Amesura que passen els mesos i es van coneixent noves dades sobre la situació del clima de la Terra, es va fent més dubtós que la humanitat arribi a temps per evitar el col·lapse climàtic i, amb ell, un futur incert per a tothom. La cosa no va bé. Tot es resumeix que només queden vuit anys per frenar les emissions a un nivell suficient per tenir alguna esperança. El termini és molt curt i això suposa que els esforços hauran de ser molt més grans del previst inicialment.

Això és el que es desprèn de l’informe fet públic pel Programa per al Medi Ambient de les Nacions Unides (PNUMA) titulat The heat is on i en el qual es comparen les retallades necessàries objectivament per complir la meta de l’Acord de París i les que realment s’han fet fins ara (o prometen fer) els diferents països.

El resultat no pot ser més inquietant: els compromisos climàtics adquirits per les nacions de la Terra suposen una reducció afegida del 7,5% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al 2030 en comparació amb els compromisos prèviament adquirits. Es pot interpretar com un pas endavant que demostra la major ambició dels governants. Però suposant que ho sigui, resulta totalment insuficient.

Això és així perquè els experts recorden que es necessiten retallades del 55% per assolir els objectius de l’Acord de París, que consisteixen a limitar l’augment de la temperatura global en 1,5ºC per a final de segle o, com a màxim, en 2ºC, encara que aquesta darrera possibilitat cada vegada sembla més desaconsellable pels impactes que tindria. Fins i tot per a un augment de 2º C caldria retallar les emissions un 30% per al 2030. Sigui com sigui, molt més que el 7,5% compromès.

El temps apressa. «El panorama que dibuixa l’informe és desolador: menys de la meitat dels objectius de reducció presentats [a la cimera de Glasgow] pels governs és més ambiciosa que els de la primera ronda presentats el 2015 o el 2016», assenyalava recentment la investigadora Joanna Depledge, del Centre per al Medi Ambient de Cambridge (Regne Unit).

El problema és doble perquè, d’una banda, s’observa aquesta manca de més ambició a l’hora de retallar les emissions. Però, de l’altra, «molts grans emissors ni tan sols estan en via de complir els seus propis compromisos nacionals», assenyala aquesta experta.

Tot i això, també hi ha un marge per a l’esperança, ja que un total de 49 països, a més de la Unió Europea, han promès arribar a les zero emissions l’any 2050. Espanya figura entre ells. Es tracta de l’anomenada neutralitat en carboni, que consisteix a emetre únicament la mateixa quantitat que pugui ser absorbida o capturada.

Xina i EUA

El més important de tot, però, és que entre aquests països hi figuren els dos principals emissors de CO2 de la Terra: la Xina i els Estats Units. El que facin aquests dos països per si mateixos ja té prou pes absolut per inclinar la balança cap a un costat o cp a un altre.

En l’últim moment, altres països s’han sumat a aquest objectiu de neutralitat d’emissions a mitjans de segle, com és el cas d’Aràbia Saudita.

Tots aquests països suposen més de la meitat de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per això, segons l’informe del PNUMA, aquests compromisos permetrien reduir l’escalfament a final de segle en mig grau, de manera que la temperatura mitjana global quedaria llavors a 2,2ºC, suposant que es compleixin íntegrament.

No és l’objectiu fixat per evitar els desastres més grans, però almenys allunyaria el planeta de l’horitzó d’una pujada de 2,7 ºC si tot seguís com fins ara, un escenari que ens abocaria a situacions realment dramàtiques.

A més, el problema, afegeix Joanna Depledge, és que l’objectiu de zero emissions «és una fita a llarg termini, molt llunyana en el temps», cosa que indueix la possibilitat de «posposar decisions difícils». De fet, algunes promeses de neutralitat en carboni continuen sent vagues o incompletes, cosa que manté un important grau d’incertesa sobre el resultat final.

Fins i tot, dels 20 països més desenvolupats (el G20) dotze han promès un objectiu d’emissions netes zero, però encara de manera ambigua.

«Això genera dubtes sobre si aquests compromisos s’assoliran alguna vegada», assenyala Joeri Rogelj, un dels autors de l’informe. Per a ell, el que és realment urgent és que aquests països «facin un pas endavant i passin dels objectius a les estratègies, els plans i les polítiques que permetin assolir les emissions zero sobre el terreny».

Però és que, a més, i per tenir més marge de maniobra, els experts consideren que cal avançar l’acció i allunyar-se del «perill imminent a què ens enfrontem com a espècie».

Reduir el metà

Però el problema no és només el CO2, sinó també altres gasos. Per això, l’informe també analitza el paper que juga el metà en la situació actual. I és que les emissions de metà són el segon factor que contribueix més a l’escalfament global.

El metà, en concret, té un potencial d’escalfament global més de 80 vegades superior al que té el CO2, encara que la seva vida a l’atmosfera és més curta, només dotze anys davant dels centenars del diòxid de carboni. Per això, reduir el metà ara limitarà l’augment de temperatura amb resultats més ràpids que els que s’observaran reduint el CO2.

El PNUMA calcula que les accions que es poden portar a terme amb la tecnologia actual, i amb un cost baix o nul, podrien reduir ja per si mateixes les emissions de metà causades per l’home en aproximadament un 20% a l’any. I, actuant amb encara més fermesa, seria possible reduir-les fins a un 45%.

Que el planeta es troba davant del desafiament més gran de la història és una cosa que ja ningú posa en dubte, en vista de les inequívoques, unànimes i reiteratives evidències que aporta la comunitat científica internacional. Ara tot queda en mans dels dirigents polítics, que tenen al seu davant el repte d’adoptar les decisions (no sempre populars) necessàries per frenar el desastre climàtic.

Els experts recorden que, es faci el que es faci, ja serà impossible sortir indemnes de la ferida infligida al planeta, però almenys es poden limitar els danys de manera considerable. El futur de gairebé tota la humanitat està en joc, perquè les xifres previstes de refugiats climàtics, morts, ferits o damnificats de tota mena a causa d’aquesta situació són realment aclaparadores.

El pitjor, com afirma la directora executiva del PNUMA, Inger Andersen, és que «el canvi climàtic ja no és cap problema de futur. És un problema d’ara mateix».