pevida. «Hem treballat molt en captura de CO? i en usos nets del carbó, ja que els combustibles fòssils es poden usar de forma més neta, però amb això no s'arriba a les zero emissions». Un problema afegit és que la demanda energètica, que en el conjunt d'Europa s'ha congelat o ha decrescut, a Espanya ha augmentat. «Tenim molt potencial de renovables i hem de continuar desenvolupant-les. El problema és si arriba un dia en què les elèctriques no poden tirar de carbó i ve una onada de fred. D'on traiem llavors l'energia?», planteja. «La descarbonització radical no és possible i, menys, en un recorregut temporal com el que s'ha marcat. I no sols a Europa, sinó a nivell mundial. És possible passar a dependre només de les renovables en un termini de trenta anys? No», postil·la la científica.
«Cada país va per lliure»
Més encara, en la persecució de l'objectiu comú de reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, «cada país, o cada zona econòmica, va per lliure. Àsia, l'Índia, estan implementant la cura mediambiental al màxim, però no amb la intensitat amb què s'ho ha proposat Europa, per la qual cosa, al final, de poc serveix que Europa sigui climàticament neutra si els grans emissors de carboni no actuen en conseqüència». Segons el parer de Pevida, «potser l'estratègia a seguir seria anar a un pla de transició i anar aconseguint que les renovables tinguin back-up, un suport». En aquest sentit, destaca que les tecnologies «no són eliminatòries, són complementàries», i es pregunta, per exemple, «per què no hi ha més instal·lacions comercials de captura de CO??».
«El desenvolupament ha estat clar. S'arriba al punt de comercialització, però aquí el problema és el cost. És el que trenca la baralla. Alguns països, en comptes de parlar de drets d'emissions de carboni, estan parlant de taxes de CO?. Als Estats Units ho estan plantejant. Això comporta que comencin a proliferar els projectes a gran escala per a la captura i l'emmagatzematge de CO?. Si no, a més del que costa el procés productiu, cal posar diners de més. El problema d'arribar a escales comercials és polític i econòmic; això ha mantingut estancada la captura de CO?, ara és tot renovable», conclou Pevida.
Juan Luis López Cardenete, professor extraordinari del departament de Direcció Estratègica de l'Escola de Negocis (IESE) de la Universitat de Navarra, té una llarga experiència en el sector elèctric: va ingressar a Unión Fenosa el 1978, on va treballar en les àrees de generació, combustibles i planificació, entre d'altres, i va ser director general de la companyia i president d'Unión Fenosa Internacional. Comença per aclarir que «a l'Espanya peninsular, l'electricitat ja està descarbonizada en dues terceres parts. El mal és que altres 20 punts corresponen a l'energia nuclear, que en un termini breu, o no tan breu però no llunyà, desapareixerà. Llavors, aquesta quota, que ara oscil·la entre el 67 i el 70 per cent descarbonitzat, segons els anys, baixarà a un 50 per cent». També puntualitza que «tota l'atenció social i mediàtica» sobre la transició energètica es bolca en l'electricitat, «que emet el 22 per cent dels gasos d'efecte d'hivernacle», deixant el 78 per cent restant fora dels focus. I un tercer punt: «No sabem integrar les renovables fins al 100 per cent; la seva tecnologia és predictible, podem saber quant produirem, però no sabem gestionar-les. L'electricitat 100 per cent renovable ens genera problemes: no és ferma, ni flexible, ni resilient», afirma.
El gran impediment en aquest camí és l'emmagatzematge dens d'electricitat, «que és imprescindible»», i per al qual, de moment, no s'ha trobat una via segura. «S'estan provant 900 químiques diferents, de nou famílies. Totes utilitzen liti i set d'elles usen cobalt». I tots dos elements químics presenten inconvenients. «El liti és molt abundant i és reciclable, però potser sigui 'cartel·litzable', és a dir, que pugui crear-se una cosa similar al que és l'OPEP per al petroli, que l'encareixi en veure que puja la demanda», adverteix López Cardenete. El cobalt, per contra, està molt localitzat, amb tres quartes parts de les reserves a la República del Congo, «i Occident està perdent el control d'aquest proveïment».
La Xina descompensa el balanç
«La descarbonització és necessària, però hi ha desajustaments», prossegueix López Cardenete. «De les 37 famílies tecnològiques que necessitem, només hi ha quatre disponibles, i alguna d'elles de recent incorporació. El mateix passa amb la gasificació del carbó: allibera recursos i afavoreix la competitivitat; als Estats Units i a Europa, incloent els costos per les emissions de CO?, el gas és més competitiu que el carbó». Això atenua el problema de les emissions, però no el resol. I, en qualsevol cas, Àsia va per una altra banda. I aquest és un gran obstacle per a la descarbonització.
«Quan, el 2005, va entrar en vigor el Protocol de Kyoto, la Xina emetia el mateix que els Estats Units. Deu anys més tard, quan es va signar el Protocol de París, les emissions de la Xina igualaven les dels Estats Units i Europa junts, i continuaven creixent. A què es deu aquesta pujada? Si prenem 2010 com a any central entre Kyoto i París, aquell any el PIB de la Xina va créixer un 10,3 per cent. Aquest canvi es va deure a la creació de 23 milions de noves ocupacions urbanes, i aquests treballadors no van anar sols del camp a les ciutats, sinó amb les seves famílies, per la qual cosa es van desplaçar uns 44 milions de persones, l'equivalent a la població espanyola, que van passar de la misèria a la classe mitjana. Aquell any, el creixement del consum d'energia primària a la Xina va ser del 9,5 per cent, equivalent al consum total d'Alemanya, que és la quarta potència mundial. És la contrapartida energètica de l'assoliment social de treure de la pobresa a una població equivalent a l'espanyola», constata.
I cal tenir en compte que Àsia fa un ús massiu del carbó. Així, fins i tot si Europa i els Estats Units aconseguissin descarbonitzar-se el 2050, «deixarien intactes emissions en el planeta incompatibles amb els objectius de control del canvi climàtic», manifesta López Cardenete. És un gran problema. Un altre és el desaprofitament d'energia. «Aprofitant bé l'energia primària que ja consumim podríem mantenir un creixement energètic. Dos terços de l'energia primària que consumim en el món no arriba a ser energia útil final, per raons tecnològiques, de tipus regulador i per hàbits de vida. Per resoldre-ho, hauria de dedicar-se a això la meitat de l'esforç que s'inverteix en la descarbonització», adverteix López Cardenete. Hi ha altres mesures possibles. Una de les propostes que hi ha sobre la taula als Estats Units és la creació d'una taxa per fiscalitzar la petjada de carboni, incloent els productes que entren al país. La idea és que tot el que es recapti per les emissions de carboni sigui retornat, íntegrament, a la societat, a tothom, per càpita. «És una mesura interessant perquè la societat actuï d'acord amb el senyal que li està donant».
