A finals d’any, el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, que s’ha significat per les seves assertives posicions en matèria climàtica, va alertar que l’escassetat o contaminació de l’aigua dolça amenaça ni més ni menys que 3.600 milions de persones, gairebé la meitat de la població del planeta. «Es preveu que aquesta xifra superi els 5.000 milions el 2050», va escriure a les seves xarxes socials al presentar un informe sobre l’estat mundial dels recursos hídrics en el qual s’apressa els governs a invertir en infraestructures i planificació per gestionar adequadament aquest recurs bàsic.
Dades de l’Unicef mostren que hi ha 450 milions de nens que viuen en àrees de vulnerabilitat alta o extremadament alta respecte a la disponibilitat d’aigua dolça, i les previsions no són gens encoratjadores. «L’any 2040, un de cada quatre nens [al món] viurà en àrees d’estrès hídric extremadament alt», alerta l’agència de l’ONU.
La recent sequera d’estiu
Aquesta pressió no es dona només en països de l’Orient Mitjà o de l’Àfrica sahariana, tradicionalment assolats per l’estrès hídric. Les temperatures hivernals i les pluges potser ens han fet oblidar que Europa va patir aquest estiu la seva pitjor sequera estival en 500 anys.
La reducció de pluges va posar en perill el subministrament industrial i domèstic en països com la plujosa Anglaterra, on l’aigua va ser privatitzada el 1989 per Margareth Thatcher amb conseqüències que avui es revelen nefastes. Una investigació publicada fa poques setmanes pel diari The Guardian va mostrar que, mentre les empreses que gestionen aquest bé públic se serveixen de paradisos fiscals i enginyeria financera per maximitzar els beneficis i repartir dividends, el sistema de sanejament pateix una desinversió crònica. El resultat és que el sistema de tractament d’aigües residuals ja no és capaç de respondre a la demanda creixent i el 2022 hi va haver abocaments d’aigua contaminada als rius.
Què passarà quan a la mala gestió s’hi sumi l’estrès hídric estructural provocat per recurrents sequeres i conseqüents pics de consum? Hi ha nombroses convencions internacionals per gestionar els recursos hídrics dels rius internacionals, i alguns dels afluents i capçaleres més importants -com el Mekong a l’Àsia- estan regits per acords que involucren tots els països de la conca. Tot i això, els experts temen que el canvi climàtic provoqui conflictes entre nacions.
També hi ha la possibilitat que la tensió repunti entre regions d’un mateix país, com sabem bé a Espanya per les anomenades «guerres de l’aigua» derivades dels transvasaments entre conques per a usos agrícoles (regadiu) o alimentar la indústria turística. Un dels punts calents es troba actualment a Tarragona, on comunitats de les comarques veïnes del Priorat i el Baix Camp reclamen per a elles l’aigua del riu Siurana, un afluent de l’Ebre el cabal del qual és desviat per una xarxa de canals, assuts i dics que en el seu dia va ser pensada per proveir agricultors a prop de Reus. Mentrestant, en pobles del Priorat, on el Siurana baixa sense ni tan sols tenir garantit un cabal ecològic, clamen perquè han passat l’estiu proveïts per camions cisterna.
Dades satèl·lit i «big data»
Per monitorar i mirar de prevenir l’esclat de conflictes per l’aigua va néixer el 2018 el Global Early Warning Tool, un sistema que -per mitjà d’intel·ligència artificial, dades satèl·lit i big data- avalua els riscos a les zones més tenses. Aquesta eina, ideada i gestionada per l’organització de matriu europea Water, Peace and Security Partnership’s (WPS), afegeix fins a 20 indicadors hidrològics, socioeconòmics i polítics per identificar les zones amb risc de falta de subministrament i, d’aquesta manera, anticipar els potencials impactes socials. Segons els seus gestors, l’eina, consultable online i molt focalitzada a l’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Àsia oriental, ha estat capaç de preveure el 86% dels conflictes per l’aigua en l’últim lustre.
L’epicentre en aquest moment és a l’Iraq. En un informe publicat al setembre, la WPS adverteix que el país «es troba en una crisi hídrica que supera de llarg les experiències passades d’escassetat aguda». Un dels problemes del país és la reducció de les reserves disponibles, com a conseqüència de l’escalfament global, però també les deficiències a nivell estructural causades per les infraestructures arrasades durant la guerra.
«L’Iraq és un país extremadament vulnerable al canvi climàtic i amb molts desafiaments a nivell d’aigua. És entre els cinc països més vulnerables del món», explica Laura Birkman, analista del Centre d’Estudis Estratègics de la Haia.
El canvi climàtic no suposa únicament un repte a nivell de disponibilitat de recursos, sinó també de preservació dels recursos existents, especialment les aigües subterrànies, que són essencials per a activitats com l’agricultura de regadiu. «El canvi climàtic influeix directament en la recàrrega natural de les aigües subterrànies, ja que incideix en les precipitacions i en la filtració de les aigües superficials, inclosos els corrents d’aigua intermitents, els aiguamolls i els llacs. Tanmateix, hi continua havent una gran incertesa entorn de les previsions sobre la magnitud de l’impacte del canvi climàtic en la recàrrega de les aigües subterrànies», diu un estudi de les Nacions Unides.
Un altre problema és el de l’augment dels nivells del mar i oceans, amb la consegüent «intrusió d’aigua marina als aqüífers costaners de tot el món», cosa que podria convertir en salina -i per tant no apta per a consum humà- l’aigua d’aquests preciosos dipòsits subterranis de la qual cada vegada en depenem més.
