Rere el dispositiu en el qual llegeix aquestes línies hi ha un sistema elèctric que funciona en gran mesura amb la crema de carbó, gas o uns altres combustibles fòssils. Si sosté un periòdic, ha estat imprès utilitzant electricitat amb el mateix origen. Miri al seu voltant: comprovarà que gairebé tots els objectes i processos en marxa demanden energia o l'han requerit en la seva producció.
Avui dia, un 40% de l'electricitat a Espanya es genera amb fonts que emeten diòxid de carboni, segons dades de Red Eléctrica de 2019. A més, la dependència del petroli i el gas natural per a transport i climatització continua sent enorme. El resultat: al principi de la cadena que activa gairebé totes les nostres activitats quotidianes hi ha una xemeneia o un tub d'escapament que llança a l'atmosfera carboni inorgànic i altres derivats després de cremar el combustible sòlid, gasós o líquid que el contenia.
Petjada de carboni
Als 90 es va encunyar el terme «petjada de carboni» per representar, en forma d'emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEI), la contribució a l'escalfament del planeta que genera qualsevol activitat econòmica. «És un indicador creat per mesurar la quantitat de gasos que emet un particular, una empresa o un sector productiu en el seu funcionament. Es parla d'emissió directa, la que realment s'emet, i indirecta, aquella que és necessari que emetin altres entitats per portar a terme un procés», explica Jorge Olcina, catedràtic de Geografia de la Universitat d'Alacant i expert en climatologia.
La complexitat d'establir la petjada de carboni en el seu sentit original, és a dir, mesurar quantes tones de CO2 emet de manera directa i indirecta un producte o procés durant la seva fabricació, vida útil i eliminació, ha quedat desplaçada per una visió de la petjada de carboni com el mesurament periòdic de les emissions directes de GEI. És una metodologia que s'aplica en els registres anuals de contaminació de països, institucions i empreses, coneguts com a inventaris de carboni. No obstant això, el concepte de petjada de carboni «està molt més lligat a l'anàlisi de cicle de vida que als inventaris d'emissions, és una cosa molt més àmplia», matisa Juan Manuel de Andrés, professor de Química Industrial i Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Madrid.
En tot cas, De Andrés, qui ha participat en l'elaboració i anàlisi de registres públics d'aquesta mena de contaminació, assenyala que «existeixen mètodes basats en el consum d'una llar o una ciutat que s'aproximen més al concepte original que els basats en la producció», d'ús comú en els mitjans.
La petjada de carboni comparteix unitat de mesura amb el càlcul d'emissions, la tona equivalent de CO?. El diòxid de carboni és l'element present en el 83,3% de les emissions registrades a Espanya el 2018, segons dades de l'INE. No obstant això, existeixen altres gasos d'efecte hivernacle molt presents en la nostra economia, com el metà (CH4), procedent en la seva major part d'activitats agrícoles i de subministrament d'energia, i l'òxid nitrós (N2O), també lligat a l'ús de fertilitzants agrícoles. El potencial d'escalfament d'aquests gasos, els GEI més abundants, es tradueix en volums equivalents de CO? per a mesurar el seu impacte.
Massa CO2
El diòxid de carboni es genera i absorbeix de manera natural als ecosistemes, especialment en masses forestals i aigües oceàniques fredes, i és gràcies a la seva capacitat de retenir la radiació solar que reflecteix la superfície terrestre que les temperatures del planeta són prou altes com per propiciar la vida.
No obstant això, els processos industrials han augmentat la concentració de GEI a major ritme del que poden absorbir els embornals naturals, amb el conseqüent augment de temperatura i desequilibri climàtic.
A principis dels 90, es va crear la Convenció Marc de les Nacions Unitats per al Canvi Climàtic (CMNUCC), amb la finalitat específica de reduir les emissions de GEI i coordinar als països signants mitjançant cimeres anuals. El 1997, el Protocol de Kyoto va establir les bases per a la descarbonització, però no va ser fins al 2015 que la Conferència de Parts (COP) de la Convenció celebrada a París va aconseguir un compromís global vinculant: no superar els 2 graus centígrads d'augment i lluitar per mantenir-lo per sota d'1,5.
Kyoto va estructurar el problema de les emissions i va facilitar que les legislacions nacionals articulessin regles per controlar-lo. Del protocol n'emanen tant l'obligació dels signants (195 de l'Acord de París) de registrar anualment les seves emissions de GEI en inventaris com els tres instruments per contrarestar l'impacte atmosfèric industrial. Aquestes mesures són el comerç de drets d'emissió, que permet comprar i vendre contingents de contaminació, i els mecanismes de compensació de petjada de carboni i d'implementació conjunta de solucions.
Els dos últims proposen a empreses i governs esmenar el perjudici causat sufragant nous embornals o bé cooperant en projectes que contribueixin a la descarbonització de països menys desenvolupats. «Els mecanismes de compensació funcionen perquè l'atmosfera circula i quan emets una tona de CO? a Espanya la pots contrarestar amb un arbre a la selva amazònica o un bosc al Pirineu», explica Laurent Sainctavit, responsable dels projectes de compensació CeroCO2 d'Ecodes.
El 2019, les economies avançades i la resta del món van expel·lir a l'atmosfera 33.000 milions de tones de CO2 equivalents, segons l'Agència Internacional de l'Energia. És un 62,4% més que les registrades el 1990, any de referència per a la CMNUCC i sobre el qual s'estableixen els objectius de retallada. Olcina creu que les mesures «no han servit de res per a la reducció d'emissions», sinó que, al contrari, «han permès que països molt emissors continuïn emetent, perquè han pogut comprar drets d'emissió a altres països».
Emissions a Espanya
«Se sol discriminar entre emissions fixes i difuses. Cada país té el seu pla nacional d'assignació d'emissions, en el qual es donen drets a les empreses amb l'objectiu final de reduir les emissions fixes», assenyala Fernando Prieto, director de l'Observatori de la Sostenibilitat. La legislació al nostre país és estricta amb la contaminació fixa, aquella que procedeix de plantes de generació d'energia, el sector químic o el dels materials de construcció. Des del 2005, tenen obligació de registrar la seva contaminació i d'emetre per sota d'un sostre, mesurat en tones equivalents. Des de fa una dècada, participen a través d'aquesta norma en el mercat europeu de bons de carboni.
«El segon tipus d'emissions, les difuses, correspon al sector de l'edificació i el transport, i solen dependre molt més del comportament individual de petites empreses, corporacions locals i fins i tot dels ciutadans», explica Prieto.
El 2018, les emissions tant fixes com difuses que es van produir dins de les nostres fronteres van sumar 340,7 milions de tones. És al voltant d'un 20% més de les que es van registrar el 1990.
Malgrat la lentitud de la nostra descarbonització, la petjada en emissions directes per càpita dels espanyols queda per sota de la de molts ciutadans europeus, l'activitat empresarial dels quals i l'estil de vida té més impacte relatiu en l'atmosfera. El 2018, segons la Comissió Europea, cada ciutadà del nostre país va emetre 7,5 tones equivalents de CO?, és a dir, 1,2 menys que la mitjana dels 27. «Espanya té un objectiu clar marcat per la UE: una economia descarbonitzada per al 2050. Això significa una reducció del 80% de les seves actuals emissions. És un repte molt important que hem de complir com a país», assenyala Olcina.
«És necessari aplanar la corba del clima després de fer-ho amb la Covid»
Fernando Prieto · Doctor en ecologia i director de l'observatori de la sostenibilitat
Com generen empreses i ciutadans les emissions?
En un 85%, amb l'ús de l'energia, però també a través de processos químics, alimentació de bestiar, o cultiu d'arrossars. Les empreses ho fan produint energia, cremant combustibles fòssils, produint materials, amb el transport i ús de matèries primeres, productes i processos similars. Les llars les generen en usar climatització i els ciutadans en el transport privat o públic, en l'alimentació o en l'ús materials.
Espanya compleix els seus compromisos de reducció?
Si ens fixem en l'indicador essencial que són les emissions de gasos d'efecte hivernacle i es compara Espanya amb els països de la UE, observem que és el país que més ha incrementat les seves emissions des del 1990, al costat de Portugal i de Xipre. Tots els països del nostre entorn, des de fa ja dècades, es van prendre molt de debò aquesta reducció.
És eficaç el comerç de drets d'emissió de CO??
En el mercat d'emissions es comercia amb el preu del dret de l'emissió d'una tona de carboni. Com més alt és aquest preu menys compensa a les empreses emetre perquè és més car. En l'origen es van donar tantes tones gratis a les empreses que aquestes les venien originant-se el curiós fenomen que es pot resumir en què «els que contaminaven cobren». Durant diversos anys va tenir preus molt baixos per la qual cosa era molt barat contaminar. Ara han pujat i s'ho prenen més de debò.
Què poden fer els ciutadans per reduir-les?
És necessari aplanar la corba del clima, una vegada en via de solució la crisi de la Covid-19. La gran aposta ciutadana per lluitar contra el canvi climàtic pot ser que tots els ciutadans que poguessin comencessin a instal·lar ja teulades solars a les seves cases, fins i tot sense connexió a companyies elèctriques. Aquí a penes hi ha 10.000 instal·lacions i sabem quin és el país del sol.
