Tal com va passar amb el linx ibèric, va ser a la dècada dels noranta quan a Espanya es va posar fil a l’agulla per aturar la situació crítica en què es trobava l’àliga imperial ibèrica, que des dels 60 estava al límit de l’extinció. Tot just quedaven en tot el país 93 parelles reproductores d’aquesta majestuosa au endèmica de la Península Ibèrica (tot i que als 60 van arribar a ser només 30 parelles), sobre les quals planaven unes greus amenaces que comprometien seriosament la seva existència.
«Ens vam començar a adonar que ens estàvem quedant sense els grans depredadors», explica la tècnic en Conservació de SEO Birdlife i experta sobre l’àliga imperial ibèrica Sara Cabezas. «No se sabia què era el que quedava i als 90 es van començar a posar més seriosos al Ministeri i a les comunitats autònomes; es van començar a fer uns censos més metòdics. En aquell moment es dóna la veu d’alarma i es comencen a prendre mesures», explica.
Cabezas assenyala que a partir d’aquí es va aprovar la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i de la flora i fauna silvestres que posteriorment es va actualitzar amb la Llei 42/2007 de 13 de desembre, del patrimoni Natural i de la Biodiversitat. Van ser uns textos normatius que van portar les primeres sancions, penes de presó i sentències exemplaritzants que buscaven provocar un efecte dissuasiu a la caça d’aquesta espècie amenaçada.
Així mateix, es van professionalitzar cossos com el Seprona de la Guàrdia Civil, que es van especialitzar en la investigació dels delictes contra la fauna protegida i van començar els primers projectes de conservació de l’espècie.
«Es comença a vigilar el control de depredadors que s’estava fent a les finques, perquè s’estaven posant tota mena d’artilugis, de trampes, de llaços, de ceps... que estaven matant fauna contínuament», explica l’especialista.
Des d’aleshores, tota aquesta feina de prevenció de l’espècie ha aconseguit que remuntin les xifres de població a Espanya fins a assolir les 550 parelles reproductores. Aquesta àguila ambé és present a Portugal, on va arribar a desaparèixer, i avui hi ha 24 parelles.
Encara en perill
Tot i això, encara que aquesta espècie ha aconseguit allunyar-se de l’extinció, aquest és un risc que ni de bon tros ha desaparegut del tot.
Després de l’actualització del Llibre Roig de les Aus d’Espanya per SEO Birdlife, un document que recull l’estat de conservació de l’avifauna espanyola, l’àguila ibèrica imperial continua apareixent amb la categoria d’En Perill.
«S’ha actualitzat l’estat de conservació de les aus que hi ha a Espanya i en el cas de l’àliga imperial ibèrica ens hem quedat en la mateixa situació en què estàvem. Estava catalogada al llibre com En Perill i continua com a tal, no ha baixat de categoria. Això significa que la situació en què es troba és similar a la de fa 10 anys», explica Sara Cabezas, que va ser l’encarregada d’actualitzar la fitxa d’aquesta espècie al Llibre Roig.
Això s’explica perquè l’espècie continua bregant amb amenaces antropogèniques importants, entre elles la caça, malgrat l’estricte control que hi ha sobre l’espècie. Segons la tècnica de SEO/Birdlife, els furtius canvien contínuament el seu modus operandi per evitar ser interceptats.
«Ara, el que se sol fer és que posen els esquers enverinats al capvespre i, després, els que no han estat ingerits els retiren al matí d’hora, així com els animals que han pogut morir. Aleshores els costa més, és més treballós que abans, però busquen maneres alternatives de seguir eliminant allò que ells consideren que són els seus competidors», assenyala.
A això se li uneix el perill de les línies elèctriques, que és la principal causa de mort d’aquesta espècie, com li passa a l’àliga cuabarrada.
«Gairebé totes les morts que es produeixen són per obstacles i efectes antròpics. La principal causa de mort és l’electrocució en línies elèctriques, per això des de SEO hem advocat perquè hi hagi una normativa molt rígida quant a com s’han d’aïllar les línies elèctriques i com s’han d’implementar dissenys que no siguin perillosos per a la fauna. També volem que les companyies elèctriques es facin càrrec de les reparacions i els aïllaments que s’han de fer a les línies elèctriques velles», afegeix Cabezas.
A més, també és habitual trobar perdigons als exemplars morts de l’àliga imperial ibèrica, encara que en nombroses ocasions aquesta no és la causa directa de la mort. «De vegades alguns apareixen morts i la causa determinant és el tret i altres vegades es troben exemplars electrocutats però en fer la necròpsia sempre es troben perdigons. Això significa que les solen disparar amb certa freqüència encara que de vegades no arriben a matar-les».
Condicionada per l’ésser humà
L’esperança de vida d’aquesta espècie en captivitat pot assolir els 40 anys, mentre que en estat silvestre ronda els 15 anys.
Totes les seves amenaces estan provocades per l’ésser humà, ja que és un gran depredador al qual afecten poques malalties, especialment perquè són aus molt individuals, cosa que dificulta el contagi entre els exemplars.
Als perills que afronten s’hi uneix també el problema dels incendis, cada cop més freqüents i voraços a causa del canvi climàtic.
«Tenim concentrats en nuclis tota la població reproductora de l’espècie. Si passa un gran incendi en una zona important de reproducció de l’espècie, ens quedem de sobte en els números dels anys 90», alerta la tècnica de SEO Birdlife.
CAP A LA MUNTANYA PER FUGIR DE L'HOME
Al contrari del que pugui semblar, l’àguila imperial ibèrica no és un ocell de muntanya, sinó que és estepària. Com que és una gran experta a caçar conills, el seu hàbitat natural són les valls i els peus de muntanya, on proliferen aquests mamífers.
No obstant això, l’amenaça humana les ha anat «expulsant» d’aquestes zones, on són molt més vulnerables i més fàcils de caçar, i s’han anat desplaçant cap a les muntanyes.
Quant a la distribució, aquesta espècie és endèmica (exclusiva) de la península Ibèrica, per la qual cosa a tot el món només es troben exemplars a Espanya i també a Portugal, encara que en menor mesura.
Dins del territori espanyol, es troba en cinc comunitats autònomes: Castella i Lleó, Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia.
Segons SE Birdlife, les concentracions més grans de parelles reproductores estan localitzades als sistemes muntanyosos i deveses dels Montes de Toledo, Sierra Morena, Sistema Central i serres extremenyes, així com en enclavaments del sud d’Andalusia, com Doñana i La Janda. Aquesta distribució pel territori espanyol també se sol mantenir en la temporada d’hivern, a excepció dels exemplars juvenils, que es dispersen més enllà de les àrees de reproducció.
Segons explica la tècnica de Conservació de SEOBirdlife Sara Cabezas, aquesta espècie necessita quatre anys, des que neix fins que arriba a la maduresa suficient, per començar a reproduir-se.
Fins llavors, els exemplars juvenils van vagant per tot el territori de distribució, d’aquí cap allà, i fins i tot travessen l’estret de Gibraltar fins a arribar al nord d’Àfrica, on, per cert, també moren electrocutades en algunes zones on també hi ha línies elèctriques perilloses.
Això sí, quan aquests ocells arriben a la maduresa, sempre tornen al lloc on van néixer per reproduir-se.
