La lluita per la capa d'ozó, el camí a seguir

Però com ha estat possible aquest camí d'èxit? Tot va començar amb les conegudes protestes d'una minoria d'ecologistes i científics als quals ningú prenia molt seriosament, cap a principis dels anys 70. Però finalment van ser ni més ni menys que dos ultraliberals com Margaret Thatcher i Ronald Reagan, dirigents del Regne Unit i els Estats Units, respectivament, els qui van donar la raó a aquells primers activistes i van estampar la seva signatura, juntament amb les de gairebé 200 països més, a la Convenció de Viena i al Protocol de Mont-real, els anys 1985 i 1987. Amb ells se salvava, literalment, el planeta.

Thatcher, la «Dama de Ferro», passarà a la història per haver enviat a l'atur a milers de compatriotes amb les seves polítiques conservadores, però són menys coneguts alguns aspectes de la seva gestió que van aconseguir donar una esperança al planeta. La primera ministra, per començar, era doctora en Química, circumstància que li va permetre comprendre de seguida la gravetat del problema que se cernia sobre la capa d'ozó.

Això i l'influx que Thatcher exercia sobre el president Reagan van permetre accelerar l'acord. El fonamental va ser, no obstant això, que els dirigents polítics van fer cas als estudis científics.

Moviments en contra

I, tot i això, no va ser tan fàcil. La poderosa indústria dels CFC no va reaccionar precisament complaguda amb l'anunci de prohibició d'aquests compostos. «Són gasos que alimentaven els motors productors de fred i calor, és a dir, eren la medul·la de l'activitat industrial, no només un element marginal. I, a més, països del Sud com la Xina, l'Índia, l'Argentina o el Brasil no volien perdre la seva pròpia capacitat per produir neveres o sistemes de refrigeració, vitals per al seu desenvolupament econòmic», com recorda Luis Ángel Fernández al llibre El medi ambient, vist pel Sud. I, dins dels Estats Units, no van faltar corrents ultres que asseguraven que els danys a la capa d'ozó era simplement mentida, una situació que avui resulta summament familiar respecte a la crisi climàtica.

Si bé rarament es relaciona el problema de la capa d'ozó amb l'actual canvi climàtic, la veritat és que els CFC són gasos d'efecte hivernacle que han contribuït de manera important a aquest efecte hivernacle del planeta. Per això, les mesures que es van adoptar per eliminar els CFC fa 35 anys van resultar tenir un impacte positiu en la lluita pel clima.

2060: punt final

Quina és la situació actual del forat a la capa d'ozó? Les últimes dades dels satèl·lits europeus que monitoren aquest fenomen (Copernicus-Sentinel), de setembre de l'any passat, confirmen que va tancant-se. Si el resultat d'aquesta millora és tan lent és perquè els CFC tenen una vida útil de 50 a 100 anys, per la qual cosa encara passaran dècades fins que desapareguin per complet. De fet, els científics situen l'any 2060 com a meta per donar per realment conjurat el problema d'aquesta capa atmosfèrica, si bé també és possible que mai no desaparegui del tot.

De fet, no és descartable que apareguin complicacions imprevistes. Sense anar més lluny, durant els últims mesos els científics van observar preocupats com s'obria un forat a la capa d'ozó sobre el Pol Nord, que se sumava al ja existent a l'Antàrtic. No era la primera vegada que s'observava aquesta situació, però aquest cop les dimensions eren una mica més preocupants. Afortunadament, aquest segon forat es va tancar al cap d'unes poques setmanes, a finals del passat mes d'abril. Els experts han assenyalat a una sèrie d'episodis meteorològics per explicar aquesta situació, que, a més, «no ha tingut res a veure amb el coronavirus», aclareixen.

No abaixar la guàrdia

Sigui com sigui, cal no abaixar la guàrdia: «No hi ha motius per a la complaença», afirma Vincent-Henri Peuch, responsable de l'esmentat programa de seguiment. «La recuperació de la capa d'ozó depèn del canvi climàtic, atès que aquest pot contribuir al refredament de l'estratosfera a llarg termini, la qual cosa podria agreujar la pèrdua d'ozó i retardar el procés». A més, recorda que «persisteix la possibilitat que es generin emissions no autoritzades de substàncies que esgoten l'atmosfera». De fet, això va ser el que va succeir el 2018 quan es van detectar emissions inesperades i totalment clandestines d'una mena de CFC. L'origen va poder ser localitzat en algun lloc d'Àsia i es van adoptar les mesures oportunes.

Què hauria passat sense aquesta mobilització mundial a favor del planeta? La NASA va assenyalar en un informe de fa ja deu anys que, si no s'hagués signat el Protocol de Mont-real, el 2065 s'haurien destruït les dues terceres parts de la capa d'ozó i el forat s'hauria convertit en permanent, sense capacitat de regeneració. La radiació ultraviolada, que danya l'ADN, hauria augmentat fins a sis vegades. Per fer-se una idea, n'hi hauria prou amb cinc minuts d'exposició al sol per patir cremades. El mateix informe estimava que per al 2030 hi hauria dos milions més de casos de càncer de pell com a conseqüència d'aquest fet. La realitat avui seria, per tant, molt diferent.

El nostre planeta, recorden els científics, és un organisme delicat que funciona com un sistema (un ecosistema) en el qual el que succeeixi a una de les seves peces repercuteix en totes les altres. I l'ésser humà és una d'elles.

L'ombra sempre present dels negacionistes

Un petit grup d'individus pot tenir una influència gran i negativa si estan organitzats, decidits i tenen accés al poder». Això és el que afirma el llibre Mercaderes de la duda, de Naomi Oreskes i Erik M. Conway, que narra com alts càrrecs, al servei directe o indirecte d'empreses contaminants, poden arribar a anul·lar els esforços de la comunitat científica per demostrar els perills d'una determinada activitat.

El treball identifica amb noms i cognoms alguns d'aquests activistes negacionistes (Fred Singer, Fred Seitz, Robert Jastrow o William Nierenberg, entre d'altres), reunits en entitats com l'institut nord-americà George C. Marshall. La seva activitat, més que atacar, ha consistit sempre a «sembrar dubtes» sobre el que, amb grans esforços i anys de recerca, han aconseguit establir els científics. L'objecte és fer creure que el que aquestes recerques han descobert no està, en realitat, tan clar. Per això, recorda el llibre, ja van començar qüestionant que hi hagués relació entre el tabac i el càncer. Seitz, per exemple, va participar en una recerca finançada per la indústria del tabac destinada a generar «la impressió que hi havia debat» sobre aquest assumpte, quan ja havia quedat claríssimament clar.

L'any 1995 els científics van establir que el canvi climàtic ja començava a ser perceptible, però els negacionistes van aconseguir retardar una dècada l'acceptació d'aquest fenomen per part del públic, originant un fals debat. El seu objectiu era clar: «Desacreditar tota la ciència que no els agradava. No van desenvolupar pràcticament cap recerca científica original. Només van escampar confusió. Pràctiques que continuen avui dia: negar els fets i mercantilitzar el dubte», afirmen els autors d'aquell llibre.

El forat en la capa d'ozó va ser, per suposat, un altre dels seus objectius. Es va iniciar una campanya de publicacions en mitjans amb afirmacions anticientífiques, com ara culpar-ne els volcans, que va perdurar fins ben entrada la dècada de 1990.

El perill de l'hivern nuclear, els efectes de la pluja àcida o les conseqüències del projecte de la Guerra de la Galàxies són altres camps en què aquests grups han actuat amb eficàcia.