Sense fre al plàstic: la plaga desbocada

Imaginem una filera de 500 contenidors industrials carregats amb residus plàstics. I que després, un per un, n’anessin buidant el contingut directament al mar. Els 500 en un sol dia. I el mateix l‘endemà, i a l’altre dia, i així successivament. Això és el que està passant al Mar Mediterrani, on segueixen arribant 200.000 tones de plàstic cada any, segons xifres de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Dos informes elaborats recentment per aquest organisme mundial auguren que, si no s’adopten mesures dràstiques (i no n’hi ha cap indici), aquesta xifra es duplicarà en 17 anys. Mare Plasticum, es titula, justificadament, un daquests informes.

Segons altres estudis, també recents, Espanya llança al mar més de 126 tones de plàstic al dia, fet que converteix el nostre país en una potència contaminadora de primer ordre al nostre veïnat mediterrani.

Les xifres que proporciona Greenpeace són realment impactants: es venen 50 milions d’envasos de beguda cada dia, però d’aquesta quantitat 35 milions no es recicla, ja sigui perquè acaben directament a l’abocador, s’abandonen a la natura o no es dipositen al contenidor adequat.

No són només xifres de Greenpeace. Fa anys que la Comissió Europea denuncia la mala gestió dels residus plàstics a Espanya. I és que la UE va establir ja fa temps que per al 2020 tots els països havien de reciclar un 50% dels residus, però Espanya es va quedar en un 36%. Per al 2030, l’objectiu obligatori és assolir el 60%, però torna a presentar-se com una meta difícil d’assolir, almenys de moment.

Ara bé, la proliferació de residus plàstics no és un problema nacional ni que es pugui analitzar acotant fronteres. Tot el planeta està infestat de plàstic, que mata fauna silvestre, contamina espais naturals i fins i tot ha penetrat ja a l’organisme humà (torrent sanguini, fetge o pulmons) mitjançant els micro i nanoplàstics. La humanitat llença als oceans 8,8 milions de tones a l’any, xifra que durant la pandèmia va augmentar per l’abandonament massiu de mascarestes, guants i altre material protector.

A finals del mes passat es va desenvolupar a Uruguai la primera cimera mundial, afavorida per l’ONU, per mirar de buscar una solució a la proliferació mundial dels residus plàstics. Va ser una cimera que va passar força inadvertida i, de fet, no va aconseguir resultats tangibles, però va tenir la virtut d’obrir el camí d’una sèrie de reunions internacionals (n’hi ha cinc de previstes en els propers dos anys) per decidir com acabar amb aquesta situació. De moment, aquesta primera cimera, que va reunir 2.000 experts i delegats de 150 països, va servir per definir les postures de sortida.

D’una banda, la indústria del plàstic va assegurar que està preocupada per la dimensió que ha assolit el problema de la contaminació per aquest tipus de residu, però va deixar ben clar que no pensa acceptar cap restricció a la producció d’aquest material. Els fabricants tenen al seu costat importants països, que resulten ser grans productors de plàstic, com els Estats Units, o l’Aràbia Saudita, d’on surt gran part de la matèria primera per fabricar-lo. La Xina, igual que aquests dos, argumenta que és millor optar per acords nacionals, en comptes d’un de mundial, que no veu viable. En canvi, les nacions africanes, juntament amb Suïssa, Costa Rica, Equador, Noruega o Perú, formen la coalició de gran ambició i volen posar fi a la contaminació plàstica per al 2040, sota un únic criteri mundial, legalment vinculant i efectiu.

Els experts opinen que gestionar la reducció i eliminació de les escombraries plàstiques país a país serà molt més difícil que mitjançant un tractat internacional, a semblança de l’Acord de París per al clima.

Problema de salut

Sigui com sigui, la veritat és que no és només un problema mediambiental, sinó també de salut. La manera com està penetrant el plàstic al nostre organisme constitueix la culminació d’un procés de contaminació les conseqüències del qual encara no han arribat al final. Una investigació de la Universitat de Newscatle va demostrar fa uns quants anys que l’ésser humà, als països occidentals, ingereix cada setmana l’equivalent a una targeta de crèdit. Els petits fragments que conté el menjar, la beguda i el mateix aire que respirem fa que s’incorpori al nostre cos un cabal de microplàstics cada cop més gran. Segons aquest estudi, al cap de l’any ja hem ingerit 250 grams de plàstic (un quart de quilo). Mariscos, cervesa i sal, a part de l’aigua (tant d’aixeta com envasada) resulten ser els articles que contenen més partícules. En conseqüència, ja s’han detectat microplàstics en òrgans vitals del cos humà com pulmons i fetge, a banda del torrent sanguini.

I els científics temen que aquest contaminant pugui estar a punt d’arribar al cervell mateix. Investigadors coreans han investigat en ratolins i han comprovat que els microplàstics poden traspassar la barrera hematoencefàlica i causar neurotoxicitat. El plàstic ja és un verí que tenim a dins.

Subscriu-te per seguir llegint