La Llei de canvi climàtic i transició energètica és clara. Abans del 2023, tots els municipis de més de 50.000 habitants, així com els territoris insulars a Espanya, hauran d’establir una zona de baixes emissions (ZBE). Aquesta obligació s’estendrà també a aquells municipis de més de 20.000 habitants quan se superin els nivells de contaminació recollits al Reial decret 102/2011, de 28 de gener, relatiu a la millora de la qualitat de l’aire. Aquestes zones no només limitaran l’entrada de vehicles contaminants, sinó que hauran de facilitar formes de desplaçament saludables per als ciutadans, com ara la bicicleta o anar a peu a través de corredors verds intraurbans.
També s’haurà de garantir la millora i l’ús del transport públic, que haurà d’avançar cap a la seva electrificació o, per altra banda, l’ús de combustibles lliures d’emissions, com ara el biometà. Es recull, així mateix, la necessitat de comptar amb plans d’impuls de la mobilitat elèctrica privada, fet que suposa la creació de punts de recàrrega. De fet, associacions per la defensa del medi ambient com Ecologistes en Acció insisteixen que aquestes ZBE no s’han de centrar únicament en la restricció del trànsit rodat, sinó que han d’estar acompanyades de plans «ambiciosos» de mobilitat que guiïn la ciutadania cap a un canvi en els desplaçaments, del trànsit privat a mitjans no motoritzats, a més de fomentar l’ús del transport públic.
D’aquesta manera, no només aconseguirem millorar la qualitat de l’aire de les grans ciutats, sinó també mitigar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. «És un aspecte de vital importància, atès que el transport rodat és un dels principals emissors de CO2, i constitueix el 26% de les emissions totals a l’Estat espanyol. Atesa l’emergència climàtica en què vivim, aquest doble objectiu hauria de ser obligatori», assenyala Ecologistas en Acción en el seu informe «Zones de baixes emissions. Eina contra la contaminació i l’escalfament del planeta».
De manera que ciutats com València, Còrdova, Màlaga, Santa Cruz de Tenerife, Pontevedra, i així fins a gairebé 150 municipis de tot el país, estan dissenyant i implantant ja les seves zones de baixes emissions per adaptar-se a la Llei de Canvi Climàtic. Tot i això, Espanya ja compta amb zones de baixes emissions establertes, com són les dels dos centres neuràlgics del país: Madrid i Barcelona.
Madrid
En el cas de la capital espanyola, la seva zona de baixes emissions va entrar en vigor el 2018 sota el nom de Madrid Central i amb el vistiplau de la Comissió Europea. De fet, va ser la primera ciutat espanyola a dissenyar i posar en marxa una zona de baixes emissions en la seva àrea metropolitana. Es tractava d’una àrea de 472 hectàrees que abastava gairebé tot el districte del centre. En aquesta zona delimitada s’hi restringia el trànsit general, amb excepcions per als residents, el transport públic, vehicles de determinats col·lectius i els menys contaminants segons la DGT.
Un any després, les emissions contaminants d’òxids de nitrogen (NOx) emeses pels turismes s’havien reduït un 38% i les de diòxid de carboni (CO2) un 14%, segons un estudi de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM). Aquesta mesura va arribar a ser tombada pels tribunals i recuperada amb una nova Ordenança de Mobilitat Sostenible, fet que va suposar un nou nom, Districte Centre, i ampliar l’accés per als comerciants de la ZBE, amb els mateixos drets que els residents.
Barcelona
Des de l’1 de gener del 2020, Barcelona compta amb una Zona de Baixes Emissions de 95 quilòmetres quadrats que inclou pràcticament tot el terme municipal de Barcelona, les localitats circumdants de Sant Adrià de Besòs i l’Hospitalet de Llobregat, i part dels municipis d’Esplugues de Llobregat i Cornellà de Llobregat. Aquesta àrea està operativa des de les 7 fins a les 20 hores i, amb la posada en marxa, pretenia reduir un 15% les emissions de gasos d’efecte hivernacle mitjançant la restricció progressiva dels vehicles més contaminants, és a dir, sense distintius ambientals.
En aquest cas, però, el futur de la ZBE és incert, ja que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat aquesta iniciativa, per manca de prou informes i per mesures excessivament rigoroses. De moment, però, l’Ajuntament manté en vigor la ZBE. Aquesta normativa recull les restriccions d’accés, circulació i aparcament de vehicles segons el potencial contaminant; els requisits mínims de les zones de baixes emissions quant a qualitat de l’aire, eficiència energètica i soroll, i impulsa la coordinació entre administracions públiques i entre municipis, incloent-hi la possibilitat d’establir zones de baixes emissions supramunicipals a més del règim sancionador aplicable. Es preveu també un període d’adaptació de quatre anys per a aquells projectes de zones de baixes emissions establertes amb anterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Reial decret.
Europa
Les zones de baixes emissions són unes velles conegudes per a les grans metròpolis europees. Algunes d’aquestes ciutats ja fa deu o fins i tot vint anys que tenen aquestes mesures implantades i en ple funcionament per reduir la pol·lució a les zones urbanes. Berlín és un dels exemples, amb la seva ZBE operativa des del gener del 2008 i actualitzada en anys posteriors. Comprèn una àrea de 88 quilòmetres quadrats i està delimitada per la línia circular del tramvia. Ecologistes en Acció assenyala que el primer any de la seva inauguració els vehicles sense etiqueta ambiental (Euro 1) van disminuir un 70%.
Londres és una altra de les urbs europees que més ha avançat a posar límits al trànsit rodat. El 2003 ja va crear una «taxa de congestió» per a l’àrea central de la capital, és a dir, un peatge obligatori d’uns 12 euros per entrar amb el vehicle en aquesta zona. El 2019, va inaugurar la zona d’emissions ultrabaixes, que va estendre el seu perímetre el 2021, afectant vehicles dièsel anteriors al 2015 i amb gasolina anteriors al 2006. En el cas de Milà, a partir del 2012 va entrar en vigor una combinació de ZBE i peatges, incloent una àrea de 128 quilòmetres quadrats i un peatge en funció de criteris ambientals, generant dues grans zones concèntriques a la ciutat italiana. Hi ha casos de més envergadura com és el d’Holanda, que compta amb un marc nacional per a la regulació de les zones de baixes emissions, anomenades «milieuzones». De manera que els municipis estan dividits a les zones ambientals groga, verda o morada en funció del tipus de vehicle.
