Espanya té més del 27% de la superfície terrestre amb alguna figura de protecció inclosa en la Xarxa Natura 2000 i prop del 13% en les aigües marines. A la península ibèrica i les illes hi ha 15 parcs nacionals, 152 naturals, 291 reserves, 342 monuments naturals, 57 paisatges protegits i més de 800 espais, en general de petita grandària, amb altres figures desenvolupades per les comunitats autònomes. Així apareix en l'última actualització de l'Inventari Espanyol del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat que recull Europarc sobre l'estat d'aquests «escuts» en un context d'emergència climàtica.

La inversió en aquests espais i la seva gestió eficient resulten estratègiques en un horitzó de transició ecològica, de lluita contra el canvi climàtic, d'educació ambiental i gaudi en els valors de la naturalesa. Un fet en el qual incideix Rafael Mata, president d'Europarc Espanya, per la qual cosa demana millorar les dotacions pressupostàries. La crisi econòmica de 2008, no obstant això, es va traduir en retallades ambientals, encara que el nombre de visitants als enclavaments naturals no ha parat de créixer. Especialment ara, en plena pandèmia, quan les restriccions són més grans per als espais tancats. Si el 2016 eren 16 milions les persones que es van acostar als parcs nacionals i15 més als naturals, les visites a punts de valor ecològic s'han incrementat després de l'estat d'alarma.

Els parcs naturals posseeixen uns valors ecològics, estètics, educatius i científics la conservació dels quals «mereix una atenció preferent». Són llocs més transformats que els parcs nacionals, per la qual cosa s'hi permeten més usos. Un clar exemple és el Parc Natural de l'Albufera, amb més de 21.000 hectàrees en la seva gran majoria d'arrossars. Les necessitats ambientals, doncs, han de conviure amb l'activitat econòmica, per la qual cosa moltes vegades col·lideixen els interessos conservacionistes amb els agrícoles.

Les àrees protegides, com la resta del territori, també estan exposades al canvi climàtic. Són, per tant, els millors laboratoris per a aplicar les mesures de mitigació. La zona mediterrània, segons els científics, serà una de les que pateixi de forma més severa els efectes de l'escalfament global, també els seus ecosistemes i la seva biodiversitat. Una situació que es produirà igualment al mar, per aquest motiu el Ministeri per a la Transició Ecològica va abordar el tema de manera específica en l'última Cimera del Clima celebrada a Madrid.

Entre 2017 i 2018 es van declarar 16 espais nous en cinc comunitats autònomes, al que es va sumar la gran àrea marina protegida del Corredor de Migració de Cetacis del Mediterrani. I encara que queda camí per recórrer quant a elements normatius, el 80% dels parcs nacionals i el 61% dels naturals compten amb el seu Pla Rector d'Ús i Gestió.

El 70% dels espais protegits Xarxa Natura 2000 tenen instrument de gestió aprovat, tal com destaca l'informe d'Europarc. Són normatives de redacció complexa, amb tràmits que allarguen la seva aprovació.

Un dels casos més recents a la Comunitat Valenciana és la revisió del Pla d'Ordenació de Recursos Naturals del Túria, que àmplia la protecció de diversos paratges, entre ells el dels Moles. Una ubicació sobre la qual es projectava un megacentre comercial, iniciativa paralitzada.

Inversió descendent

Les inversions mitjanes als parcs segueixen una tendència descendent, amb 54 €/hectàrea en parcs nacionals, els més baixos registrats, i 26 € en parcs naturals, xifres gairebé calcades a les de 2010.

Per a Emilio Barba, Doctor en Ciències Biològiques i Màster en Gestió Mediambiental i en Estudis d'Avaluació d'Impacte Ambiental, el punt més complicat és el del finançament. Barba desenvolupa la seva recerca a l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, i reclama informació concreta a l'administració sobre el que es destina en concret a espais protegits. L'única font d'informació, més o menys concreta, són les memòries de gestió, comenta.

En aquesta idea incideix l'anuari d'Europarc, on es destaca que la seva gestió «requereix d'una dotació econòmica suficient per a cobrir despeses de personal i de funcionament, a més de recursos econòmics per al desenvolupament d'activitats que permetin aconseguir les seves metes últimes de conservació de la biodiversitat, a més de les lligades al gaudi de la societat».

Des de fa alguns anys s'han consolidat els espais naturals protegits locals, és el cas d'alguns parcs periurbans a Andalusia i Extremadura, o espais naturals d'interès local a Galícia o els paratges naturals municipals a la Comunitat Valenciana. Aquests enclavaments poden ser un marc d'oportunitat per a la dinamització social i econòmica dels territoris rurals abocats a la despoblació.

Altres figures de protecció derivades de la legislació sectorial són les reserves naturals fluvials, geoparcs, aiguamolls, reserves biogenètiques del Consell d'Europa o Reserves de la Biosfera. Aquesta última cerca harmonitzar la conservació de la naturalesa amb el desenvolupament socioeconòmic. Espanya és el país que compta amb un major nombre i una superfície de 5,4 milions d'hectàrees, la qual cosa suposa el 10,46% de la superfície. El 2018 es va declarar la Reserva de Ponga, a Astúries i el 2019 van ser La Sibèria extremenya, la Vall del Cabriel, que comprèn Aragó, Castella-la Manxa i Comunitat Valenciana, i de l'Alt Túria, que afecta Castella-la Manxa i de nou l'autonomia valenciana.