Una au de gairebé tres metres d'envergadura solca el cel majestuosa. Veure a un trencalòs (Gypaetus barbatus) en ple vol impressiona. I cada vegada és més habitual a Espanya. Perquè aquest emblemàtic animal, encara que continua estant amenaçat d'extinció, porta dues dècades guanyant població. I terreny, perquè si fins fa uns pocs anys els Pirineus eren el seu últim reducte a la Península Ibèrica, ara ja es deixa veure, i fins i tot cria, als Pics d'Europa i Andalusia, on s'ha reintroduït. Fins i tot a la muntanya palentina, on se li havia perdut la pista fa més de mig segle, se l'ha tornat a veure en les últimes setmanes. De tal manera que els experts, encara que prudents, són optimistes respecte al futur d'aquesta au mítica, que va estar en trànsit de desaparèixer fa a penes tres decennis.
La Fundació per a la Conservació del Trencalòs (FCQ, les seves sigles, per la denominació en castellà), creada el 1995, té molt a veure amb la recuperació de l'espècie. Les actuacions d'aquesta organització no governamental (ONG), declarada d'utilitat pública, han estat vitals per aconseguir l'augment de la seva població als Pirineus i per a la seva reintroducció als Pics d'Europa, on s'havia extingit a mitjan segle passat. De tal manera que, malgrat que el perill no ha passat, perquè l'espècie està encara en situació crítica en el context europeu, a Espanya la seva situació va millorant «a poc a poc», però sense pausa, assenyala el president de la FCQ, Gerardo Báguena.
La Península Ibèrica acull la major població de tot el continent. Números canten: a la Unió Europea es comptabilitzen en l'actualitat 252 parelles reproductores de trencalòs, de les quals 191 habiten als Pirineus (Espanya i França), 49 als Alps (Àustria, Suïssa, Itàlia i França), 6 a Creta (Grècia), 3 a Còrsega (França), 4 a Andalusia i una al parc nacional dels Pics d'Europa, que integren Cantàbria, Astúries i Castella i Lleó.
L'espècie es va salvar a Espanya in extremis, perquè, com explica Báguena, els científics ja havien assenyalat als anys noranta que estava a un pas d'arribar al «punt de no retorn». Va ser precisament aquell crit d'alarma el que va despertar consciències i va animar a l'Administració a apostar per la seva recuperació, a legislar a favor seu i, sobretot, a dedicar-li mitjans econòmics.
Els Pirineus continuen constituint la principal reserva europea del trencalòs. Allà va començar tot, fa 22 anys, i allà la població d'aquesta au necròfaga s'ha disparat des de llavors: el recompte realitzat el 1985 va concloure que hi havia als Pirineus 32 parelles reproductores, la qual cosa significa que la població s'ha multiplicat per sis des de llavors, fins a arribar a les 191 actuals. Els factors que han contribuït a la recuperació del trencalòs als Pirineus són, principalment, «la col·laboració de l'Administració i de la societat civil, els caçadors, els ramaders€». Perquè fins als anys vuitanta del segle passat tot el que envoltava al trencalòs era «conflictiu», ja que s'acusava l'espècie, injustament, d'atacar al bestiar, quan en realitat «ni caça ni dóna mort a cap animal; només s'alimenta de carronya», indica el naturalista.
Es reverteix la tendència
Els Governs d'Aragó, Navarra i Catalunya han secundat els esforços de la FCQ a favor de l'espècie. «La situació als Pirineus està salvada si no hi ha imprevistos o processos estocàstics». Hi ha dades concretes que conviden a l'esperança. Per exemple, que mentre que als anys vuitanta del segle passat el 95% dels pollets morien abans d'arribar a adults, en l'actualitat la situació s'ha revertit i el 96% dels pollets arriben a l'edat adulta.
Malgrat que als llibres el trencalòs apareix com a extint als Pics d'Europa, ja no és així. Ja és una espècie reproductora. Ho han aconseguit Deva i Casanova, una parella estable des del 2013, que van aconseguir tirar endavant a Esperanza el passat 12 de març, després de diversos intents fallits de reproducció anteriors. La mare, nascuda als Pirineus i deixada anar als Pics d'Europa el 2010, i el pare, exemplar aragonès que es va volar fins a la Serralada Cantàbrica fa vuit anys, van construir el niu en una petita cavitat d'una paret rocosa i van incubar al pollet durant gairebé dos mesos.
La fita que va marcar Esperanza
El naixement d'Esperanza és una fita en el projecte de reintroducció de l'espècie als Pics d'Europa, un projecte que dirigeix la FCQ i en el qual hi col·laboren el Ministeri per a la Transició Ecològica i els governs d'Aragó, Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó.
Va ser el d'Esperanza un naixement que els integrants de la Fundació van celebrar «brindant amb cava». I que va dissipar moltes incerteses, després de comprovar que els dos animals van ser capaços de tirar endavant al pollet «sense cap ajuda externa». Un fet que col·loca la Serralada Cantàbrica «a l'altura dels millors parcs nacionals europeus», destaca el naturalista.
Però encara hi ha més: dues parelles incipients més als Pics d'Europa, que amb gairebé total seguretat procrearan «en els pròxims dos anys», aventura Báguena. En l'actualitat, hi ha ja 26 trencalossos assentats als Pics d'Europa, més uns altres quatre exemplars «flotants», procedents dels Pirineus, que podrien quedar-s'hi, segons els tècnics de la FCQ. L'espècie ja comença fins i tot a sobrevolar la muntanya palentina i les muntanyes de Riaño, a Lleó, i Báguena veu «molt probable» que alguna de les parelles estables dels Pics d'Europa es traslladi en breu a Lleó o Palència, uns paratges en els quals existeixen àrees que ofereixen «valors molt interessants per a la supervivència d'aquesta au».
L'altre nucli poblacional espanyol del trencalòs és a Andalusia, on es treballa amb un sistema diferent a l'aplicat als Pics d'Europa: s'alliberen al camp animals criats en captivitat. També funciona. La fórmula andalusa està impulsada pel Govern autonòmic, a través de la fundació pública Gypaetus, creada el 2000. L'últim dels trencalossos autòctons andalusos havia desaparegut de la serra de Cazorla a finals del 1986. El procés es desenvolupa al centre de cria Guadalentín, al parc natural de les serres de Cazorla, Segura i Las Villas, referència europea en matèria de cria d'aquesta espècie en captivitat. Des del 2006 s'han deixat anar a la serra de Cazorla unes 70 aus, de les quals una desena va morir, sobretot per verí.
Els GPS que es col·loquen a aquests animals han permès saber que alguns d'ells recorren tota la Península, perquè han arribat a volar fins als Pirineus i Portugal. La primera parella estable de trencalòs a Andalusia va ser la formada per Tono, exemplar que havia nascut a Àustria, i Blimunda, de Cazorla, que van protagonitzar la primera posada al febrer de 2015 i que van veure néixer la seva primera cria dos mesos més tard. Va ser una femella que, com la dels Pics d'Europa, va rebre pel que representava el nom d'Esperanza. Des de llavors Tono i Blimunda han portat al món quatre cries més.
Però no és aquesta l'única parella que ha aconseguit tirar endavant cries a Andalusia. També ho han fet Hortelano i Marchena, així com Encina i Sansón. A més, a Granada, a la serra de Castril, Vera i Guadalquivir, aus nascudes en captivitat i alliberades el 2013 a Cazorla, incuben la posada, segons va informar fa uns dies la Junta d'Andalusia. Hi ha altres quatre possibles parelles més que encara no han arribat a l'edat adulta.
En totes elles, les ja consolidades, les incipients i les cries nascudes en captivitat, posen els experts les seves esperances sobre el futur de l'espècie al sud d'Espanya.
La instal·lació de menjadores segures, clau per a l'èxit
Per a la recuperació de l'espècie ha estat «fonamental» la instal·lació de menjadores en les zones on habita l'au, perquè han permès que accedeixin a «menjar net, sense riscos, enfront del que troben al camp», apunta Báguena, de la FQC. I és que el principal factor de mortalitat per al trencalòs continua sent «l'ús il·legal de verins». Com passava fa un segle. De fet, diversos exemplars han mort enverinats als Pics d'Europa, raó per la qual hi ha hagut fins i tot algun empresonament a Astúries. El percentatge de mortalitat, no obstant això, està per sota de la mitjana de l'espècie i també de l'esperat per la FCQ.
La lluita contra el verí és una de les prioritats de la Fundació. Báguena ha apuntat idees com la pèrdua total de les subvencions per a aquells agricultors o ramaders als quals se'ls trobi en possessió de verí.
Les línies elèctriques són un altre perill. Fa tres mesos, un exemplar alliberat l'any 2018 als Pics d'Europa va ser rescatat mal ferit a la comarca de Liébana (Cantàbria), amb signes d'electrocució en una pota, que finalment va haver de ser amputada per evitar que la necrosi s'estengués a la resta del cos./R.D.
