La fusió dels pols s'accelera: l'Àrtic ja ha perdut l'àrea de cinc vegades Espanya

Des del 1978 ha perdut una extensió similar a cinc vegades la d’Espanya i la comunitat científica alerta que en pocs anys es podria navegar per la banda circumpolar sense grans problemes, obrint així enormes i apetibles possibilitats per al comerç mundial.

El nostre planeta té cada vegada menys gel. És un dels efectes del procés d’escalfament tèrmic per efecte d’hivernacle de causa antròpica que cada vegada menys ments racionals s’atreveixen a negar. Durant els últims trenta anys l’àrea total de gel marí àrtic ha disminuït a l’estiu, la qual cosa demostra que s’ha establert una tendència estructural i no és un episodi passatger. Jorge Olcina, climatòleg i president de l’Associació Espanyola de Geògrafs, adverteix que les masses de gel de la Terra mostren una preocupant tendència a la reducció des de fa quatre dècades. El 1978 van començar les observacions mitjançant satèl·lit per calibrar l’extensió anual de cobertura gelada en els dos pols. Des de llavors, s’ha produït una reducció de superfície del Pol Nord, que ha passat de 7,22 milions de quilòmetres quadrats aquell any a 4,68 milions el 2016.

Pol Sud, canvi de tendència

El Pol Sud, a l’Antàrtida, presenta un comportament diferent. Allà, curiosament, hi ha sectors que han incrementat la superfície gelada en les últimes dècades, si bé des del 2014 ha canviat aquesta tendència i ja s’ha fos l’equivalent a quatre vegades la grandària de França. «Estudis recents assenyalen l’existència de fluxos de fusió de gel en capes subsuperficials del gel antàrtic que podrien donar lloc, en uns anys, a una fosa accelerada. Per tant, incertesa en el que pugui passar allà en les pròximes dècades», adverteix Olcina.

El desglaç dels casquets polars a conseqüència del canvi climàtic provocarà que gran quantitat de l’aigua irrompi en els corrents oceànics, canviï els nivells de l’escalfament global i provoqui un caos climàtic, segons un nou model liderat per la Universitat de Victoria a Wellington, Nova Zelanda, en el qual hi han participat experts del Canadà, Nova Zelanda, Regne Unit, Alemanya i els Estats Units. Els investigadors van combinar simulacions extremadament detallades de les complexes conseqüències de la fusió dels gels polars en el clima terrestre, amb observacions per satèl·lit de canvis recents en les capes de gel.

Per tant, han pogut predir amb gran precisió i fiabilitat el que succeirà si les polítiques actuals sobre el clima no canvien. El model va simular els efectes del desglaç de les capes de gel de Groenlàndia i l’Antàrtida a causa de l’augment de les temperatures, així com els patrons de circulació i de la temperatura dels oceans i l’aire, si les polítiques climàtiques actuals es mantenen sense canvis.

Segons aquestes simulacions, l’augment més ràpid del nivell del mar es produirà entre 2065 i 2075. La fusió de les capes de gel alterarà la temperatura de l’aigua i els patrons de circulació de l’oceà, la qual cosa afectarà la temperatura de l’aire i crearà un circuit de retroalimentació complex que involucra gel, oceans i aire. «El nivell de l’aigua no s’elevarà com una banyera», alerta una de les autores de la recerca, Natalia Gómez: «En algunes parts del món, com a les illes del Pacífic, l’augment serà significatiu, mentre que prop de les capes de gel, el nivell del mar baixarà».

No obstant això, l’impacte de la fusió de les capes de gel va més enllà del nivell del mar. En entrar als oceans, com a l’Atlàntic nord, l’aigua de fusió més calenta i amb diferent salinitat tindrà l’efecte d’afeblir els grans corrents oceànics. Aquest serà el cas del Corrent del Golf, que desplaça una gran massa d’aigua càlida procedent del golf de Mèxic cap a l’Atlàntic Nord. Aquesta situació provocarà temperatures de l’aire més càlides a l’Àrtic, l’est del Canadà i Amèrica Central, i més fredes al nord-oest d’Europa, a l’altre costat de l’Atlàntic, creant així un caos climàtic.

«Ja estem veient l’augment del nivell del mar a causa de la fosa de les capes de gel, i aquesta pujada de l’aigua s’ha accelerat en els últims anys. A més, les dades indiquen que aquesta tendència continuarà en certa manera fins i tot si el clima de la Terra s’estabilitza. També mostren que si reduïm les emissions significativament, podrem limitar l’impacte», assenyala el director de la recerca, Nick Golledge.

Segons aquest investigador, si les polítiques no canvien, veurem un escalfament de tres o quatre graus respecte a les temperatures preindustrials i una gran quantitat d’aigua de desglaç de Groenlàndia i l’Antàrtida fluirà cap a tots els oceans. D’acord amb aquests models, aquesta aigua de fusió interromprà en gran manera els corrents oceànics. L’afecció sobre espècies marines pot ser també notable, especialment per a aquelles que utilitzen aquests corrents per desplaçar-se d’una banda a una altra del planeta.

Circulació atmosfèrica

D’altra banda, hi ha indicis que alerten de l’existència d’una relació entre la pèrdua del mantell de gel àrtic i el canvi en els patrons de circulació atmosfèrica, la circulació oceànica i els gradients tèrmics de l’hemisferi nord. És difícil establir quins efectes tindran aquests canvis, però en aquells anys que han estat especialment calorosos a l’Àrtic s’han observat patrons meteorològics anòmals. Segons s’escalfi l’Àrtic i retrocedeixi el gel, s’accentuaran mecanismes de retroalimentació, com l’alliberament dels perillosos gasos d’efecte d’hivernacle del seu llarg emmagatzematge en el permafrost (la capa de sòl permanentment congelada), la qual cosa provocarà un augment del canvi climàtic mundial.

Els efectes probablement variïn segons les zones geogràfiques. Algunes sofriran estius més calorosos i secs, en unes altres seran més plujosos i en unes altres els hiverns seran més freds i hi haurà més tempestes. És probable que el canvi en els patrons de circulació atmosfèrica, entre ells el canvi en la trajectòria del corrent del Golf, contribueixin a aquests canvis climàtics extrems. Els episodis meteorològics extrems seran cada vegada més comuns en el futur: més probabilitat de patir onades de calor, inundacions i tempestes molt intenses, segons Jorge Olcina. ?

José Miguel Viñas | Meteoròleg de Meteored i responsable de www.divulgameteo.es. Participant en la XXXI Campanya Antàrtica Espanyola (2017-2018)

El canvi climàtic en clau polar

Les regions polars de la Terra són particularment vulnerables al canvi climàtic, en la mesura en què gran part d’elles estan cobertes de gel i la pujada de les temperatures està provocant una important pèrdua d’aquest, particularment acusada a l’Àrtic. Aquest fet, que segons apunten les projeccions climàtiques anirà a més en el que resta de segle, té profundes implicacions en el sistema climàtic, ja que la menor cobertura de gel altera significativament el balanç energètic terrestre, sent major la quantitat de radiació solar absorbida als pols, a part de l’alteració que aquest fet provoca tant en els corrents atmosfèrics com en els oceànics, la qual cosa al seu torn modifica el transport de calor al llarg de la superfície terrestre i incideix en el canvi climàtic.

Un altre dels impactes de la fusió accelerada de gel que comença a observar-se a l’Àrtic i en algunes zones de l’Antàrtida, és la pujada del nivell del mar, que amenaça centenars de milions de persones que viuen en ciutats costaneres. Si bé de moment la major contribució a aquesta pujada ha estat l’expansió de l’aigua dels oceans, deguda a l’escalfament experimentat en la seva part superficial, cada vegada hi estan contribuint més les aportacions d’aigua del desglaç que estan tenint lloc a Groenlàndia, en les grans masses de gel de l’Antàrtida Occidental i en la majoria de les glaceres de muntanya, que estan en clara reculada.

Si bé sabem que va haver-hi èpoques càlides en la història de la Terra en les quals van desaparèixer els casquets polars, són anteriors a la presència dels éssers humans. Si l’escalfament global segueix endavant, la pèrdua de gel polar s’accelerarà, el mateix que els seus impactes, la qual cosa incidirà directament sobre nosaltres i les altres formes de vida del planeta. La principal amenaça del canvi climàtic i d’una ràpida transformació dels pols és la velocitat que pot aconseguir (està començant a prendre impuls), la qual cosa planteja uns escenaris futurs als quals ens resultarà molt difícil adaptar-nos.