Els aqüífers demanen auxili

Espanya té un problema amb les seves aigües subterrànies i és tan gran que organitzacions ecologistes, associacions científiques, fins i tot la Unió Europea, no paren de recordar-ho. Les conseqüències es veuen en una sola ullada: la terra es mor de set. Encara que és veritat que els ciutadans de les zones més seques del país fa anys que estan acostumats a viure amb restriccions en els mesos amb menys precipitacions, la bola ha crescut fins al punt que comença a ser difícil de manejar. I és per culpa que la sequera ha esdevingut un mal crònic. Encara que per trobar-hi una explicació l’instint porta a mirar el cel, la veritat és que una gran part del problema (i de la solució) passa pel subsòl.

Segons dades de la Unesco, les reserves subterrànies subministren la meitat de l’aigua potable que es consumeix a tot el planeta. Al Vell Continent la dependència és encara més gran, tant que, d’acord amb les estimacions de Brussel·les, sota els nostres peus raja el 65 per cent del total utilitzat per al proveïment urbà i fins a un quart dels litres destinats a l’agricultura de regadiu. A Espanya, tal com recull l’última estadística difosa pel Ministeri per a la Transició Ecològica (Miteco), aquesta proporció puja a un 30%. Si bé és cert que a la pràctica totalitat de les regions hi impera un model híbrid que es nodreix de recursos superficials i subterranis, hi ha zones que beuen només d’aqüífers. Amb aquestes xifres a la mà no resulta complicat entendre per què la seva contaminació és un veritable drama.

La paraula clau és eutrofització, un mot que designa l’excés de nitrogen i fòsfor que provoca la corrupció de les aigües. La raó és simple: aquests compostos químics fan que plantes i altres organismes creixin de manera descontrolada, cosa que dóna com a resultat unes aigües sense oxigen i plenes de fang. Les conseqüències són catastròfiques i afecten de ple la biodiversitat (algunes algues produeixen substàncies potencialment letals per a peixos i aus) i les reserves hídriques. Les causes són variades però entre les més freqüents destaquen l’agricultura, la ramaderia intensiva, els residus urbans i l’activitat industrial. Un cop més, a la recerca del difícil equilibri entre activitat econòmica i desenvolupament sostenible, és el medi ambient el que surt perdent.

SOBREEXPLOTACIÓ

Segons un informe recent elaborat per Greenpeace, el 44% de les masses subterrànies a Espanya es troba en mal estat. «Aquest país ha permès la sobreexplotació per sobre de la regeneració del cicle de l’aigua i ha contaminat aquest recurs, malgrat que està cridat a ser una font de proveïment humà cada cop més important. Encara més conforme l’emergència climàtica avanci i els períodes secs es prolonguin», sosté l’organització ecologista. En aquest punt cal distingir entre dos problemes: les aigües subterrànies que estan en mal estat quantitatiu (un 27%, segons l’estudi) i les que presenten deficiències des d’un punt de vista químic (fins a un 30%). Un 14% falla en tots dos aspectes.

Les xifres varien en funció de l’estudi que es consulti, però el diagnòstic és sempre el mateix. Segons la investigació més recent de la Xarxa Ciutadana de Mesurament de Nitrats, gairebé el 60% de les aigües subterrànies espanyoles estan contaminades per nitrats. I el 37% supera el límit legal. Fins i tot el mateix Ministeri per a la Transició Ecològica reconeix que el 40% de les masses comptabilitzades no arriba al mínim que exigeix la directiva europea de l’aigua.

EL PAPER DE LES MACROGRANgES

Per zones, n’hi ha diverses que apareixen destacades al mapa de la Península Ibèrica: el riu Ebre, i territoris de Catalunya, Castella i Lleó, Mallorca i Gran Canària tenen el dubtós honor d’encapçalar aquesta llista. Però no hi ha dubte que és un problema global. «El dany per extraccions augmenta cap al sud, mentre que la contaminació es concentra allà on té un fort pes l’agricultura i també a les zones més saturades per l’expansió de les macrogranges», alerten experts de Greenpeace. I és que aquestes precisament tenen un bon tros de la responsabilitat d’aquesta xacra.

Les grans explotacions ramaderes cada vegada són més comunes al país i tenen poc a veure amb l’activitat mil·lenària de criar porcs, vaques o pollastres per al consum humà. A més d’obviar el benestar dels animals, aquesta forma intensiva de produir carn, llet o ous és tremendament perjudicial per als ecosistemes.

Les macrogranges compten els seus animals per milers i els seus excrements produeixen tanta quantitat de nitrats que el terra els filtra fins que arriben als aqüífers. Si bé és veritat que sempre s’ha dit que la femta del bestiar és un bon adob per a la terra, la realitat és que si s’acumulen descontroladament es poden arribar a convertir en un autèntic problema de contaminació. Per això, gran part de la solució a la mala qualitat de les aigües subterrànies passa per regular aquests negocis, segons els experts.

UN PLA D’ACCIÓ

A Espanya aquest és un problema de primer nivell, tant que la Comissió Europea té obert un expedient contra el Govern per incomplir la norma sobre nitrats. La Directiva Marc de l’Aigua dicta que la totalitat de les masses subterrànies han d’estar en bon estat abans que s’acabi el 2027, cosa que a Espanya ja no sembla factible. «Europa ja ha donat mostres que té poderoses raons per considerar que aquesta exigència no es complirà en el cas espanyol», alerta Greenpeace. Perquè, quan un aqüífer s’ha contaminat, el sanejament total es pot prolongar durant dècades.

Per solucionar aquestes deficiències, el Miteco ha engegat un pla d’acció que busca garantir la supervivència d’aquest pilar del benestar hídric de la població. «El seu paper és decisiu des del punt de vista socioeconòmic, tant per garantir l’abastament d’aigua de qualitat com el subministrament a altres usos econòmics, com ara els industrials o els agraris. A això s’hi afegeix el seu paper estratègic en situacions de sequera, atesa la seva menor vulnerabilitat, i l’especial rellevància que adquireixen en un context de canvi climàtic», afirmen des del departament que dirigeix la vicepresidenta Teresa Ribera, on també reconeixen que, com que és un recurs poc conegut, moltes vegades és «infravalorat i no gestionat de manera adequada».

«L’alt contingut de nitrats és un dels principals problemes de contaminació en algunes zones d’Espanya. És un mal persistent que s’arrossega des del passat. La principal font de contaminació per nitrats a les aigües subterrànies és difusa, i concretament prové de les pràctiques agràries, és a dir, agrícoles i ramaderes: adobament, reg i residus ramaders», afegeixen els mateixos experts. Per això, el fi últim d’aquest pla és clar: «La millora del coneixement, la gestió i la governança, enfocada al gran repte d’assolir el seu bon estat quantitatiu i químic i els objectius de les zones protegides i ecosistemes associats, compatibilitzant-lo amb la seva utilització sostenible per als diferents usos».