El biogàs, compost principalment per metà (CH4) i diòxid de carboni (CO?), és una font d'energia renovable que s'obté dels residus urbans, ramaders, industrials i fins i tot dels llots de les depuradores d'aigües residuals, contribuint a l'anhelada neutralitat carbònica per partida doble: d'una banda, és capaç de generar energia elèctrica i tèrmica verda descartant els fòssils, i, a més, evita l'emissió a l'atmosfera de gasos d'efecte d'hivernacle (GEI) com, per exemple, el metà que s'allibera de manera natural a l'atmosfera durant la descomposició de la matèria orgànica.

En el seu lloc, una planta de biogàs tracta aquesta biomassa, accelera la seva descomposició i capta el metà per produir energia. Mitjançant aquest procés, una estació que rebi unes cent tones de residus diaris pot evitar l'emissió d'unes 3.000 tones de CH4 a l'atmosfera i donar-los una nova vida en forma de calor o electricitat al seu pas per una caldera o un motor de cogeneració.

«És la millor solució a l'apressant problema mediambiental existent i que, a més, proporciona energia renovable. El seu objectiu principal és la reducció d'emissions indesitjades de gasos d'efecte d'hivernacle i que empitjoren la qualitat de l'aire. Tampoc cal produir-lo, tota la matèria orgànica en descompondre's ja l'està generant i el que es fa amb aquestes plantes és capturar-lo per evitar aquestes emissions i posar-lo en valor», defensa el president de l'Associació Espanyola del Biogàs (Aebig), Francisco Repullo. «Aquest sector retorna nutrients al sòl, genera ocupació en el medi rural i és l'únic capaç de generar petjades de carboni negatives, sent l'energia renovable que més contribueix a l'Economia Circular».

De fet, després de l'extracció del biogàs, de la substància restant que preval en els tancs d'aquestes plantes se n'extreu un fertilitzant natural que té sortida al camp i pot emprar-se en les tasques agrícoles.

Aquestes instal·lacions poden concebre's per a l'autoproveïment, per exemple, d'una indústria ramadera que soluciona el problema d'higiene i males olors dels excrements i purins dels animals emprant-los en la producció d'energia per al funcionament de les seves pròpies instal·lacions. O bé per part d'un Ajuntament, que redueix els costos derivats del trasllat de residus orgànics urbans als abocadors i en paral·lel obté llum per il·luminar un centre de salut, o energia tèrmica per al manteniment de la calefacció d'una escola. O bé es planteja a nivell industrial, perquè una empresa obtingui un benefici econòmic sostenible.

El biometà

El producte estrella que subjau en aquestes plantes és, sense cap mena de dubte, el biometà, un gas renovable que s'obté a partir d'un procés de depuració del biogàs.

«El biogàs surt amb un 60% o 65% de metà i un 30% o 35% de CO?. Llavors aquest CO? cal llevar-lo perquè el gas tingui les mateixes característiques que el gas natural», explica Fernando Selva, d'AGF Enginyeria de Processos, firma experta en biogàs.

Per tant, el biogàs passa per un procés de purificació o upgrading mitjançant el qual s'incrementa la presència del metà molt per sobre del 90%. Així, adquireix exactament la mateixa composició molecular que el gas natural produït a partir de jaciments de restes fòssils, per la qual cosa passa a denominar-se biometà i és apte per a injectar-lo a la xarxa gasística.

«El biometà té la mateixa composició química que el gas natural, l'única diferència està en l'origen: un ve del subsol, dels jaciments, i l'altre d'un procés natural de descomposició dels materials», afegeix Selva.

Quan el biometà s'incorpora als gasoductes locals o bé es transporta en forma de Gas Natural Comprimit (GNC) és possible entrar en els mercats europeus i explotar la rendibilitat d'aquest gas verd.

A Espanya hi ha una única planta de biometanització que injecti aquest gas renovable a la xarxa, segons Enagás; és el Parc Tecnològic de Valdemingómez, a Madrid, que parteix d'una iniciativa pública. Quant al sector privat, les plantes de La Galera, a Tarragona, i Biogasnalia, a Burgos, seran les primeres, totes dues dissenyades per AGF.

«Per descomptat que el biometà anirà guanyant protagonisme i presència en la societat. Les estimacions avui dia, considerant els residus orgànics urbans, agrícoles, ramaders, alimentaris i aigües residuals, apunten que podria satisfer fins al 65% del consum domèstic-comercial anual d'Espanya. Aquest potencial augmentarà a mesura que el sector vagi desenvolupant-se i avançant en innovació», recalca el president de l'Aebig.

Un gran desconegut a Espanya

El biogàs és una font d'energia renovable pràcticament desconeguda a Espanya, on se'n comptabilitzen unes 200 plantes, mentre a Europa s'erigeix com una gran consolidada, amb més de 18.000 instal·lacions a ple funcionament, de les quals més de 10.000 estan construïdes en sòl alemany, un dels països precursors.

I encara que les renovables generen ja prop del 40% de l'electricitat a Espanya, predominen l'energia hidroelèctrica i l'eòlica però el biogàs contribueix només amb el 0,3%, segons el balanç elèctric de l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia (IDAE). No obstant això, la matèria primera no escasseja. Espanya ocupa el segon lloc en el rànquing europeu, per darrere de França, quant a extensió agrícola, amb més de 25 milions d'hectàrees de superfície ocupades. El sector porcí espanyol representa el 15% del total de la Unió Europea, sent el segon major productor de carn de porc després d'Alemanya.

Aquestes dades confirmen que el país malgasta el seu gran potencial com a productor d'aquest gas renovable, ja que ostenta unes posicions privilegiades en el sector agroramader. «La indústria alimentària té molt residu i aquest residu no s'està aprofitant. Espanya podria muntar fàcilment milers de plantes de biogàs que funcionarien exclusivament amb residus» apunta Fernando Selva.

Per què el país es queda ressagat? «L'única cosa que fa falta és que l'Administració estableixi marcs reguladors i incentius, tal com ja s'ha fet i continuen fent els països del nostre entorn. La roda ja està inventada», resol Francisco Repullo, que subratlla la falta d'ajudes econòmiques que pateix aquesta energia renovable des del 2012.

Un altre escull és la manca d'un certificat de denominació d'origen d'aquest biocombustible. «Si Espanya no formés part de la Unió Europea, el biogàs tindria molts problemes per a desenvolupar-se però com que hi som a dins podem vendre a qualsevol europeu. L'única cosa que t'exigeix és que vingui a les nostres fàbriques una empresa que certifiqui que aquest gas està fet amb residus, que és un gas renovable 100%», afegeix Selva.

Potser aquesta falta de suport institucional comença a revertir-se ara que el Ministeri per a la Transició Ecològica ha inclòs aquest biocombutisble en el seu Marc Estratègic d'Energia i Clima, donant forma fins i tot a l'anomenat «Full de ruta del Biogàs», amb el qual es pretén fomentar el seu desplegament en els pròxims anys.