Àsia és la catifa sota la qual el primer món escombra la major part dels seus residus plàstics. L'escombra són contenidors carregats de restes d'aquest material que surten en vaixells des dels grans ports fins a Malàisia, Tailàndia, Indonèsia i, per descomptat, la Xina. Un escombratge que funciona des de fa dècades impulsat per una paradoxa: en països que no tenen sistema de reciclatge hi ha demanda de plàstics usats i en aquells que sí que compten amb una recuperació organitzada aquest material val cada vegada menys.
El comerç internacional de residus plàstics és un circuit legal, adscrit al control de l'Organització Mundial del Comerç i la Convenció de Basilea per al trànsit de residus perillosos. No obstant això, té enormes fugides i llacunes a causa de la diversitat d'interessos, intermediaris i regulacions que travessa. Per elles es colen moltes activitats delictives i enormes quantitats de plàstic acaben acumulant-se en abocadors i rius, quan no són directament llençats al mar.
Una mirada benèvola podria presentar-ho com un mercat circular, ja que una petita part d'aquest rebuig s'usa per fabricar productes que després embarquen en aquests mateixos contenidors per arribar a les nostres botigues i llars. La realitat, segons l'informe de Greenpeace El mite del reciclatge. Malàisia i el sistema trencat del reciclatge global, és que el 90% dels residus que arriben a països de baixos i mitjans ingressos acaben enterrats, abocats o incinerats il·legalment. Les pèrdues ecològiques i socials que assumeix aquest enfocament l'allunyen de qualsevol noció de sostenibilitat.
Quan la producció global de plàstic verge arriba als 350 milions de tones cada any sense que se'n recicli més del 9% (segons recull l'organització ecologista en aquesta publicació), diverses autoritats han decidit intentar frenar la marea.
El no de la Xina
El gener de 2018, la Xina va dir prou. Després d'haver-se empassat el 45% de les deixalles plàstiques del món des del 1992, Pequín va prohibir l'entrada de material barrejat de baixa qualitat i va reduir la seva demanda a volums tractats, homogenis i de fàcil transformació per a la seva potent indústria recicladora de plàstic. Com explica el president de Recircula, Eusebio Martínez, «parlem de quantitats ingents de material sense classificar que acabava a la Xina». «Era l'abocador fins ara, l'abocador eficaç. Ara la política de Pequín és valorar els recursos i no ser l'escombriaire del món», explica el representant de la plataforma per una economia circular.
L'enorme dependència que té el sector de les compres xineses ha agreujat problemes que ja es produïen, a menor escala, en totes les etapes de l'intercanvi. Segons l'informe Tendències criminals emergents en el mercat de residus plàstics des de gener de 2018, que va publicar Interpol a l'agost, la clausura produeix dos grans efectes als països exportadors i receptors, que han de repartir-se el que la Xina ja no accepta.
D'un costat, el trànsit asiàtic es manté, però minvat i amb nou rumb cap a nacions més fràgils de la regió. Interpol creu que Europa i Amèrica del Nord han derivat la majoria de les seves exportacions a Cambodja, l'Índia, Indonèsia, Malàisia, Vietnam i Tailàndia, mentre que el Japó i Austràlia estarien concentrant els seus fluxos a Tailàndia i Malàisia. A més, aquesta ruta secundària podria derivar pròximament, adverteix l'organització policial, en nous fluxos cap a Llatinoamèrica i Àfrica, on ja existeix un actiu mercat de residus d'aparells elèctrics.
Durant aquests dos últims anys, Malàisia ha absorbit part de les importacions rebutjades per la Xina. Allà, Greenpeace ha localitzat mig centenar de punts d'abocament i emmagatzematge il·legal on s'acumulen escombraries plàstiques d'almenys 19 països, entre els quals es troba Espanya. El nostre país apareix en la seva recerca com el vuitè major emissor de residus plàstics a Malàisia, amb 20.500 tones el 2018.
Aquest país, juntament amb Tailàndia, Vietnam i Taiwan, són l'alternativa a la Xina per als enviaments qualificats d'«il·legals» per Interpol amb origen a Espanya. «Aquests plàstics serien a Espanya si els països del sud-est asiàtic deixessin de rebre'ls», assegura Andoni Uriarte, president de l'Associació Espanyola de Recicladors de PET, en referència a tot el comerç de residus d'aquests compostos.
El baix cost dels enviaments (enviar un contenidor amb capacitat per a 14 tones des de València fins a la Xina costa menys de 300 euros) i la convivència de recuperadors formals i informals en aquests estats sense capacitat per inspeccionar carregaments ni fer complir lleis ambientals manté viu el circuit.
«Qualsevol reciclador espanyol de plàstics amb perfil a LinkedIn rep demandes de material de recicladors asiàtics o d'intermediaris. Ells els processen de manera manual. Li treuen rendibilitat al que poden i el que els sobra, ho aboquen», explica Martínez.
Restes contaminades
La majoria de les restes d'origen espanyol que arriben a aquests llocs són, segons Uriarte, plàstics d'escombraries urbanes que arriben barrejats als abocadors i que el triatge aconsegueix rescatar. Hi arriben molt contaminats per restes de menjar i productes químics. La seva acumulació en espais naturals i pobles té conseqüències dramàtiques en forma de contaminació, malalties respiratòries i altres calamitats que paga la població local.
«Al voltant d'aquests abocadors incontrolats acaben sorgint poblats de barraques on viuen waste pickers o recollidors de restes. A Filipines un huracà es va emportar una d'aquestes muntanyes d'escombraries i va morir molta gent. Que nosaltres contribuïm a que la qualitat de vida d'aquestes persones sigui pitjor és vergonyós», sosté Alba García, responsable de la Campanya de Ciutats de Greenpeace Espanya.
Delictes ambientals a la UE
El segon fenomen que s'intensifica des que la Xina ja no s'empassa plàstic brut és que els estocs que ja no tenen sortida s'estan acumulant a Europa i altres regions exportadores. Interpol relaciona aquest bloqueig amb l'augment al continent de la incineració incontrolada, l'emmagatzematge o els abocaments il·legals i altres delictes com el reciclatge irregular. Itàlia és on es registra més varietat de criminalitat ambiental (cremes, abocadors no regulats i reciclatges fraudulents), però també han augmentat aquests successos a França, Suècia, Irlanda i República Txeca. A Espanya, on es registren incendis en magatzems d'aquest material des de fa una dècada, aquests fes van augmentar un 100% entre 2017 i l'any en què va tancar la Xina, com recull Interpol citant informació del Seprona.
Quantes restes plàstiques han quedat sense destinació i exposades a aquests successos des de llavors? Interpol assenyala que la UE ha passat d'enviar a l'exterior 3,1 milions de tones el 2016 a només 1,8 el 2018. Aquesta última quantitat suposa el 22% dels 8 milions de tones de plàstic que els diferents sistemes de recollida dels socis recuperen anualment en la Unió.
Des de fa dos anys, tot aquest material brut cerca compradors en un mercat a la baixa i, en alguns casos, un lloc on desaparèixer de la vista fins que sigui problema d'un tercer.
Incendis a Espanya
La recerca d'Interpol destaca que Espanya solia exportar fins al 60% dels seus residus plàstics a la Xina abans de la decisió de Pequín. Per a l'organització policial, és un fet que el sistema de reciclatge nacional no té capacitat per absorbir aquest volum de restes.
Al mateix temps, al nostre país les bales de plàstic s'apilen en instal·lacions autoritzades, però també en descampats i closos sense registrar. «Tot això s'acumula perquè els recicladors no ho volen ni gratis», apunta Carlos Arribas, portaveu de Residus d'Ecologistes en Acció. I com aclareix Martínez, «el que no té mercat, creix i es crema».
L'ambientòleg i bloguer Alberto Vizcaíno afirma al seu llibre Contenedor Amarillo SA que en l'última dècada prop de 40 instal·lacions registrades en el sistema d'envasos lleugers «han resultat sinistrades amb pèrdua de material recuperat». Indica que almenys 20 d'elles són reincidents i que alguna d'elles ha cremat fins a set vegades. El també bloguer i professor José Galindo recull en la seva pàgina més de 340 incidents d'aquest tipus en instal·lacions de reciclatge en els últims vuit anys. Vizcaíno informa que el Seprona comptabilitza el 15% d'ells com a intencionats.
Les evidències del fracàs del sistema generen inquietud en el sector i les administracions, perquè el lideratge europeu en reciclatge queda molt qüestionat. «Les nacions exportadores podrien estar comunicant taxes de reciclatge artificialment altes dels seus residus plàstics», assenyala l'organització policial.
Altres autoritats ja estan actuant. D'un costat, les parts del Conveni de Basilea han acordat endurir les condicions de l'exportació de plàstics, una mesura que entra en vigor el 2021. D'un altre, algunes nacions asiàtiques han anunciat la seva intenció d'emular la Xina i filtrar només els plàstics de qualitat. Cap de les dues decisions soluciona les enormes disfuncions del sistema espanyol de contenidors, magatzems i plantes de residus, que recicla el 36% de les restes que genera el país. O això diuen les estadístiques.
Alba GarcíaBióloga i responsable de la Campanya de Ciutats de Greenpeace Espanya
«El 90% del reciclatge s'aconsegueix amb un sistema que incentivi la devolució»
Alba García, responsable de la Campanya de Ciutats de Greenpeace Espanya, denuncia que la majoria dels residus plàstics que es generen a tot el món acaben en abocadors i incineradores, amb els costos econòmics i ambientals que això suposa. Lamenta igualment que el Parlament europeu no hagués aprovat una directiva encara més restrictiva sobre els plàstics d'un sol ús.
Per què existeix el trànsit de residus plàstics?
Hauríem de ser capaços de gestionar-los nosaltres mateixos, però, encara que alguns es poden reciclar i recuperar, la majoria acaba anant a abocadors i incineradores. Això costa diners i també dóna problemes i s'opta per enviar-lo a tercers països, alguns menys desenvolupats, però també a alguns pròxims com Itàlia. Espanya també rep residus de fora, de fet. Al final no sabem com gestionar-los i és més còmode que vagin a altres països i que generin el desordre allà. El trànsit de residus és un descontrol absolut.
Quines mesures estan sobre la taula per mitigar els danys?
L'esmena al Conveni de Basilea, una modificació per donar-li més perillositat de la que tenien aquests plàstics. Es facilita que es puguin retornar els contenidors al seu origen. També tenim la directiva de plàstics d'un sol ús. Vam fer pressió al Parlament Europeu amb Break Free From Plastics perquè fos el més ambiciosa possible, però al final només prohibeix una sèrie de cinc o sis objectes, com gots, plats i safates de poliestirè expandit. Què passa amb tota la resta?
Quina responsabilitat té Ecoembes en el problema del plàstic?
Ecoembes és un intermediari. Ells es dediquen a traslladar residus, però en la seva junta directiva hi ha els envasadors. Portem 30 anys amb el tema del reciclatge i aquests són els resultats. La recollida selectiva d'envasos hauria de ser del 90%, i això només es pot aconseguir amb un SDDR (Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn) que incentivi la devolució. Ho hem portat a les empreses, a Mercadona i unes altres del sector, però és un lobby molt fort. Es comprometen només a coses molt bàsiques: eliminar algun envàs en fruita i verdura o posar alguna cosa perquè t'ho emportis en el teu propi envàs.
