Males notícies en l'inici de la desescalada: la humanitat avança cap a escenaris en els quals les malalties d'origen animal que es transmeten a persones, conegudes com zoonosis, seran cada vegada més freqüents. Per una qüestió de probabilitat: les possibilitats que una persona entri en contacte amb patògens propis d'altres espècies són més grans a mesura que creix la petjada de les activitats humanes sobre el planeta.

Desforestació, moviments de població, extracció de recursos naturals, trànsit d'animals i escalfament global alteren l'equilibri dels ecosistemes i aixequen les barreres naturals que ens separen d'agents infecciosos encapsulats en boscos i jungles. Com una mà que arrenca les branques baixes i s'acosta al vesper, la freqüència amb què entrem en contacte amb els animals hostes i insectes vectors de patògens augmenta a mesura que alterem la vida salvatge.

L'informe Pèrdua de naturalesa i pandèmies, acabat de publicar per WWF, recull que més del 70% de les malalties infeccioses emergents en humans en els últims quaranta anys han estat transmeses per animals. L'últim brot d'ébola, la SIDA, el SARS, la grip aviària, la grip porcina i la COVID-19 produïda pel nou coronavirus SARS-CoV-2 revelen la severitat de l'amenaça.

Els contagis d'animals a homes no són res nou. De fet, com apunta l'investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CISA) de l'Institut Nacional de Recerca i Tecnologia Agrària i Alimentària (INIA) Miguel Ángel Jiménez Clavero, «la història de la humanitat s'ha escrit entre pesta i pesta», plagues transmeses per rosegadors i puces que encara avui rebroten puntualment a tot el món. Però «el ritme al qual apareixen en els últims anys és més accelerat i pot tenir a veure amb el canvi global, que no és altra cosa que l'impacte de l'activitat humana sobre la naturalesa», explica el biòleg i especialista en malalties emergents.

Existeixen tres mecanismes principals pels quals la mà de l'home afavoreix la proliferació de zoonosis: l'escalfament global per emissió de gasos d'efecte hivernacle, la destrucció i modificació d'hàbitats naturals i el moviment de persones i mercaderies.

Més calor, més vectors

La temperatura mitjana del planeta augmenta i totes les estacions són més càlides. Víctor Briones, catedràtic de Sanitat Animal de la Facultat de Veterinària i investigador del Centre de Vigilància Sanitària Veterinària (Visavet) de la Universitat Complutense de Madrid, explica que «els climes benignes afavoreixen els cicles biològics dels bacteris i protozous i el dels artròpodes, normalment mosquits i paparres, que són transmissors de les anomenades zoonosis vectorials». D'aquesta manera, tant l'agent patogen com el vector es multipliquen amb l'augment de temperatura. És un brou de cultiu ideal: mentre que els primers es reprodueixen en «major proporció en els animals hostes», els segons amplien «el rang geogràfic que ocupen», de manera que noves àrees es veuen exposades a la transmissió. A mesura que pugen les temperatures, vectors com els mosquits arriben a latituds més septentrionals i fins i tot altituds majors en les seves pròpies zones d'origen.

Per a WWF, l'expansió del mosquit Aedes explica l'augment de casos de dengue a tot el món registrat el 2019, amb tres milions de positius només al continent americà. L'entitat ecologista assenyala que «el risc d'infecció afecta a aproximadament la meitat de la població mundial». Briones apunta que la calor ajuda també a la propagació de la malària, la Febre de la Vall del Rift i la Febre del Nil Occidental, zoonosis vectorials que es transmeten a través de mosquits.

El catedràtic considera que la regió mediterrània és una de les zones més exposades als perjudicis del canvi climàtic i, per tant, «a les zoonosis i especialment a les de vector». A l'interior de la Península, Briones localitza les àrees més sensibles per la suavitat dels hiverns a les conques del Guadalquivir i de l'Ebre. Jiménez Clavero adverteix que no es tracta d'un risc a futur: «Estem veient en els últims 15 o 20 anys un augment de malalties africanes a les zones més temperades d'Europa».

Entre les patologies transmeses per vectors que rebroten assenyala el zika, el dengue, el virus Usutu i el chikunguya, algunes de les quals tenen reservoris en diferents espècies de mamífers i ocells.

Accés directe als patògens

L'ésser humà no ha trobat la manera de garantir el desenvolupament de 7.000 milions d'individus sense penetrar en ecosistemes verges ni degradar més intensament aquells que ja explota. Aquesta irrupció té també conseqüències directes per a la salut. El brot d'ébola localitzat al sud-est de Guinea a finals de 2013 n'és un bon exemple. «Les companyies que desforestaven la zona per fer superfícies de cultiu van atreure població que es va instal·lar a les zones de treball», assenyala Jiménez Clavero. El Centre per al Control i Prevenció de Malalties dels EUA localitza en els ratpenats l'origen de la infecció. «Si el reservori del virus, en aquest cas els ratpenats, està en una zona forestal, la tala pot fer que milers d'ells es moguin», acostant el patogen a les poblacions, afegeix Jiménez Clavero. El contacte d'un d'aquests mamífers amb un nadó va iniciar un brot epidèmic que es va estendre a tres països limítrofs i va posar en guàrdia a la resta d'estats del món. Dos anys i mig després del primer cas, el brot es va saldar amb 28.600 casos i 11.325 morts.

Correlació directa

Fernando Valladares, biòleg i investigador del CSIC, afegeix que hi ha diversos estudis que relacionen la pèrdua de biodiversitat i l'augment de contagis entre animals i humans. «Alguns estudis han trobat una correlació entre l'augment de casos de la malaltia de Lyme, transmesa per paparres, i la fragmentació dels boscos als EUA. També es va demostrar el 2009 en alguns comtats d'aquest país que una major diversitat d'ocells disminueix la propagació de malalties com la Febre del Nil Occidental en humans», sosté.

L'explicació curta d'aquestes troballes és que els ecosistemes complexos troben en la seva pròpia «hiperdiversitat» els mecanismes de control dels patògens. Els virus i bacteris no afecten igual els individus d'una mateixa espècie, a les diferents espècies d'un grup animal ni als diferents grups entre si. D'aquesta forma, les transmissions d'agents infecciosos es mantenen en equilibri dins d'un ecosistema on algunes espècies contagiades neutralitzen l'agent infecciós, unes altres depreden l'hoste i unes altres concentren l'atenció del vector. La interacció salvatge dels éssers vius funciona com un escut de triple capa que limita les probabilitats de contagi en humans. «Boscos degradats i menys espècies són peces que porten a una mateixa direcció quan entrem en aquests sistemes», apunta Valladares.

El tercer mecanisme clau en la propagació de zoonosis té a veure «amb el moviment de persones, productes i béns» que «es produeix a tot el món molt ràpid», segons Jiménez Clavero. La mateixa COVID-19 és un exemple de zoonosi que escala en pandèmia pel trànsit aeri.

El turisme massiu també contribueix al fet que malalties tropicals tinguin positius en latituds llunyanes. Un altre factor de risc per a tots els especialistes consultats és el trànsit i el comerç amb animals salvatges.

Fernando ValladaresBiòleg i professor de Recerca del CSIC

«Si es conserven els boscos, els contagis poden ser anècdota»

A més de realitzar la seva tasca al Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), dirigeix el grup d'Ecologia i Canvi Global al Museu Nacional de Ciències Naturals i és professor associat de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid. Un dels científics espanyols més citats, Fernando Valladares dirigeix el laboratori internacional llatinoamericà de Canvi Global LINCGlobal.

Quin és el paper de la biodiversitat en el control de zoonosis?

Hi ha un primer mecanisme que és el de biodiversitat. Quan tens grups de vertebrats i invertebrats i diferents grups d'espècies, estableixen relacions entre ells que regulen la demografia i eviten que els patògens s'extralimitin. Un segon mecanisme és el de dilució: quan existeixen moltes espècies d'un mateix grup funcional, com mamífers rosegadors. Tots ells poden tenir el patogen, però no tots són igual de bons per al virus, en unes espècies funciona molt bé i en unes altres no, per la qual cosa aquestes últimes fan de tallafoc i la càrrega vírica baixa. El tercer és dilució dins d'una espècie i és el que veiem entre nosaltres: hi ha asimptomàtics i contagiosos i això té base genètica. El mecanisme té interès en ecosistemes naturals i seminaturals, però també en granges on la diversitat genètica és baixa. Quan el virus entra en una explotació de gallines i totes són molt similars entre si, en pocs dies tens una càrrega vírica enorme i és molt difícil de controlar.

Quins riscos afronta cada regió geogràfica?

Les regions tropicals tenen alts nivells de diversitat de tota mena: plantes, animals i patògens. Allà el problema i la solució van units. El problema és quan anem a treure fusta i a fer carreteres i embullem en un ecosistema molt complex en el qual a més entrem en contacte amb agents infecciosos. Si conserves el bosc amazònic, asiàtic i el de Guinea, això es regula i els contagis es poden quedar en una anècdota. A les regions temperades de l'hemisferi nord, la principal qüestió és que vivim molta gent en ecosistemes molt simplificats i artificials. El pas de les malalties és molt probable, perquè hi ha menys barreres, molta mobilitat i transportem els patògens al nostre cos. I, finalment, a les regions polars i àrtiques hi influeix el canvi climàtic, perquè quan l'aigua està congelada l'activitat biològica és pròxima a zero. L'escalfament global obre la caixa de Pandora en alliberar virus i patògens que estaven congelats. Podem esperar ceps de vells coneguts com la verola, l'àntrax o la grip espanyola.

Com afecta la contaminació a la propagació de malalties?

Té dos mecanismes d'acció que potser no són greus, però sumen. En afectar el nostre sistema respiratori, la gent que viu en atmosferes contaminades sofrirà més les malalties perquè el virus té més letalitat en aquests casos, com ocorre amb el coronavirus. L'altre és que les partícules amb diàmetre aerodinàmic 2,5 serveixen d'assentament al virus. En el cas del SARS-CoV-2 pot estar adherit durant tres o quatre hores a aquestes partícules, la qual cosa augmenta la càrrega vírica. Encara que no és per tornar-se boig, la calitja que mobilitza partícules fines entre la pols del desert pot servir de petites autopistes per a virus com el del Nil Occidental als Estats Units o el de la meningitis a l'Àfrica.