El 2018, el terme «microplàstics» va ser elegit com a Paraula de l’Any per la Fundeu, que aportava la definició següent: «Fragments de plàstic de menys de cinc mil·límetres que es van fabricar ja amb aquesta mida o s’han fragmentat d’un plàstic més gran durant el seu procés de descomposició».
L’elecció no va ser casualitat, ja que aquell mateix any una investigació de l’Agència Federal de Medi Ambient d’Àustria i la Universitat de Medicina de Viena va donar lloc a una troballa transcendental: es van trobar microplàstics a la femta humana, de manera que es confirmava que aquestes partícules viatgen per la cadena alimentària fins al tracte digestiu de la població.
Aquesta investigació es va projectar com un estudi pilot i modest que pretenia aprofundir en un problema creixent del qual encara no hi havia informació disponible i, sobretot, veure quin impacte podia estar tenint en la salut dels éssers humans. Els resultats van ser aclaparadors.
Femtes amb microplàstics
Els investigadors van reunir vuit participants, cinc dones i tres homes entre 33 i 65 anys, procedents de diversos països d’Europa, així com del Japó i Rússia. Durant una setmana, tots van escriure un diari sobre la seva alimentació, que havia de ser l’habitual, a més d’anotar com estaven envasats els productes que ingerien. Després, els individus de l’experiment van donar una mostra de la femta.
Els investigadors van trobar fins a nou tipus de plàstics diferents, amb una mida entre les 50 i les 500 micres, amb una mitjana de 20 partícules per cada 10 grams de femta. Entre ells hi havia el polipropilè i el tereftalat de polietilè, dos plàstics molt emprats en embalatges, recipients o tèxtils.
«Tenim la primera evidència de microplàstics dins dels humans i necessitem més investigació per comprendre què vol dir això per a la salut humana», assenyalava llavors l’investigador principal, el doctor Philipp Schwabl.
Una dada que encaixava, per relació causa-efecte, amb un balanç de la Comissió Europea, titulat «Estratègia Europea per al plàstic en una economia circular», també del 2018. Segons aquest informe, la producció mundial de plàstic s’ha multiplicat per vint des del 1960, assolint les 322 tones el 2015 i amb vista a duplicar-se en els propers 20 anys.
És més, només a la Unió Europea, anualment es generen al voltant de 25,8 milions de tones de residus d’aquest material, dels quals menys del 30% es recullen per reciclar-los. D’aquesta quantitat, una part significativa surt de la UE per ser dipositada en països tercers, on regeixen lleis ambientals menys estrictes.
Estudis anteriors, com el publicat a la revista The Royal Society el 2017, ja havien constatat que els fons marins s’havien convertit en «sopes de plàstic» en què milions de peixos ingerien aquest material. Per tant, era fàcil de preveure que hagués arribat als humans a través de l’alimentació o fins i tot a través d’una cosa tan simple com l’aigua potable.
L’acumulació d’investigacions científiques que certificaven la presència dels microplàstics al medi natural i al cos humà va portar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a demanar una investigació «exhaustiva» sobre l’exposició real a aquestes partícules i va instar la comunitat internacional a reduir la contaminació per plàstics per intentar protegir el medi ambient i reduir l’exposició humana a aquests microfragments.
Tot i això, no es tracta només d’una plaga dels ecosistemes marins, sinó que afecta gairebé qualsevol entorn. Així, els humans s’exposen a aquestes partícules per via aèria, ja que en respirar les partícules s’inhalen en suspensió; a través de la via digestiva, a través de l’aigua i els aliments ingerits, a més de les mucoses.
Plàstic a la sang
Només cal mirar al nostre voltant per comprovar que estem envoltats de plàstic. Envasos, roba, bosses, pastes de dents, exfoliants, material d’oficina, parament d’un sol ús, les rodes dels cotxes… objectes corrents que es degraden amb el pas del temps i que s’acaben convertint en microplàstics. Es tracta d’un exercici senzill que acostuma a proposar Juan J. García Vallejo, un immunòleg espanyol investigador a l’Amsterdam University Medical Center. Després de conèixer que s’havia demostrat la presència d’aquests micropolímers a la femta humana, es van llançar a analitzar si aquestes partícules podien haver passat al medi intern. I així va ser. Ja són també a la sang.
Tereftalat de polietilè, polietilè, polímers d’estirè (poliestirè, poliestirè expandit, acetonitril butadiè estirè, etc.) i polimetacrilat de metil. Van ser quatre tipus de polímers els que es van trobar a la sang de 22 voluntaris aleatoris i anònims, en els quals es va trobar una mitjana global d’1,6 micrograms per mil·lilitre de plasma sanguini.
Encara queda per saber si és una xifra alarmant o no, però el cert és que confirma el que es temia: el plàstic ja no només és a la femta, sinó també a la sang.
Aquesta és la gran novetat d’aquest descobriment que, irònicament, presenta més dubtes que conclusions. Els més importants són quin és el procés pel qual els microplàstics passen, per exemple, de l’aire a la sang i quins efectes tenen sobre l’organisme.
I també als pulmons
Però la invasió del cos humà per part dels microplàstics no s’atura aquí. Un altre equip d’investigadors de la Universitat de Hull i l’Hospital Castle Hill, al Regne Unit, va aportar més novetats en un treball publicat poques setmanes després de la investigació holandesa sobre microplàstics al torrent sanguini. En aquest cas, els científics van comprovar l’existència de minúscules partícules de plàstics al teixit pulmonar de persones vives, en concret, de pacients del centre sanitari Casttle Hill.
L’equip va obtenir 13 mostres que van ser analitzades sota microscopi. Es van trobar 12 tipus de polímers diferents en 11 de les mostres examinades pels investigadors. Es va comprovar també que aquesta situació afectava més els homes.
En resum, el desenvolupament dels esdeveniments és clar: s’ha produït (i es produeix) un augment progressiu de l’ús del plàstic en el dia a dia per part de la població mundial. Això desencadena una invasió de polímers als ecosistemes naturals que acaben degradant-se amb el pas del temps.
Per tant, hi ha un increment de l’exposició dels humans i les espècies animals als microplàstics, que acaben tenint presència a l’organisme, concretament demostrada ja en excrements, pulmons, sang, fetge, ronyons i fins i tot a la placenta.
El capítol següent és esbrinar quines conseqüències comportarà (o ja està comportant) en la salut de la població. La comunitat científica ja hi està bolcada.
