Aprincipis de setembre, després de tres mesos d’estiu sota una sequera extenuant i temperatures extremes, l’Estació Biològica de Doñana-CSIC va encendre totes les alarmes: el Parc Nacional i Reserva de la Biosfera s’asseca.
En el comunicat que va córrer com la pólvora per tots els mitjans de comunicació, els investigadors adjuntaven una fotografia terrorífica. La llacuna de Santa Olalla, la darrera làmina d’aigua permanent de Doñana, apareixia completament seca.
«Aquests dies ha quedat reduïda a un petit toll al centre, on ja no hi acudeixen les aus aquàtiques», alertava el comunicat. És la tercera vegada que passa des que es van començar a fer registres a la dècada dels setanta. Les anteriors ocasions van ser el 1983 i el 1995.
Per tant, aquesta imatge no fa sinó il·lustrar un procés que ve del darrere i que amenaça d’accelerar-se, a causa de l’escalfament global i d’una mala gestió pública de l’aigua. «A Doñana fa aproximadament deu anys que veiem com plou per sota de la mitjana», lamenta Javier Bustamante, vicedirector de l’Estació Biològica de Doñana en conversa amb aquest diari.
A això se li afegeix la sobreexplotació per l’agricultura intensiva i les extraccions per a consum humà de l’aqüífer del qual es nodreix el sistema de llacunes i aiguamolls del Parc Nacional, cosa que ha contribuït que s’assequin del tot.«S’extreu molta més aigua de l’aqüífer de la que es recarrega. A més, en el cas concret d’aquestes llacunes hi influeixen molt les extraccions que es fan des de Matalascañas», continua Bustamante en al·lusió al proper complex turístic. «Cada vegada hi ha menys aigua i no se n’acaben de regular els usos. Caldria fer una planificació més a llarg termini per evitar que això passi», afegeix.
Si no es fa, adverteix l’investigador, les llacunes permanents de Doñana passaran a convertir-se en temporals, acabant amb el refugi de nombroses espècies protegides i amenaçades, com el linx ibèric o l’àliga imperial ibèrica.
De la mateixa manera, també és la llar de les aus migratòries, que tenen aquí una zona de descans clau en les rutes que uneixen Europa i Àfrica. Tot plegat està en joc per la manca d’aigua, cada cop més i més escassa. «Al final es convertiran en llacunes temporals, llacunes que s’inunden quan plou molt o a l’hivern, i s’acaben assecant a l’estiu. Això suposa que hi ha espècies que necessiten aigua permanentment i que desapareixeran», incideix Javier Bustamante. «Les espècies que es poden moure, com els ocells, es desplaçaran a altres zones. En alguns casos, efectivament, Doñana pot deixar de ser refugi per a aus migratòries».
De moment, aquesta sequera a Santa Olalla ja ha impactat de ple en les poblacions d’anguila que hi vivien al costat d’altres invertebrats aquàtics. Des de l’Estació Biològica esperen que torni a recolonitzar quan la llacuna torni a inundar-se, però les poblacions que hi habitaven fins ara han desaparegut. Una altra espècie afectada és la libèl·lula, molt comuna als aiguamolls de Doñana i que ha disminuït considerablement la seva presència en aquest espai natural.
Per contra, l’escassetat d’aigua està provocant la colonització d’altres espècies, cosa que pot generar una alteració a l’ecosistema natural.
«S’està accelerant la seva dinàmica natural i fins i tot Santa Olalla s’està començant a colonitzar amb els tarays, que van germinant, i suposo que, si no s’inunden periòdicament, aniran avançant i fent-se arbres grans, com passa en altres llacunes», assenyala Teresa Gill, responsable d’Aigua a Wold Wildlife Fund (WWF), en al·lusió a aquesta mena d’arbre autòcton que s’està propagant massa.
«És el típic arbre icona de Doñana on hi ha les aus dormint, però és veritat que, un cop aquests arbres colonitzen l’aiguamoll, canvien la làmina de l’aigua i les comunitats vegetals de plantes aquàtiques que poden viure en aquests entorns, algunes protegides a nivell europeu».
Aquesta colonització s’ha produït, segons Teresa Gil, perquè aquests arbres, tot i que poden viure entollats o semientollats, no poden estar coberts d’aigua en els primers estadis de creixement. La seva propagació excessiva pot acabar sent un problema greu per al conjunt de l’ecosistema.
Menys aus
Una altra dada. El 83% de les aus aquàtiques reproductores, tant migratòries com nidificants, han reduït la seva població al Parc Nacional entre el 2004 i el 2021. És una xifra recollida per l’Estació Biològica i que destaca Carlos Davila, responsable de l’Oficina Tècnica de SEO/BirdLife a Doñana. «Que la maresma de Doñana estigui seca i que hagi estat així durant aquests últims anys genera que la potencialitat de Doñana per albergar biodiversitat estigui decreixent», assenyala el biòleg de SEO. «Doñana està perdent aquesta potencialitat que tenia com a hot spot, una parada tradicional en la ruta migratòria entre Europa i Àfrica», alerta.
Aquesta importància com a zona de descans en els fluxos migratoris de les aus és perquè és (o era) de les poques zones on queda aigua disponible durant la temporada estival.
Pel que fa a la hivernada, és a dir, la presència d’aus que provenen del nord i el centre d’Europa i que passen l’hivern a Doñana, Lavila recalca que entre el 2021 i el 2022 s’han registrat «les pitjors dades dels últims 20 anys», amb xifres molt baixes d’oques i de diferents espècies d’anàtides, entre d’altres. «És normal, perquè està associat al fet que la maresma es troba completament seca. Aquesta sequera associada, aquesta sobreexplotació i la mala gestió de les aigües superficials estan provocant aquesta situació. És la tempesta perfecta», afegeix.
A més, la mala situació que arrossega Doñana des de fa anys afecta directament aquelles espècies en greu risc d’extinció que acudeixen a aquest ric ecosistema per niar i intentar recuperar l’espècie.
És el cas de l’ànec malvasia, que l’any passat, per primera vegada, no es va reproduir al Parc Nacional. La fotja banyuda ja fa tres anys que no hi cria, i el morell xocolater no s’ha reproduït en aquest entorn des del 2000 fins a l’actualitat, excepte en una ocasió, el 2018.
«La situació és que estem perdent el darrer refugi per a espècies greument amenaçades; el xarxet marbrenc, que és un ànec globalment amenaçat, es reprodueix d’una manera molt escassa i fora del parc nacional», subratlla el responsable de l’Oficina Tècnica de SEO/BirdLife a Doñana. «El parc nacional està perdent les característiques que l’han fet tan important per albergar diversitat, especialment per a les aus aquàtiques, encara que no només elles. Quan es dóna una situació d’aquestes característiques, s’està veient deteriorat tot l’ecosistema i moltes aus que no són aquàtiques (aus rapinyaires, passeriformes…) també ho pateixen».
«Probablement l’any que ve les dades siguin encara més alarmants perquè en tot l’estiu no hi ha hagut aigua, ara mateix no n’hi ha, i com no comenci a ploure, no sabem què faran les aus», vaticina Teresa Gil, de WWF .
Totes les alarmes estan enceses: un dels refugis més importants a Europa està en perill.
