AEspanya fem servir 51 milions d’envasos de begudes d’un sol ús cada dia. Són 18.000 milions a l’any, una xifra semblant a la que es consumeix a Alemanya, que té el doble de població. Tot i això, hi ha una gran diferència entre Espanya i Alemanya en la manera de gestionar l’enorme volum de residus que generen.
Mentre Alemanya (i altres països europeus) ha implantat un Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) que recicla el 98,5% dels envasos per convertir-los en nous envasos, a Espanya continua funcionant el Sistema Integrat de Gestió o SIG (contenidors blau, groc i verd) que només recull selectivament tres de cada deu.
Cada dia, al nostre país s’abandonen (als carrers, platges i paratges naturals) o s’incineren 28 milions d’envasos de begudes. De quatre milions més se’n desconeix el destí.
Aquestes xifres demostren que el sistema de gestió actual té uns índexs de recollida selectiva ineficients que, segons l’últim informe de la Comissió Europea, col·loquen Espanya en el lloc número 12 de gestió de residus a nivell europeu. Més concretament, les darreres dades disponibles assenyalen nivells de recollida selectiva molt baixos. Per al vidre, es recullen 709.997 tones sobre una producció d’1.513.658, fet que significa una recollida selectiva del 47%. Per al plàstic les xifres indiquen una recollida selectiva de 216.817 tones per a una producció de 992.000 (únicament un 22% de recollida selectiva). En el cas dels metalls, la situació encara és pitjor, situant-se la recollida selectiva en 67.889 tones de les 342.850 produïdes: un 20% de recollida selectiva.
En total, només es recullen selectivament menys del 35% dels envasos de plàstic, vidre o metàl·lics. En concret, un de cada dos envasos de vidre i un de cada cinc dels altres materials. Totes aquestes xifres es dedueixen de les dades proporcionades pels SIG i el Ministeri d’Agricultura i Alimentació.
La delicada situació econòmica que viu Espanya és incompatible amb el preu que paguen les administracions per a l’abocament o la incineració d’aquests envasos: 68 milions d’euros a l’any. Si a això li sumem 65 milions d’euros més que és el valor que tindria la matèria primera (vidre, alumini, metall, plàstic) en cas que aquests envasos es recollissin de forma selectiva i poguessin reutilitzar-se per crear nous envasos, resulta que cada any estem malbaratant 133 milions d’euros.
Incentius? Els grans envasadors només paguen pels envasos que van al contenidor groc, en lloc de fer-ho per tots els que posen al mercat. La diferència l’estem pagant nosaltres, els ciutadans, a través dels impostos i les taxes de residus.
Tampoc no es compleix el principi europeu de «qui contamina paga», ja que avui dia paga el mateix qui recicla que qui no ho fa.
El SDDR arriba a Espanya
Davant l’actual sistema de contenidors o SIG, el Sistema de Devolució, Dipòsit i Retorn (SDDR) acabaria amb la ineficiència actual i dispararia els nivells de reciclatge, segons les entitats de consumidors. De fet, alguna cosa ja es mou a Espanya en aquest sentit. Tornar a la botiga una ampolla de plàstic d’aigua, una llauna de refresc, un bric de suc o una ampolla de vidre i recuperar els diners prèviament deixats com a dipòsit podria ser una realitat a Espanya en poc temps.
L’esmena a la Llei de Residus que van presentar recentment al Parlament els grups d’Unides Podem, En Comú Podem i Galícia En Comú i el Partit Socialista obre el camí per a l’arribada definitiva del SDDR a Espanya, un sistema que s’emprava ja fa força dècades de forma espontània per part de molts comerços d’alimentació.
«Es tracta d’un compromís històric del Govern davant les contínues reivindicacions de la societat civil per posar fi al malbaratament de recursos que suposen els 35 milions de llaunes, ampolles i brics que cada dia es perden a Espanya i acaben en un abocador, en una planta incineradora o abandonades als nostres carrers, camins, rius i platges», declara en un comunicat l’entitat Retorna, que promou la implantació del SDDR a Espanya.
La Llei de Residus ha de transposar les noves directives comunitàries, per la qual cosa l’aposta per tornar a vendre les begudes amb dipòsit, recuperant i modernitzant així l’hàbit de «tornar l’envàs», posa Espanya al nivell dels països més compromesos amb la lluita contra els plàstics d’un sol ús.
El Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn consisteix a deixar una petita quantitat econòmica (10-20 cèntims) quan el client compra una beguda, que recupera a l’hora de tornar l’envàs buit a qualsevol botiga o supermercat.
Quaranta països i regions del món ja venen les begudes amb dipòsit, de manera que s’aconsegueix recuperar una mitjana del 90% dels envasos de begudes. A Portugal ja han legislat a favor d’un Sistema de Dipòsit i s’engegarà ben aviat. En total, hi ha deu països europeus que el tenen implantat, però molts altres ja l’estan aprovant.
A més, recorden des de l’associació Retorna, és una pràctica que conviu amb qualsevol altre sistema de gestió de residus, ja que és complementària amb els contenidors de colors o el sistema porta a porta, que continuen ocupant-se de la resta de fluxos de materials.
La mesura no té costos per a l’administració estatal ni autonòmica i genera estalvis importants als ajuntaments, ja que no han de gestionar la recollida, tractament i neteja del 20% en volum dels residus municipals.
El comerç cobra per cada envàs recuperat i decideix si gestionar el retorn de llaunes, ampolles i brics de manera automàtica, amb una màquina o manual. A Alemanya, per exemple, el 80% dels punts de tornada són manuals i el 20% automàtic.
En tot cas, no es tracta d’una taxa, impost o cànon, sinó una fiança que es recupera una vegada tornat l’envàs a la botiga o supermercat, per la qual cosa els preus no s’han de veure alterats.
El SDDR redueix un 50% les emissions de CO2 de la gestió dels residus d’envasos de begudes comparat amb el sistema actual. Es fa un ús de la logística inversa: els camions que reparteixen menjar i beguda a les botigues recullen els envasos tornats en comptes de tornar buits.
Exportació de residus
Mentrestant, un total de 61 organitzacions mediambientals, entre elles Zero Waste Europe, així com l’Oficina Europea de Medi Ambient i 36 eurodiputats han demanat a la Comissió Europea, mitjançant un manifest, una normativa que prohibeixi, per altra banda, la exportació de residus generats dins del territori de la Unió Europea a tercers països.
«A Europa no ens interessa fer-nos càrrec dels residus que no podem reciclar, creem massa plàstic i no sabem què fer-ne i l’acabem exportant», denuncia Joan Marc Simon, director de Zero Waste Europe. Només el 2019, la UE va exportar més d’1,7 milions de tones de plàstic a països tercers en forma de residus, principalment a Turquia, Malàisia i la Xina, segons dades d’aquesta organització. El principal problema és que aquests residus acaben sovint en abocadors incontrolats d’aquests països o directament llençats al medi natural.
Alemanya va ser el 2020 l’Estat membre que més residus va enviar fora de la UE, seguit dels Països Baixos, França i Bèlgica, mentre que Espanya es va col·locar a la posició número 11 a nivell mundial.
«Bàsicament ens el traiem de sobre, és un colonialisme amb residus, perquè estem exportant les escombraries per no veure-les nosaltres, però té un impacte en el dia a dia dels països que les reben», afirma Simon als peus de l’estàtua de un drac de tres metres escopint plàstic que van situar a les portes de l’edifici Berlaymont, seu de la Comissió Europea, per denunciar aquestes pràctiques.
En rebre el manifest d’aquests organismes i diputats, el comissari europeu de Medi Ambient, Pesca i Oceans, Virginijus Sinkevicius, va reconèixer l’important repte a què s’enfronta la UE i va asseverar que cal passar «a l’acció real».
