L'aqüicultura, una activitat clau per al subministrament de peix, però sostenible?

Es tracta d'una activitat en teoria sostenible, perquè evita exhaurir els caladors, però també té les seves ombres, segons recorden entitats com a Ecologistes en Acció. Per exemple, per aconseguir un quilo de salmó es necessiten tres quilos de peix salvatge com a aliment. Els conservacionistes també critiquen la gran quantitat de residus que es generen i que acaben al mar.

La Unió Europea defineix l'aqüicultura com el cultiu d'organismes que viuen en mitjans aquàtics, com peixos, mol·luscos o algues. És el sector productiu alimentari amb el major creixement a tot el món (gairebé un 10% mitjà anual des del 1984, enfront del 3% de la carn de boví). En l'actualitat, proporciona més de la quarta part de la pesca total a Espanya, segons l'Observatori Espanyol d'Aqüicultura.

L'aqüicultura és també el sector que més s'ha diversificat. Es crien espècies tant de riu com de mar en països de tot el planeta. A més de peixos com el bacallà, el rèmol, l'orada o el llobarro, es crien altres varietats menys conegudes a Espanya, com la tilàpia, que s'ha convertit en majoritària en països d'aigües tropicals i subtropicals. A mesura que la tecnologia i els mitjans ho permeten, el nombre d'espècies conreades augmenta, com el pop o el besuc.

La Comunitat Valenciana és la que més producció concentra de peixos «de granja» en tot Espanya, seguida de Múrcia, Canàries, Andalusia i Galícia. Aquest sector, en canvi, ha anat caient en picat en els últims anys a Catalunya i avui la seva producció és testimonial: entorn de les 30 tones a l'any.

Experts i productors consideren que la temperatura de l'aigua del Mediterrani és, en aquest sentit, idònia per a la producció d'orades, en estar entre els 18° i els 24°. La temperatura mitjana en moltes zones oscil·la entre mínimes d'11° i màximes de 28°, amb la qual cosa el cicle de producció, en relació a la temperatura de la mar, permet treballar set mesos a l'any en moltes províncies.

La patronal del sector constata que en el conjunt de l'Estat s'ha produït un augment de la demanda d'orades d'un 10% en l'últim any, d'aquí ve que s'hagi incrementat la producció. El consum d'aquesta varietat de peix a les llars està al voltant de les 23.000 tones per any, la qual cosa suposa 600 grams d'orada per persona i any. La producció nacional no cobreix la demanda, ja que mitjançant la pesca tradicional només s'obtenen 820 tones addicionals que se sumen a les de piscifactories.

El mercat ha de recórrer, per tant, a la importació d'orades per a satisfer la demanda. Els principals productors al Mediterrani són Turquia (67.612 tones) i Grècia (59.000 tones), a les quals es compra la pràctica totalitat per cobrir el consum. Al mateix temps, el principal mercat d'exportació per a Espanya és Itàlia, on la demanda d'orada és significativament superior, fins i tot, a l'espanyola.

La producció de peix a les piscifactories espanyoles va arribar el 2018 a un total de 348.395 tones i això suposa una font de riquesa econòmica, perquè l'aqüicultura empra a 16.151 persones. L'estimació d'ocupació indirecta associada a aquestes 16.151 persones treballant és de 40.378 llocs més.

Llums i ombres

Però altres aspectes són més controvertits. El 2018 es van utilitzar 140.050 tones de pinso d'aqüicultura. Aquesta quantitat és un 8,4% superior a la de 2017. El 85,1% del mateix va ser administrat a peixos marins i el 14,9% restant a espècies d'aigua dolça. Aquests pinsos s'obtenen després de capturar grans quantitats de petits peixos salvatges, la qual cosa constitueix precisament un dels principals impactes d'aquesta «ramaderia de la mar» sobre el medi marí.

El peix subministrat per l'aqüicultura suposa actualment gairebé la meitat del consumit al món. Aquesta tendència segueix a l'alça en un moment en què la pesca extractiva ha arribat al seu zenit i l'esgotament dels caladors tradicionals per sobrepesca és evident en diverses parts del món. Però els experts alerten sobre els perills que aquesta activitat industrial entranya per al medi.

Per al biòleg Carlos Arribas, els principals reptes perquè l'aqüicultura pugui considerar-se sostenible són diversos. En primer lloc, hauria de produir-se «una alimentació que no es basi exclusivament en farines i olis provinents de la pesca extractiva, i que procedeixi cada vegada més de vegetals conreats de manera sostenible». També és necessària una «reducció dels impactes en la biodiversitat i hàbitats naturals per les fuites accidentals de peixos de les granges marines». Així mateix, els experts adverteixen que no totes les espècies serveixen per ser criades en captivitat: «Ens oposem a les granges d'engreix de la tonyina vermella per a exportació», afirma Arribas, pel gran impacte que es produeix en aquest cas concret. A més, els residus (femta) i aliments no consumits que s'aboquen al mar afavoreixen una fauna oportunista o l'existència de patògens i paràsits. L'altra gran exigència és «la reducció en el consum d'antibiòtics que de manera preventiva s'utilitzen massivament en les piscifactories». A més, «actualment les pèrdues de l'aqüicultura arriben al 50% de la producció, que no obstant això no s'evita amb el gran consum d'antibiòtics».

La Unió Europea va produir el 2018 1,27 milions de tones de productes d'aqüicultura. Aquesta dada suposa, però, una reducció de l'1,3% respecte a les registrades un any abans, i un descens acumulat del 12% des del pic de producció que es va produir el 1999. Espanya és l'Estat membre de la UE amb major volum de producció en aqüicultura. La Xina és el principal productor del món, amb 64 milions de tones i un moviment de 119.000 milions d'euros, segons dades de la FAO. Després del gegant asiàtic, els principals productors del món són Indonèsia, l'Índia, Vietnam, Bangladesh, Corea, Filipines, Egipte, Noruega i Xile.

Espanya, amb les seves 348.000 tones, es troba encara a anys llum de la producció d'aquests països.

Vint quilos de peix salvatge per obtenir un quilo de tonyina

Alberto Medina, d'Ecologistes en Acció, igual que el biòleg Carlos Arribas, ratifica que un dels grans problemes de l'aqüicultura és l'alimentació dels peixos, «i d'aquesta s'extreuen terribles paradoxes», segons revela en el seu blog. Segons l'Organització d'Ingredients Marins, que mesura els paràmetres d'eficiència en la nutrició aqüícola, tradicionalment per obtenir un quilo de salmó es necessiten tres quilos de peix salvatge. El salmó és el peix de cultiu més venut al món i, per cert, «sol ser sord per culpa del seu creixement accelerat», explica.

D'altra banda, en una granja d'engreix, un quilo de tonyina necessita ni més ni menys que 20 quilos de peix. Però segons la IFFO ja és possible en l'actualitat obtenir 4,5 quilos de productes d'aqüicultura amb només un quilo de peix silvestre de farratge. I d'aquí sorgeixen una afirmació i dos interrogants. «La primera conclusió és que l'aqüicultura pot ser productora neta de proteïna de peix, encara que amb terribles ombres. I els interrogants: es continuaran exhaurint els mars per assegurar la viabilitat econòmica de nombrosos projectes d'aqüicultura? S'estan alimentant peixos que són normalment herbívors amb olis i farines de peix procedents del rebuigi d'altres espècies aqüícoles?». Medina recorda que fa uns anys els investigadors van acceptar que el mal de les vaques boges es va veure afavorit per alimentar el bestiar boví amb restes de bestiar oví i caprí.

Existeixen eines per minimitzar l'impacte de l'aqüicultura en el medi ambient i en el mateix benestar dels peixos. És necessari, segons Medina, exigir una alimentació segura i ambientalment sostenible per als peixos d'aqüicultura, una alimentació que fugi de la proteïna de peixos i remugants i usi només pinsos vegetals o, com a molt, a base d'invertebrats.

«Un altre dels principals inconvenients de l'aqüicultura és la gran quantitat de deixalles que queden a l'aigua, tant de restes orgàniques al bentos marí, com de residus d'antibiòtics. Els antibiòtics continuen sent utilitzats en l'aqüicultura tradicional de manera massiva, sobretot per prevenir o tractar malalties que podrien ser fàcilment evitables actuant en l'origen. El problema d'aquests antibiòtics és que en poden quedar residus en la carn del peix, amb el risc d'arribar a l'ésser humà», adverteix Medina.

Els antibiòtics no ho resolen tot. No han aconseguit evitar, per exemple, el problema de la Mionecrosi infecciosa al llagostí indi. L'alternativa a la química és ben fàcil. «D'una banda, una profilaxi que eviti la propagació de malalties (més control de la temperatura, de la biomassa per tanc o de la manipulació, entre altres), i d'altra banda, el ús d'extractes naturals i de bacteris probiòtics.