Un psicòleg de Harvard revela l’error vital que cometen molts nascuts als 80

En les darreres dècades, el cinema —especialment universos com Disney— ha popularitzat la idea del “final feliç per sempre”. Aquest relat ha marcat una part important de les generacions nascudes als anys 80 i 90, que han crescut amb la creença que formar una família, tenir una feina estable i casar-se és un camí directe cap a una felicitat constant.

Aquesta manera d’entendre la felicitat ha despertat l’interès de molts psicòlegs. Un dels noms més destacats és el del doctor Tal Ben-Shahar, professor de Harvard i referent en psicologia positiva, que ha posat etiqueta a aquest fenomen: la fal·làcia de l’arribada.

La felicitat com a meta “final”

La psicologia descriu aquesta fal·làcia com la creença errònia que assolir un objectiu específic aportarà una satisfacció duradora. En són exemples imaginar que la felicitat absoluta arribarà amb un sou molt alt, amb comprar-se una gran casa o amb aconseguir un estatus determinat: objectius que, un cop assolits, no sempre generen el benestar sostingut que esperàvem.

Què diuen els estudis sobre aquesta idea

Diversos estudis i experiments han assenyalat que les persones sovint s’equivoquen a l’hora de predir com se sentiran després d’un esdeveniment futur. Un exemple és el treball de Timothy D. Wilson i Daniel T. Gilbert, que apunta que tendim a sobreestimar la durada i la intensitat de les emocions positives que ens aportarà una fita, a causa del que s’anomena “biaix d’impacte”.

També s’esmenta un experiment clàssic de Brickman, Coates i Janoff-Bulman sobre guanyadors de la loteria, que mostra que aquests no arriben necessàriament a nivells de felicitat tan elevats com es podria suposar. Segons aquesta línia d’interpretació, el benestar sovint es manté més estable quan s’obté plaer de les coses quotidianes, i no només de grans esdeveniments.

Posar el focus en el camí, no només en l’arribada

La notícia apunta que les noves generacions semblen allunyar-se d’aquesta mentalitat i donen més importància al procés: centrar-se en el camí i aprendre a gaudir-lo podria acostar-nos més a la felicitat que no pas perseguir una única meta com si fos la solució definitiva.

En aquest sentit, Ben-Shahar defensa que la idea del “final feliç per sempre” pot ser una trampa: quan convertim la felicitat en un destí, correm el risc de frustrar-nos cada vegada que la realitat no encaixa amb el guió.