La moda ha esdevingut una forma d’expressió. L’auge de les firmes low cost, que des de fa anys dominen els carrers comercials de les ciutats, ha fet que els armaris creixin sense fre. Pels mateixos diners que costaven uns pantalons el 1990 avui es pot comprar un estilisme sencer. Les xarxes socials no han fet més que augmentar aquest consumisme. Només obrir Instagram o TikTok comença el bombardeig de vídeos de hauls, aquells en què apareixen joves (la majoria dones) obrint paquets gegantins plens de roba de Shein, Zara o Mango. L’objectiu? Crear necessitats de ràpida satisfacció: si t’ha agradat aquesta faldilla, comprar-la està a tan sols un clic, tan ràpid que no et dona temps a pensar-ho dues vegades. El resultat és desolador: desenes de peces acumulades en penjadors i calaixos amb només un o dos usos. Fins i tot sense estrenar. I d’aquí, al contenidor. El problema que això suposa per al medi ambient és múltiple: consum descontrolat d’aigua, ús de substàncies tòxiques als teixits, transport de la mercaderia, alliberament de microplàstics en el rentat que van directament al mar o les tones d’emissions contaminants que genera la seva elaboració en són només algunes.
Per entendre les conseqüències d’aquest fenomen només cal fer una ullada a les dades. Segons l’últim informe publicat per les Nacions Unides, entre el 2000 i el 2015 es va duplicar la producció de roba al planeta. Avui dia, de mitjana, cada ciutadà compra un 60% més de peces que fa 15 anys. En general, a causa dels seus preus baixos, tenen una qualitat qüestionable, tant que, tal com denuncia l’ONU, el 60 per cent de tota la que es ven acaba a l’abocador en menys d’un any.
«El fast fashion provoca que s’introdueixin al mercat moltes col·leccions que estan a la venda durant lapses breus. S’ha passat de dos a l’any (primavera/estiu i tardor/hivern) a desenes. Tenen baixa qualitat per assegurar que el preu sigui reduït, per la qual cosa pràcticament és roba d’un sol ús», afirmen des de Greenpeace.
10.000 litres per a uns texans
Per trobar la primera conseqüència ecològica d’aquesta producció descontrolada només cal veure la quantitat desmesurada d’aigua que es fa servir a les fàbriques on es confeccionen aquestes peces. Tot i que els números varien en funció de la font, fent una mitjana, es pot concloure que per elaborar una samarreta de cotó es necessiten fins a 3.000 litres. La quantitat puja fins a 10.000 quan es parla de pantalons texans.
No en va, la tèxtil és la segona indústria més demandant del preuat líquid i la responsable del 20% de les aigües residuals del món. També és culpable d’un de cada cinc dels litres que es desaprofiten a nivell global.
Tones de microplàstics
Tal com recull l’informe «Sintètics anònims: l’addicció de les marques de moda a combustibles fòssils», elaborat per la fundació Changing Markets, les fibres sintètiques segueixen estant presents en l’enorme majoria de les peces produïdes per la indústria del fast fashion. «Representen el 69% de tots els materials utilitzats als tèxtils, una xifra que es tem que augmentarà gairebé tres quartes parts el 2030. El 85% seran de polièster», cita el text.
El problema és que el polièster s’obté a partir de combustibles fòssils (principalment petroli), els grans enemics del clima. Això implica que la indústria de la moda sigui responsable del 10% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en termes globals. És un percentatge superior al que representen anualment tots els vols internacionals i els trajectes marítims.
L’ús d’aquests components té una conseqüència enormement perjudicial per als ecosistemes. Quan es renten, els teixits alliberen microplàstics. I aquests acaben als mars i oceans perquè el seu diminut tamany impedeix que puguin quedar atrapats als filtres de les depuradores. Segons Greenpeace, cada any s’hi aboquen més de 500.000 tones.
Així mateix, tampoc cal obviar el fet que nombrosos estudis científics han corroborat que algunes peces de roba low cost contenen substàncies nocives per a la salut de l’ésser humà. Entre els compostos més habituals hi ha el formaldehid (que es fa servir per evitar que el teixit s’arrugui), l’antimoni, les nanopartícules de plata (utilitzades per neutralitzar l’olor), els plastificants, els retardants de flama o els perfluorats. Tot i que no hi ha un mètode infal·lible per desfer-se d’aquestes partícules, rentar la roba abans d’estrenar-la minimitza el problema.
Explotació infantil
La major part de les fàbriques de les marques de moda a preus baixos s’ubiquen en països asiàtics, especialment a la Xina, Turquia, Vietnam, Índia, Cambodja o Bangla Desh. Allà els costos de producció són infinitament més baixos. Encara que s’hagin de desplaçar les peces milers de quilòmetres, als seus responsables els segueix sortint rendible. I això que precisament el transport és un altre dels causants de l’enorme contaminació generada per aquesta indústria, un factor que s’ha disparat amb l’auge de les compres en línia. I de les devolucions.
Els últims càlculs apunten que aquestes empreses donen feina a més de 300 milions de persones. Però, en quines condicions? Alguns arriben a passar a les fàbriques més de 16 hores al dia per un sou miserable. Molts són nens. «Les ornamentacions amb lluentons poden indicar que hi ha feina infantil pel mig», adverteix el Ministeri per a la Transició Ecològica en una circular informativa que ofereix als consumidors «consells per no caure en la moda ràpida».
Hi ha solució?
Els experts de la Fundació Ellen MacArthur, que treballa per a la promoció de l’economia circular, coincideixen que la solució passa per quatre eixos: eliminar els teixits amb substàncies tòxiques o que desprenguin microplàstics, augmentar la durabilitat de la roba, fer servir els recursos de forma més eficient i millorar el reciclatge tèxtil. Això sí, per poder desenvolupar estratègies que fomentin aquesta reutilització cal tenir present la importància que samarretes, pantalons i vestits estiguin confeccionats amb un únic material. En cas contrari, resulta molt complicat i costós separar-ne els components per donar-los una nova vida.
A Espanya, el camí cap a la implantació definitiva de la cultura del reciclatge es recull a la Llei de Residus aprovada l’any passat. Aquesta norma fixa dos objectius clars de cara al 2025: prohibir completament la destrucció d’excedents i fixar com a obligatòria la recollida selectiva de tèxtils.
Les empreses són les que han d’obrir el camí. En aquest sentit, a principis del 2023, set multinacionals es van unir per impulsar aquest tipus de reciclatge a Espanya. Es tracta, sens dubte, d’un primer pas per al llarg camí cap a la sostenibilitat del sector tèxtil.
