Com capturar més CO2 de l'atmosfera?

Sempre hi ha hagut CO? en l’aire i aquest ha estat capturat en la superfície de la terra i als oceans, donant lloc a una situació d’equilibri. Els boscos i els oceans són els grans «capturadors» de diòxid de carboni. Les plantes, com sap qualsevol estudiant, alliberen oxigen i atrapen CO? en el procés de fotosíntesi. El mateix passa al mar amb el plàncton o amb les prades de posidònia, un autèntic bosc submergit. No obstant això, quan les emissions d’aquest gas són tan grans, l’equilibri es trenca i aquests «aspiradors» massius resulten insuficients per processar tanta quantitat de carboni.

Segons recents estudis del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), els oceans absorbeixen el 31% del CO? generat per l’home. Però hi ha un problema: hi ha un topall per a aquesta absorció, i si aquest límit se supera el CO? dissolt al mar augmenta l’acidesa de l’aigua. Això provoca greus conseqüències per a molts organismes marins i per a l’equilibri global dels oceans. Fins i tot pot arribar un moment en què els mars, en comptes de ser embornals de carboni, es converteixin en emissors d’aquest. Com més pugi la temperatura, més es complicarà tot i menys rendirà aquest embornal natural.

Igualment, els boscos del planeta han arribat al límit de la seva capacitat per absorbir carboni. Una recerca publicada a la revista Nature demostra que les selves amazòniques i africanes van arribar al seu topall com a embornals de carboni fa trenta anys. Els arbres estan saturats. Encara que les masses forestals continuen sent els grans «segrestadors» de CO?, cada vegada ho són menys i perden eficàcia en aquesta comesa.

I això, per no parlar de la desforestació dels grans boscos i selves del planeta, una altra de les amenaces per a l’equilibri de l’atmosfera. Els incendis causats pel canvi climàtic a l’Amazonia podrien fer que aquesta regió passi de receptor de diòxid de carboni (CO?) a emissor net d’aquest gas contaminant, segons un estudi publicat fa poques setmanes per la revista Science Advances. «Els incendis forestals desencadenats per un clima cada vegada més càlid i sec poden duplicar l’àrea cremada i arrasar fins al 16% de la selva tropical al sud de l’Amazònia brasilera per al 2050, amb la qual cosa aquesta regió podria perdre la seva funció de receptor net de CO? i convertir-se en una font neta de diòxid de carboni», assenyala l’article.

Els incendis forestals a l’Amazonia continuaran intensificant-se abans del 2030, i per a mitjans de segle la regió estarà emetent unes 17.000 milions de tones de CO?.

Buscant sistemes artificials

Llavors, si aquest és el panorama per als embornals naturals de carboni del planeta, quina alternativa queda per capturar aquest gas? Des de fa unes poques dècades han començat a proliferar projectes per «segrestar» el carboni directament de l’aire. També hi ha sistemes per atrapar-lo a les pròpies fàbriques abans que s’emeti a l’aire. Tant en un cas com en l’altre aquest carboni és injectat després en dipòsits subterranis i fins i tot submarins perquè s’hi quedi emmagatzemat.

La tecnologia més atrevida en aquest camp és la que persegueix absorbir el carboni de l’atmosfera mitjançant grans ventiladors que processen l’aire en un punt determinat i «filtren» el CO? que hi ha. Pot semblar un assaig impossible, però la veritat és que ja no és ciència-ficció. Diverses empreses a tot el món han construït ja aquestes turbines i estan en funcionament. Carbon Engineering (Canadà), Climeworks (Suïssa) o Global Thermostat (Estats Units) són algunes d’aquestes societats, que han passat de les paraules als fets i porten ja uns anys en aquesta activitat.

Els ventiladors gegants instal·lats per aquestes empreses atreuen l’aire de l’ambient i el posen en contacte amb una solució aquosa que detecta i atrapa el diòxid de carboni. Mitjançant el seu escalfament i una sèrie de reaccions químiques, aquest mateix diòxid de carboni es torna a extreure i, o bé pot usar-se per fabricar certs béns (fins i tot petroli, paradoxalment) o per emmagatzemar al sòl.

Els ecologistes no donen gaire credibilitat a aquestes instal·lacions. A Espanya, Paco Ramos, d’Ecologistes en Acció, afirma: «El problema és la dispersió. Per atrapar vuit milions de tones de CO? de l’atmosfera s’haurien de processar 20.000 milions de tones d’aire», ja que la major part d’ell és nitrogen. Aquests projectes, per tant, «són d’una inviabilitat absoluta», assegura. La captura a les mateixes centrals tèrmiques és una mica més eficient i s’ha implantat en molts llocs, però «així i tot per capturar vuit milions de tones de diòxid de carboni cal tenir una màquina que capturi 80 milions de tones d’aire». «Caldria construir milers d’aquestes màquines perquè es notés el seu efecte», assegura.

És, a més, un procés costós, per la qual cosa Paco Ramos recorda: «L’únic mètode viable de captura és el que realitzen els arbres i els mars; ells són els que han mantingut l’equilibri fins ara».

Abaratint costos

Però el fundador de Carbon Engineering, David Keith, que abandera una de les principals empreses que atrapen CO2 directament de l’aire, no opina igual. Per començar, «realitzar una captura directa d’aire a una escala important costa entre 94 i 232 dòlars per tona de CO2 capturada, la qual cosa està molt per sota dels 1.000 dòlars per tona que asseguraven les anàlisis teòriques», afirma. Keith admet que un dels usos del carboni capturat és, curiosament, la fabricació de combustible (contaminant al seu torn), i així es fa ja als EUA, però assegura que es tracta d’una substància amb molt baix contingut en carboni, que permetria estalviar molts milions de tones d’aquest element cada any.

Es tracta, en tot cas, d’una tecnologia encara incipient que, segons els experts, només arrelarà si s’abarateixen els seus costos de manera notable.

«La prioritat ara mateix és mantenir els embornals naturals i reduir les emissions», recorden des d’Ecologistes en Acció.